.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Cava Gran, dia gran...



Agres, a deu de desembre de 2017. Segon Diumenge d'Advent.

Des de fa un grapat de temps i d'oratges m'he sentit com el desgraciat que fins amb els collons entropessa. Des de poca estona encara, i però, crec volar amb el vent d'esquena que m'impulsa, i trobe que la felicitat, la tinc ben a la voreta i ja la toque... Si hi ha de coses que m'inciten de nou a descobrir, a fussar, a somiar... Potser el que necessite encara és una espenta anímica que em faça anar més enllà del fang quotidià i m'incite a que, eixe anar fent meu, es convertisca en realitat en una necessitat vital, en un bastir del cada dia el millor possible a partir de les canyes i els enderrocs amb què ens toca treballar cada jornada...

A mesura que s'apropa l'hivern em trobe més plena l'agenda de belleses: que si els llums Nadalencs, les músiques que m'emboliquen, i hui, i a proposta que li agraisc a Milagro la Ministra-Carrasca, el pujar de nou a la casa del meu demà, el centre exacte i precís del meu món... Que no trobaràs enlloc lloc que més m'atraga a tota la boleta del món, per més que el voltes. Allí on vull reposar quan pertoque... 





I ací em tens, vora la Cava Gran d'Agres, l'Arquejada, el símbol arquetípic de la Mariola, allà on diuen que viuen les bruixes i els donyets i la Sibil·la... Després de tants anys, he pujat en l'autobús de les onze, que para al carrer de Sant Antoni d'Agres, per observar com la restauració, lluny de les meues pors i pànics, l'ha deixada més guapa, més esvelta, més emotiva...




Què hi ha res millor que mirar-se l'infinit del Montcabrer entre els arcs tan nets de la cava estimada? Jo ja ho dic des que era menut. En acabar ací, amén, diguen Glòria i passen fulla: incinerat i a la vora de la nevera aquesta. El meu fillol sap exactament on voldré reposar...



En detalls, és la mateixa i poc me l'han canviat. La mateixa, val, però en net i eixerit, ben diferent a com me la vaig deixar fa tant de temps... La tobe més clara la pedra, més vivaç el lloc, més pujat l'arbre que deixa entrar a la cova... I quin esglai al cor, feliç, quan enfrontes el forat i trobes llum al final. Que ja no hi ha paret. Que una magna escala et porta al cor gelador, vora el teix que encara hi és, i per tants anys que siga. Per a què dir-te de l'emoció si ja pots arribar a suposar que fins i tot m'erisse en escriure açò...



L'any passat, amb la novetat de la restauració, no vaig poder pujar-hi. I li vaig emprar una foto al meu cosí Gabriel per il·lustrar el solstici nadalenc. Ara, sóc jo qui, des del fons, fotografie el cel, airat per uns arcs mirífics que me'l sostenen atlànticament...
Bé m'he assegurat de fer la fotografia que anunciarà el novell en un no res, en un iàmbic...



No ha donat temps per a més ni massa. Ni pujar hem pogut al Comptador, i ens ho devem. La cava de l'Habitació sí que l'hem visitada...


Tornaré, i tornaré prest. Ja m'ha dit ma mare que li fa gràcia això de l'autobús i que a la propera... I tant que sí, però baixaríem espai, per pujar al Comptador, per visitar la cava del Voltor també... I com hui, farem les fotos més belles al pare Montcabrer...

Moltes gràcies a l'Ajuntament d'Agres per la iniciativa, al conductor, que s'ha portat, i a la guia... El meu aplaudiment.




I tanque.

Saps, t'ho vaig contar, que quan vaig estar al Cap de Peñes, a Astúries, vaig tindre un cas únic amb la poesia? En un no res vaig conformar un poema preciós d'adéu a una estima que calia que alli quedara, a l'embat del vent. Hui m'ha passat una cosa semblant...

Ignore sé si serà la paraula viva maragalliana o qué, però ha estat seure vora el teix del fons de la cava i posar-me a escriure a la meua llibreteta, com un foll... Cinc minuts han arribat? No ho sé. Però m'ha eixit açò:




Sempre volent jo collir la flor tan blanca de la neu, la veritat...

Hola de nou, sóc Sergi Gomez i Soler, "Carrasca", i sóc feliç en gaudir plenament d'aquestes coses petites que la vida em presenta...