Contemplant-me els Òscars com mai...

Ontinyent, a dilluns vint-i-nou de febrer de 2016.

Després de tants anys de furtives escoltes radiofòniques, aquesta ha estat la primera vegada que em trague, completa, una cerimònia dels Òscars per la televisió, la meua, i en directe...
M'ha deixat encantat.
Quin desplegament de tot, de diners, d'autobombo, de glamur...
Només per alçar-me jo també a aplaudir el senyor Ennio Morricone, valdrà la pena passar la son que tindré hui, amb viatge, una fotracada de classes seguides i el curset d'aquesta vesprada, quan els primers auxilis caldrà que me'ls facen a mi...

Enlluernat comence aquest dia tan estrany, un de cada quatre anys ens aconsella viure'l, per més que no el cobrem... Afortunadament, demà ja és març. I espere tant de març enguany...

I el tema Leonardo di Caprio... Val, caldrà veure la pel·li, perquè ausades que se li ha fet propaganda, que encara recorde quan se'ls blasmava al pobre, fa no res... I només una pega: crec que se n'han passat cinc pobles de tres comarques diferents amb el tema del conflicte racial hollywoodià. Però aqueixa és una altra histèria, i caldrà histeritzar-la en altra ocasió.