.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

diumenge, 12 de juliol de 2015

Queda't amb mi...



Estimat Drac.

Vas dir-me que no plorara, fa molts anys ja, la teua mort, perquè de la teua sang brollaria la primera de les roses, i et vaig creure...




Cada vegada que torne a veure com t'enfrontes amb el món, l'ofec dels ulls, el sanglot vital, fan com un tel de seda que suavitza les arestes del dolor, i encara em veuràs somriure't perquè em veges esperançat amb l'aroma de la flor... Ets tu el Mal?, em pregunte sempre, o ho és el món que t'envolta i som nosaltres...

La teua bellesa, atractiva com poca altra cosa, incita pels segles, atreu, enamora. Alguns dels qui ens demanen conformitat i mesellisme ens l'han travestit. Han convençut els pares dels nostres pares que eixa atracció du a l'atreviment, al desfermament de totes les forces de la negativitat contra la societat que dominen, que volen vendre com perfecta quan és corrupta d'arrel, soca, cop, fruit i encara ombra...


Contra la falàcia constant, preferisc contemplar-te com a peça de teatre infantil, reflectit amb admiració i poreta indissimulada en els ulls del meu nebot. Malgrat el pànic cerval que li provoca el tro, no podia apartar la mirada de la teua llum de pirotècnia casolana, del fum que embolica les formes per deixar jugar al seu antull la imaginació fervorosa. 




I és així com estimem la força plena i gran de la Natura feta drac de joguet, de somriure còmplice. Ninot que volem abraçar perquè no ens creiem que siga aquest el Mal que se'n rondalla. I tant que estem contra el Mal. I tant que volem que la Princesa no patisca..., però que una princesa patisca perquè el seu poble puga seguir, fotut, sí, un any més pervivint, és una cosa a la que estem perfectament acostumats  i no cal buscar massa exemples en la història, no. Ara mateix, en connectar cap mitjà informatiu veiem com el dolor de la gent no importa als grans poders fartaners i ferrabrasos que no dubten en esclafar vides i rompre esperances.





El vertaderament revolucionari no és que la societat feliç que dibuixa el conte vença el Mal a través del "Deus ex machina" clàssic. El Teatre, des que el món és món i abans de que aprenguera a deixar constància gravada en la seua memòria, ha acostumat a resoldre els bolics més embolicats amb l'aparició final d'algun ésser celestial que desembolicava la troca, ni que fos tallant el nuc gordià amb l'espasa per no perdre el temps desfent-lo. L'important de veritat és que la societat no és feliç quan té el Mal dins, organitzativament i intestina. Quan vol vendre's que tots som iguals i no ho som socialment, política, racial, econòmica...





Per això, estimat Drac, vaig emocionar-me tant amb els xiquets que, quan els majors es ressignen agafen llurs escuts i espasetes de fusta i se'n van valents a enfrontar-se amb un tu que ni saben. La lliçó dels soldats és bestial, per excessiva. És la lliçó exacta social: la veritat absoluta. El somni, llavors, comença a córrer esbalaït cap a la falda de la mare, cap a la protecció que da el pare... Però la llavor és profunda. Les dones saben bé que són les filles, mares, ties, cosines, nebodes, amigues i germanes i mereixen ser tingudes en compte pel conte... Elles són les víctimes socials primeres, el recurs fàcil de la violència quotidiana que els de la conformitat han preparat/consentit pel desbravament quotidià dels conflictes menors i entretenidors. Però en prendre consciència, arriben a saber que són exactament la brasa de foc que per baix la cendra crema... I el caliu resignacional pren torxes quan l'opció de callar ofega. I tot plegat, ho emmirallen en el Drac. I a tothom el Drac convé..., fins i tot a les víctimes que reflexionen en veu alta i només poden que plorar allò perdut, cada any, cada vegada que han provat a fer batalla... 



La societat, cansada de derrotes, ballarà en morir el Drac. I per això, Drac, et cal morir. Per l'aroma preciós d'un poble que pensa haver vençut el problema extern eternal quan el que ha fet és unir-se més, igualar-se més, reconeixer-se, fer efectiva la igualtat, complir la llei veritablement i, sobretot, estimar-se estimant la vida. 



Potser aquesta il·lusió de felicitat, siga només això, un somni, una falàcia. Potser tot plegat dure de Nadal a Sant Esteve i prompte vinguen altres corcs, per dins i per fora, a elevar la prima de risc d'aquesta societat pobletana, a no voler perdonar-los part del seu deute malgrat l'eficiència gremial i a devaluar-los la moneda qualsevol fons monetari medieval... I hi haurà, dels qui demanaven paciència, que farà de les aparicions poder, consolador pels corders, controlador pels rabadans... 




A Banyeres de Mariola, la pau social anirà perdent-se poc a poc, i de ben segur que tot s'oblidarà, perquè els contes ja anem oblidant-los. És així la nostra ment humana. I ja veureu com en tres anys un nou drac estarà demanant per carta esclafidora una nova donzella per menjar, i per a tothom tornarà a ser el pa amarg que es menja des de tota la vida. Perquè humans com som, mesurem les coses que sabem, que coneixem, amb l'ample i el llarg de la vida pròpia. Com si no aprenguérem. La nostra dimensionalitat és tan breu, tant quadrificada que estem condemnats a repetir i repetir-nos, a aprendre la lliçó antiga en cada bolet que trobem i que tenim per nou..., a bufetades!




Però no m'importa. Estimat Drac. A la fi, sóc dels qui pensen que algun dia n'aprendrem.

La lliçó, aquesta vegada, s'ha representat dos dies. Ha estat escenificada per més de quatre-centes persones (perquè tan important és actuar com fer "espam" perquè vinguen més espectadors com sonar música, cantar, encentre les pólvores, muntar escenaris i procurar que tot sone i es veja com cal).




Saps, amic? Anit vaig eixir content. Bo, content no del tot perquè vaig aprendre una lliçó magnífica sobre la futilitat de la paraula "amistat", i les vertaderes lliçons de vida escalden...

Bé, com et deia... Assegut al darrere de tot em mirava emotiu els parabens i les galindoines que es feien entre els actors, l'equip tècnic, els sonadors... Veure tanta gent amb el sentiment tan arran de pell no pot fer més que emocionar-te a tu també. Han traballat mesos. Han arribat a fer gestes impressionants..., creure en un projecte així com aquest de tal manera que a més dels assaigs, estigues setmanes recorrent el món que sabem que hi ha al darrere de les muntanyes precioses que conformen el nostre horitzó habitual per entretindre amb la nostra contalla escoles, residències, trobades..., a tot aquell que ha volgut escoltar, a qui cal agrair també que haja escampat la notícia...





El resultat és inimaginable: què no han estat més de tres mil les persones que han encés bengala, han cantat, han rist i han aplaudit? A quanta gent els acompanyaran els textos i les cançons al tornar a casa? Quans conservaran eixe esperit de lluita que han recordat ara, i l'aplicaran... 




És per això que dic que hi ha una gent especial, que estem marcats, i em permet incloure'm, i m'ho perdonareu i em deixareu passar-hi amb benevolença, per aquesta obra de teatre. Estem marcats pel seu sentit i la seua significança. Som la gent del Drac. 




Sabem que tota aquesta moguda té mil més sentits que no el d'oferir un espectacle basat en una de les històries més velles que conservem en la memòria mundial i que, justament, constitueix, apòcrifa o no, fet devocional al poble on ha arrelat. Jo, hi veig implicació, hi veig comunitat, suma d'esforços i voluntats, cohesió, autoestima, memòria també, projecció de futur..., un fart de coses bones que mai no t'acaba d'omplir perquè sempre esperes més. He trobat paraula i raó, compromís i, sobretot, gestos que passen dels indicis d'un fet que em preocupa realment: l'existència de l'amistat.





A mi, em va mossegar fa molts anys el drac de la Llegenda, benèfic i incitant. Ho va fer a través de la mirada de l'amic Adrià. Assegut, veig passar les mostres d'estima amical que rebia Adrià quan feia per les passades representacions; veig el recolzament que va tindre quan la malaltia; recorde perfectament -en la pell erissada me'l veig perquè el duc al cor- l'adéu que li prepararen en partir; i ara sé de la devoció i la memòria que li guarden... Crec que l'amistat vera sí que pot existir... Aquells que veuen el monstre burxat per la societat com a bellesa de Natura amb mala premsa i la societat com a dolor constant que cal canviar, són la meua gent. La del Drac.





Gràcies a totes i a tots per l'esforç i la meravella.
Sou tants que només és possible abraçar-vos a tots i cadascun a través del fet màgic de les paraules. 




I gràcies, com no, a un gegant de la Mariola, fill predilecte de la nostra tradició, voluntat de saber-nos i transmetre'ns, del nostre ser poble. 

Gràcies Jordi Garcia per inventar, per recrear, per dirigir, per acréixer, per estimar...




I a tu, estimadíssim Drac, només puc dir-te que ma casa és menuda, però sempre caps en ella, perquè amb tu, cap la voluntat del seguir fent i voler seguir sent.
Així que si ets tan amable, ara que t'han mort per dues vegades i necessites refer-te, et demanaré que hi descanses ací.
Pel que vals i pel que m'ets.
Per favor, queda't amb mi...





1 comentari:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Que bonic! Gràcies per contar-nos-ho i per obrir-nos el cor. Jo ho vull veure això, alguna vegada! Una abraçada.