.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

diumenge, 5 de juliol de 2015

Benvingut, Drac...


Abans de dir res, vull agrair als amics banyeruts i les amigues banyerudes la feliç nit que em varen regalar amb allò de la pujada del Drac de la Llegenda. Feia molt, molt de temps que no somreia jo tant. Ja sé que sóc un especímen rar, de la família del Drac que dic ser..., però és que amb els vostres gestos tan senzills, arribeu a corprendre per a sempre els qui s'apropen. La vostra porta sempre està oberta i això, hui per hui, és massa de remerciar...


Ací està el protagonista de la història. 

Sóc el Drac fartaner i ferrabràs,
que em menge les donzelletes com porrat. 
Sóc el Drac fartaner, sóc el Drac ferrabràs,
sóc el Drac més fartaner i ferrabràs.

Com grans llunes plenes tinc els ulls
i la boca com un pou sense fons.
I les dents són serres, i les dents són serres.
No hi haurà mai cap drac més gran que jo.

Sóc el Drac més fort i més valent.
Sóc el Drac que espanta a la gent.
Sóc el Superdrac, sóc el Superdrac,
Sóc el Drac més fort i més valent. 

Jo no l'havia tingut mai tan a prop..., per més que és ell qui presideix el meu menjador i cada dia em saluda amb la seua ganyota alegre i assedegada. Però aquest és el cert. Amb alegria de xiquet em vaig apropar, el vaig poder tocar, li vaig poder fer moure una ala i li vaig fer dos escoltets. Un per agrair-li les tantes coses bones que, sent el qui carrega amb la idea del mal, m'ha donat pels anys. Amb l'altre li deia que una persona que està tant o més lluny del què figura en els mapes eixe país tan llunyà on ell senyoreja, li enviava un abraç...



 Vos explique la història perquè paga la pena.
Resulta que a una setmana de la Llegenda, la gent dela Quarantamaula, els dimonis de Banyeres de Mariola, han preparat l'estructura enorme del protagonista més esperat, junt el seu enemic sant Jordi, vora el Molí de la Farina.  N'han canviat les rodes, l'han posat més que presentable..., però, i on trobes ara un camió que puga dur-lo a Villa Rosàrio, que és on tindrà lloc la Llegenda, justament a l'altra banda del poble?




 I ací és on ve el "pensat i fet" tant feliç. Sóc cert que les millors coses ens vénen així, si les pensem i les fem. Això sí, cal afegir cor, bona voluntat i alegria... La de gent que va respondre la convocatòria i va començar a fer soparets previs... En tocar les deu i mitja, i pel Ventorrillo, unes tres-centes persones que vaig alfarrassar
vinga amunt i amunt, a una velocitat endiablada, vinga a estirar de les cordes i espentar... El Drac volava fins a Banyeres de Mariola...



Si trobe que és tan bona idea passejar el Drac pel seu poble és, justament, perquè així la Llegenda té un pregó físic.Una "alguna cosa" més que no només els assaigs pel conjunt dels per damunt dels dos-cents cinquanta personatges que hi participaran. La il·lusió que vaig veure fou d'aquelles que omplen de bona veritat. Tanta gent i tanta gana de participar. És així com es crea la veritable germanor.

Jo, em vaig emocionar de debò, els pèls en punta i no puc amagar-ho, en ser que, a falta de música d'acompanyament, vam començar a cantar tots els presents el tema del Drac...

Sóc un Drac molt famolenc.
Sóc el Drac,
i molt grosses tinc les dents,
i ben potents. 

A la vila jo aniré
i donzelles menjaré.
Ja uns podeu preparar bé.

Sóc un Drac molt famolenc.
Sóc el Drac,
i molt grosses tinc les dents!


Anava afegint-se gent i més gent. I pels cantons, encara hi havia més, temerosa, per  veure allò del passeig del Drac com anava, sobre tot xiquets emocionats. Els escoltava parlar i quedava encisat, jo... I anaven venint, i encara s'escoltava a cor fragments solts dels que justifiquen tot aquest enrenou bellíssim:

En un país molt llunyà,
hi havia un drac molt gran,
que una volta cada any,
li entrava molta fam.

Cada any feien eleccions
entre tots els habitants
i una donzella ha d'eixir
per calmar la fam del drac.

A la filleta del rei,
també un any li va tocar,
i els habitants del país
molt tristos es van quedar.

Més la història va acabar,
amb alegria per tots, 
quan Sant Jordi va baixar
i del drac la va lliurar.


Ai Jordi, quina alegria tenies...
Mereixes la nostra estima per allò que veus, que sents, que fas, que comparteixes, a què incites, què proposes, per com treballes, t'entregues, pateixes i, en moments com el d'anit, voles...

Ja ve per allà un drac molt desmaiat,
buscant una donzella per poder menjar.
Tot el poble espera el desenllaç final...
i a la Princeseta no poden ajudar.

El Drac, Drac, Drac,
ve per ací, ve per allà,
ve per ací, ve per allà. 
Ja ve per ací, ja ve per allà,
el Drac, Drac, Drac.

Ella està engronsant-se vestida de blau,
per la seua cara una llàgrima cau.
El Drac se li acosta, se la vol menjar,
el poble cantant l'intenta despistar.


Amb el vostre permís, aquesta és una de les imatges que més em van impactar de la nit i per això ho ressenye. En aturar-me per veure quanta gent venia al darrere..., les previsions destrossades, i quanta força que entrava per tots els costats. Ho va ben dir Jordi en el seu discurs, front les donzelles i donzells i davant del poble acabat d'alçar físicament, entre l'horitzó dels pins i amb molta suor... Era una nit històrica per tots els "llegendaris"; la primera del que segur que esdevindrà un costum magnífic... 


I després de tant d'esforç, res millor per congraciar-nos amb la nit que contemplar la lluna tan bonica entre els pins, fer-nos un llimonet o una orxateta a càrrec dels organitzadors i encetar conversa amb els uns i els altres...

Comença la darrera setmana d'assaigs i sorpreses. Encara pujaré a algun assaig. I el divendres no podrem faltar..., ja tinc les entrades a casa...

       ...................

Abans que el Drac no arribara a sa casa, i amb això em quede i acabe, Jordi se'm va apropar per dir-me que tant de bo "el nostre amic comú" estiguera amb nosaltres. No ho vaig dubtar i li vaig dir que sí, que d'estar, aniria arrossegant l'embalum verd aquell tant acorador... Però que estàvem equivocats tots dos, que tal i com era, jo me'l veïa cavalcant el Drac, i amb ell la nit.

Allò que vos vaig dir:  enguany plorarem de debò.