Can Carrasca

"A Juanjo Alcaide"

2012-01-30T12:40:00.000+01:00

Quan Juanjo Alcaide i jo comencem a cavil·lar i ens asseiem al seu estudi, jo em relaxe, ell comença a fumar, i els ordinadors no paren, corrent, per assimil·lar les tantes coses que se'ns van ocurrint, no siga cas que se'ns perda cap...

Quan estava fent Juanjo l'anunci de Photofinish per al programa de Sant Blai de Bocairent, se'm va ocórrer aquesta idea i li la vaig comentar. Si es va riure... I res, aquest cap de setmana l'he poguda enllestir i li he enviat aquella cabòria que prompte tindrà com cal, l'original a tinta... Hi ha coses que entendreu perfectament, com ara el bocata de calamars, que l'home és de Madrid, xe! Però els "barquillos" marca "Tarambana" i altres detallets escampats per l'obra, només fan que remetre a la nostra amistat. És una vertadera sort tenir amics com Juanjo. I aquests 5 anys a Bocairent, sé que per a ell són molt importants...

Sembla que la cosa li ha agradat, perquè li ha posat un marc i l'ha penjada al Facebook en companyia d'unes molt amables paraules. Per això mateix vos penge jo també i ací el dibuix, perquè el tingueu...

I arriba el mes de Febrer!

2012-01-30T05:57:00.000+01:00

I abans que no se'ns passe, ací teniu l'edició del segon mes de l'any 12 al vostre abast. En ella recollim la festa de Sant Blai de Bocairent, representada pel cartell oficial d'enguany, ja que l'hem fet ací mateix, a Can Carrasca, i dues de les nostres més estimades "figuretes", el Mosqueter disparant i la mahoma junt el seu canó.
Bon mes, bones festes, bon treball, bona sort a tothom, i fins a l'edició de març del calendari... Segur que té més llunes que no aquest, i això que estem en any de traspàs i aquest febrer té un dia més...

"Els millors versos" de la poesia en català?

2012-01-29T20:59:00.001+01:00

Ja tenen collons, l'Instituto Cervantes i el Llull, de portalejar la literatura moderna amb el tio Ramon...!

Tinc la sort de tenir un amic (possessiu que sóc) amb qui puc parlar de literatura. De vegades, algun dissabte per la vesprada, comencem a discutir idees, aportar visions i descobrir lletres, i en veritat és de gran goig pel nostre cor el comprovar com des de la discrepància, des del combregament, des de la distensió i l'enamorament per les paraules, va passant aqueixa vesprada, normalment de versos.

Fa poquet, crec que no fa tampoc massa temps, parlàvem de com arriba la literatura al poble, al poble no literat, no afeccionat a llegir àvidament volem dir. A aquelles persones que sí que tenen una sensibilitat per la cultura pròpia especialment, però que tampoc no havien tingut guia d'estudi, supose que m'enteneu... Tampoc volem dir allò que per obligació tota casa té una Bíblia i un Quixot que només que arrepleguen pols a la lleixa lluïdora del menjador, i si és de la gent que apuntem el propietari, també un Tirant lo Blanc illegit... O sí volem dir això i, encara, voldríem insistir-ne..., però pel que fa al vers. Quines seran les paraules que sentirà el públic més o menys quatribarrat? I a partir d'ací les suposicions... Si hi ha algun clàssic, serà gràcies a l'obra de Raimon, impagable. "Veles e vents" d'Ausiàs de ben segur, que hi ha pobles que fins i tot li han dedicat carrer... "L'elogi dels diners" del venerable Turmeda i que ara podria estar tant de moda? Jo em decantaria, romancer com sóc, per el "So qui so" de Timoneda, i els dos, segur, per la Balada de la Garsa i l'Esmerla de Joan Roís de Corella....?

Fixa't si la música ha fet perquè la poesia entre en les vides de la gent... Raimon amb els clàssics, i Maria del Mar Bonet amb els mallorquins..., especialment Costa i Llobera i l'Alcover. "El Pi de Formentor" i la seua insistència balanguerística ens han marcat a tots, i per més coses boniques que t'hi trobes a les illes, si no les ha cantades ella, el gran públic ni les coneix... "L'Aubada" de Marià Aguiló, tan repreciosa, qui la sap? I fora de casa, "l'Asguinaldo d'Ontinyent" no se sap si no és amb la lletra que Al Tall i la Bonet li empraren de Timoneda... I tot el passeig amunt i avall que va fer Llach de Martí i Pol? Ara, igual el jovent el coneixerà per l'ús que hi fa no un músic, sinó el mateix Josep Guardiola, l'entrenador del Barça... Modes, costums, tant de bo ho poguérem saber... Estellés? Fora de la meravella dels "Amants", creus que algú sabrà res?, potser fragments del "Llibre de meravelles" o allò que d'ell hagen cantat els cantants... Salvat-Papasseit? El "Dóna'm la mà" que tant es llig en les bodes...Els favors que li deu Papasseit a Joan Manuel Serrat... Foix mateix? Foix? Quan un lector llig Foix és capaç de dubtar quina llengua està llegint, i tancarà el llibre. I abans de dir, com és que sé tan poc de la meua preciosa llengua preferirà dir que Foix és massa complicat, i passarà a altra cosa. Maragall? Ui, sí, potser, del "Comte Arnau" algun fragment fugisser, potser, algun fragment odistic, i per supost, "el Cant de la Senyera", coses ja totes ritualitzades a nivell de cançoner popular d'aboleng medieval i barroc... I oblidem-nos de Carner, perque seriosament, què algú li ha prestat l'atenció deguda a Carner? I a Espriu ens l'han fet massa solemne, i Àngel Guimerà no deixa de ser una tonada pirata que xiules en eixir de l'estació de metro de València que du el seu nom... I com pots encabir la meravella del "Llibre d'Amic i Amat" de Llull?, igual millor que no l'obra de Brossa? I Pere Quart? I Ferrater? I el nostre Salvador Jàfer?, i Guillem d'Efak? I Fuster? Mare Fuster, calla, anatema, Fuster poeta...

Però de ben segur que la gent té a la memòria fragments bonics, incitants, frapants, que els modelen el propi enteniment de la vida. I tant que sí... i és meravellós el veure com viuen entre les cançons de Paco Muñoz versos de gent tan gran com Toni Mestre i Lluís Guarner o el mateix, qui ho diria, Teodor Llorente "Vora el barranc dels Algadins"... Com corren tants versos de tanta gent per les veus d'Americ i Pujadó i Torrent i Gil i Formosa i Pujol i Dénia i Dénia i tants i tants... I cadascú sempre tindrà els seus. I nosaltres, indefectiblement, acabarem dirigint cap ací la conversa, cap als nostres, cap els que a nosaltres ens marquen...

I va i resulta que ha hagut un periòdic, l'Ara, que s'ha fet la mateixa pregunta que nosaltres ens férem. Ells, però, dins d'una campanya publicitària, lícita però de totes totes sospitosa, en què van preguntant-se i preguntant què és el millor de la cultura catalana, ara vers, ara cançó ara àbsis eclesial romànic... I han tingut a bé entrevistar 3178 persones i publicar-ne quins són els vint versos més repetits... Aquest és l'estrany resultat.

"Tot està per fer i tot és possible" (Miquel Martí i Pol) 18,32% (584 vots)

"És quan dormo que hi veig clar..." (J.V. Foix) 9,38% (299 vots)

"Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra..." (Salvador Espriu) 8,5% (271 vots)

"A l'atzar agraeixo tres dons..." (Maria-Mercè Marçal) 7,9% (252 vots)

"Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor..." (Serafí Pitarra) 7,18% (229 vots)

"No hi havia a València dos amants com nosaltres..." (Vicent Andrés Estellés) 6,21% (198 vots)

"Res no és mesquí ni cap hora és isarda..." (Joan Salvat-Papasseit) 5,99% (191 vots)

"Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena..." (Pere Quart) 5,14% (164)

"Molt he estimat i molt estimo encara" (Miquel Martí i Pol) 4,33% (138 vots)

"Si en saps el pler no estalviïs el bes" (Joan Salvat-Papasseit) 3,98% (127 vots)

"I quan vinga aquella hora de temença..." (Joan Maragall) 3,1% (99 vots)

"Lo cor de l'home és una mar, tot l'univers no l'ompliria" (Jacint Verdaguer) 2,94% (94 vots)

"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera..." (Miquel Costa i Llobera) 2,69% (86 vots)

"Tota la meva vida es lliga a tu..." (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) 2,51% (80)

"Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc" (Pere Quart) 2,41% (77)

"Topant de cap en una i altra soca..." (Joan Maragall) 2,38% (76)

"Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir!" (Josep M. de Sagarra) 2,1% (67)

"Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena..." (Gabriel Ferrater) 2,03% (65)

"He dit al meu cor, al meu pobre cor..." (Màrius Torres) 1,44% (46)

"Sí com lo taur se'n va fuyt pel desert..." (Ausiàs March) 1,38% (44)

"Mera" que n'hem encertat nosaltres uns quants! No sabia jo que teníem tanta raó sobre la qüestió psicològica versual nacional d'una nació que no existeix! D'acord amb tot, perquè tot allò expressat a través de la votació és cosa bona... Per més també que té tota la pinta de tractar-se d'una enquesta del tot cuinada, restringida a Catalunya però amb unes pinzellades illenques i valencianetes del tot rares. Val pels Amants d'Estellés i el "Pi de Formentor" com a representants simbòlics de la perifèria. Però voleu que em crega que la gent ha votat el senyor Marc, i a més "Si com lo taur" i no altra peça més coneguda, que "mera" que hi ha a grapats, del "nostre millor poeta"? I dels catalanets, l'inici de la "Vaca cega" de Maragall?, uf... Quin aroma a correcció política... i Bertomeu-Pòrcel? I aquest vers-dita popular de Segarra? Em perdonareu que sospite sent com sóc tafaner de professió. Tampoc no passaria res, perquè aquesta tria no passa d'anècdota justeta.. Però que Foix siga el segon amb un poema (meravellós) que mai ningú no ha dit entendre...

I vosaltres? Quins són els versos que vos agraden?

A J.V. Foix...

2012-01-29T19:35:00.001+01:00

És quan dormo que ho veig clar
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX

M'agrada tant aquest poema... I hui us el passe, en homenatge al gran mestre, ara que fa vint-i-cinc anys que se'n va anar... I encara, en forma de clucada d'ull a un amic que tinc enamorat de Gertrudis, em permetreu una imatge dolça...

El "Lament" de Saül...

2012-01-26T12:03:00.000+01:00

I ací teniu l'obra que el nostre germà Saül ha tingut a bé dedicar a un servidor i a la nostra germana Noemí. És una peça dita "Lament" que tracta la crema de les nostres serres l'any passat.

La peça ha guanyat el premi de composició Vila de Muro enguany, i ací teniu la seua estrena, que tingué lloc el passat 21 de gener. Interpreta la Xafigà, faltaria més...

Ja està bé!... A les barricades!

2012-01-26T11:06:00.000+01:00

On diu músic digues ja qualsevol cosa.... jo per exemple...

2012-01-26T10:29:00.000+01:00

Vaig a vore si faig una versió pròpia d'aquest paper pro-musical per tal d'autoaplicar-me'l immediatament. Que no aprenem... Ja veieu com sol ser d'injusta la vida de qui no es fa respectar..., però que quede clar que la culpa no és de qui exigeix, sinó de nosaltres que permetem l'exigència o la ingerència...

Pregonar hipocresies...?

2012-01-24T11:03:00.000+01:00

Diuen que l'Església Catòlica ha prohibit a la sots-presidenta del Govern espànyic el fer el pregó de la Setmana Santa de Valladolid enguany. No és certa la cosa, que el bisbe Blázquez només ha comentat que hauria preferit haver estat consultat abans del nomenament, l'home.... Però dir això mateix ja és dir molt, i massa...! Val que no prohibirà res, però bé que sabia l'home que en parlar, anava a moure la boca i que, immediatament, alçaria perdius. I havent tants caçadors famolencs com els que hi ha, amb l'escopeta carregada...

La cosa està en que l'home diu voler aplicar el Codi Canònic i res... que dins la línia prohibitiva habitual prèvia a la Quaresma que ha anat trufant els anys anteriors (no mesclar pomes amb peres en els passos fou la més sentida...), ara li ha tocat rebre a la senyora Sáenz de Santamaría. Ella paga l'ànec, que sembla que no és, al parer bisbal, una candidata factible. I tot per la seua situació familiar, que no és la que defén la institució religiosa. No veu bé el bisbe, sots-president també de la Conferència Episcopal Espànyica, que una dona casada pel civil pregone una celebració passional.

Em sembla bé la facècia. Si la institució té les seues regles i algú hi vol participar en cap dels seus actes, caldrà també que les seguisca. Si no, quina hipocresia seria aquesta?

Dit això, també cal recordar que les regles democràtiques entren contínuament en conflicte amb les religioses en casos com les celebracions culturals i festives de base creencial però de consideració comunal social subvencionable. I la cosa arriba a ser llatzerant si les festes religioses reben subvenció pública i eviten a un temps la participació de part de la societat que paga, i ho fa per idees creencials.

L'Església té dret a dir qui i qui no actua en els seus actes propis. Els pregons festius ho són?, fins a quin punt? Almenys, el senyor Blázquez té clar que un pregó no és un sermó ni un discurs, sinó un génere literari... Una casada pel civil no pot conrear un génere literari? Depén... I ací ve l'altre conflicte, el tema de la hipocresia i tal... Depén de qui siga el protagonista. Ara, els dubtes sobre la sots-presidenta semblen lògics a la llum de la coherència que es "pretén" transmetre, però no serà que la volen usar com a exemple sonor públic de caire expiatori? Només el dubte d'un bisbe i ja ha aparegut el cas en un sensefí de periòdics...

Depén de qui, sempre. Està clar, perquè açò va per barris. Mentre a la meua comarca algun rector negava la comunió als divorciats, a Madrid es beneïa el matrimoni d'una divorciada destinada a ser futura reina espànyica. Què vaig a contar-vos sobre la coherència eclesial i la Llei de l'Embut a aquestes hores. Si almenys s'autoaplicaren les pròpies regles morals... Flipat em tenen amb qui farà enguany el pregó de Setmana Santa del meu poble, pel currículum de qui el fa i per qui l'ha proposat i votat, i insisteix en parlar per darrere...

Tu dona-li pa...

2012-01-23T12:46:00.000+01:00

Visca l'escola pública! (Jaculatòries cíviques manifestatrius...).

2012-01-22T08:44:00.000+01:00

Em perdonareu, però ahir tenia un lament paral·lel, i no vaig poder baixar a València per manifestar-me jo també.
No passa res, hi estiguéreu vosaltres, i vosaltres éreu tants! I, el dijous, encara anirem tots junts a Alacant.

M'he emocionat molt veient les fotografies que hi ha a tants i tants diaris.
Ha hagut una foto que fins i tot m'ha tret les llàgrimes... la d'un xiquet al be de son pare i amb una pancarteta plena de gomets que deia: "Quiero que a mi seño no la despidan". Jo tampoc, xiquet, jo tampoc. Ni a ella ni als meus tants companys ni companyes. I vull que estudies de valent, a això jo puc ajudar-te, i tota aquella gent que, com jo, estimem la nostra tasca d'ensenyants. Així, quan sigues gran, no t'enganyaran les forces vives que ens volen erts, tindràs criteri i tindràs llibertat dins la borregada de la massa que, amb les retallades, encara serà més certa.

Per això, per cridar el que vosaltres heu cridat, he fet un recull d'algunes de les pancartes que passejàreu. Totes elles són justes i veritables. Gràcies per les vostres reflexions fetes jaculatòria...

- "Per l'escola pública".
- "Escoles, al carrer!".
- "Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat. Per un ensenyament públic de qualitat. No a les retallades".
- "Els vostres abusos són les nostres retallades".
- "Se vende: Escola pública".
- "Los recortes perjudican a nuestros hijos".
- "No és la crisi, és la corrupció!".
- "Jo treballe, tu estudies, ells malgasten. Tots paguem?".
- "Estem indignats. Que els nostres fills i filles no paguen per la vostra mala gestió".
- "Políticos irresponsables a juicio".
- "On estan els diners? Qui els ha furtat? Qui ha deixat que els furten? Jo no sóc còmplice! Jo no he votat al PP!".
- "Vela dimissió".
- "Recortes? Fresquísimos!".
- "Somiar per emigrar".
- "Depuració de responsabilitats en el Consell".
- "L'educació no és una despesa, és una inversió!".
- "La vostra "grandesa" econòmica és la nostra misèria educativa".
- "Ja tenim aeroports sense avions. Volem instituts sense alumnes?".
- "No a les retallades en l'ensenyament públic".
- "+ educació, - "eventos".
- "Ni retalls ni hòsties".
- "Viva Rita, pero por favor, que viva lejos".
- "Volem els serveis públics que paguem".
- "Esteu retallant el futur de tots".
- "Units per una societat digna. Cap retallada!".
- "Diners per a educar i no per a caviar".
- "Fabra, si no me recortas, te regalo este avión para tu aeropuerto".
- "Atenció, especuladors!".
- "No és una crisi, és una estafa!".
- "Menos decorar la ciudad y más educación".
- "No a retallar educació i sanitat. Retalleu els mercats financers i als bancs d'inversió".
- "Manos arriba, esto es un atraco".
- "Hui concentració, demà revolució!".
- "Els avions no despeguen, l'educació s'estrella...".
- "En mi instituto no hay un puto duro".
- "Menys corrupció, més educació".
- "Fórmula 1: retalls + retencions = diners malversats!".
- "No hay pan para tanto chorizo".
- "Que la cultura no pague l'estafa!".
- ¿Si somos el futuro, por qué nos dan por culo?".
- "L'anglés per a servir cafés, però el diputat sense el graduat!".
- "¿Qué nos vais a chupar cuando no nos quede sangre?".
- "Fabra, Fabra, ací no es retalla".
- "Por tu cara dura, mi futuro a la basura".
- "Apadrina un valencià. Tria: 1.-Alumne en barracons. 2.- Profe sense dignitat. 3.- Interí aturat. (Abstenir-se polítics)".
- "And I say: No, no no!".
- "Foc a les retallades!".
- "No ens mires, uneix-te!".

Heu triat el cartell de la Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida com al millor de 2011

2012-01-21T10:45:00.000+01:00

En primer lloc, deixeu-me donar-vos les gràcies per haver volgut participar en l'enquesta aquesta anual que fem per triar, més o menys decentment, el cartell que considereu el millor dels editats cada any que acaba. Per la nostra part, que ens ho prenem seriosament, procurem fer-ho tot amb la major decència possible. Vos oferim la tria d'un conjunt de gent que en sap d'açò de la cartelleria i que han anat espigolant el que ells pensaven millor, i ara, 29 de vosaltres, heu fet de jurat suprem. I el resultat? Ací el teniu. L'ordre amb què vos oferíem cada cartell, els vots que ha tingut i el tant per cent que suposen de cara al total.

1.- Festa Major d'Aranda de Duero. 2 (6%)

2.- Setmana Santa de Bullas. 1 (3%)

3.- Titelles de la Vall d'Albaida. 12 (41%)

4.- Moros i Cristians de Calp. 4 (13%)

5.- Sant Isidre de Madrid. 2 (6%)

6.- Santa Anna de Tudela. 1 (3%)

7.- Sant Roc d'Arenys de Mar. 4 (13%)

8.- El Renaixement de Tortosa. 3 (10%)

9.- Sant Pasqual de Vila-Real 2 (6%)

10.- El Silenci d'Ontinyent 11 (37%)

Heus ací que el cartell número 3, el de la XXVVII Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida s'alça com a guanyador del nostre reconeixement honorífic (de diners, ben pocs ens en queden...). Passa a ser el millor dels cartells festius de 2011 de tots els arreplegats, i són molts, a Can Carrasca-Carrer Cartelleria. La nostra felicitació al seu autor, Álvaro Sanchis, per haver aconseguit un treball tan bell.

La cosa, potser, vos ol mal... però vos assegurem que l'única raó que trobem per tal cosa és que els qui voteu també sou del nostre àmbit, perquè que el segon premi haja eixit també d'Ontinyent, tan gran com és el món... Ja ho advertíem... Perdoneu-nos per insistir i anar un poc a la defensiva, però la votació la tenim per neta... El cartell de la Processó del Silenci, la que organitzen les confraries del Crist de l'Expiració i la de la Soledat d'Ontinyent, s'endú de nou altre premi, el segon. I és que la fotografia de Juan Torres, amb el tractament per a cartell de Juanjo Alcaide, són cosa meritòria... Ja veus, una festa que no tingué lloc perquè plogué... I a més, la qualitat que ha mostrat la seua imatge en els darrers anys...

El tercer premi és un empat a dos... Dos cartells han rebut 4 vots. La preciosa imatge de les Festes de Moros i Cristians de Calp, obrada per Vicent Ramon Pascual, altre dels nostres clàssics moderns, i l'atrevit cartell de Sant Roc d'Arenys de Mar... impagable.

De nou, moltes gràcies per la vostra participació. Felicitats (poca cosa podem dar-los més) als "guanyadors" i au, a veure què ens depara cartellísticament el 2012. Ens trobarem pel Carrer Cartelleria...

Que vinga, que vinga, que vinga la lluuuuuum.....

2012-01-19T11:15:00.000+01:00

Pres del mestre Enrique. Periòdic "Información" de 19 de gener de 2012.

Mobi astar...

2012-01-18T13:11:00.000+01:00

Ahir, i sense cap motiu aparent, en connectar el mòbil em diu que s'ha perdut el número Pin per la font de la Salut, i ja ens veus buscant el número Puk en quin forat ens ha caigut... El número Puk... i això què és? Vosaltres, que de tot això en sabreu molt més que no jo, ens bonegareu tot dient-nos que sí, que és el número de huit xifres que apareix en el mateix full del Pin quan compres el mòbil... Val, com que vosaltres porteu al damunt totes les vostres contrassenyes sempre... Jo no duc mai al meu damunt claus d'aquestes que obren tots els panys i estic a molts quilòmetres del lloc on hi ha la documentació de l'aparell...

Què fem? Ens quedem sense mòbil fins el divendres?

I tant que no! Que per això està l'internet, i l'empresa Mobi astar segur que m'atén d'allò més bé.... Entrem, costa entrar, i ens demana en saludar-nos què volem. Per poder respondre, ens tornem mig tarambanes, perquè ens fa anar de la Seca a la Meca, i en tornar per les Valls d'Andorra acabem migaclarint-nos... Ah, que li falta el número Puk i per això no pot iniciar el mòbil... No passa res, com si ens diguera entre la fredor de les transaccions aquestes electrotècniques... Ara ens diu el seu pasword i tot arreglat... Ui, no els he cridat mai, no m'ha fet falta i el tinc a casa.... Això té solució: pose el seu Nif i afija si té telèfon fix, el número... Val, perfecte. Ja ho tenim tot. A partir d'ara rebrà vosté el pasword nou en el telèfon mòbil.... Perdone, però si no puc obrir el mòbil, de què em pot servir això?

Aconseguisc no sé ni com el passi i ara toca afrontar la contrassenya. Aquesta la sé, però no l'accepta. I així, provant a torturar-me, em passa el temps de la paciència, en mi encara escàs, i acabe agafant el fixe de l'institut. Quatre minuts després, i sense cap molèstia ni entrebanc, ja tinc el número Puk. L'apunte no siga cosa... I res, a esperar que el mòbil torne a la seua habilitat diària. Ho fa desseguida i jo ben content. Dues contrassenyes diferents m'han enviat els de telefònica, i una cridada perduda trobe, i que justet, la que de tant en tant m'arriba del 1004 per oferir-me estupideses constantment...

La mort també arriba als voltors...

2012-01-15T23:41:00.001+01:00

Perquè quan Llach crida els culpables del nostre dol, diu i diem clarament el nom i els dos cognoms d'aquell que ara soterraran entre gaites, naftalines, puros i encens, molt d'encens...

L'embotiran dins la terra que agermana, que per ell cridarà d'horror, per si pot no admetre'l així al seu si de mare. Per no desnaturalitzar-lo.

I en farem mofa seca d'ell i d'ells, subjectes com s'han fet del riure més glaçat que pot guardar el món. Mentre que dels que guanyaren la història amb la seua pròpia caiguda, per ells dictada i signada, sempre en servarem el respecte major.

Algú li ballarà un pas-doble còmic. És la llei de la fel agraïda
Nosaltres, com que recordem, rosegarem el dolor que va deixar entre gent de pau que només aspirava a viure...

Ja comencem a anar de puntetes...

2012-01-13T18:13:00.001+01:00

i prompte no tocarem fons perquè l'aigua ja ens pujarà per damunt del cap.

Els impagaments del Consell arriben a l'escola pública a una velocitat melodramàtica. Hui, la direcció del nostre centre, ens ha sorprés amb el repartiment a tots els alumnes d'aquest full que acompanya el nostre post.

Ja sabíem que la cosa anava mal. Aquests dies usem poca llum elèctrica i capegem el fred sense calefacció. Jo mateix he tingut hui tot el cos d'aquella manera perquè les cames i els peus, a les dues primeres hores, se'm carpien. Però d'açò a l'avís als pares. Sabent com és de sensata la Direcció, com estarem de mal, senyores...

Bo, no passa res, al dilluns, la manta bocairentina a classe. No és temps d'això?

A la veu dels amos …

2012-01-13T11:06:00.000+01:00

Estic solcant un temps d’allò més interessant. És el de tornar-ho tot a un lloc determinat que pugues dir que, en reconéixer-lo com a teu, te’l fas teu. I en eixe temps, cal que em siga imprescindible la lectura.

El costum d’agafar un llibre i disfrutar les seues alenades mentre jo alene al pas de l’ull, ha fugit del tot pels mil motius que sempre estic sopesant. Ara, em costa tornar a trobar aquell plaer que mai hauria pensat que m’abandonaria. Una giragonsa calma de la vida i unes bones històries poden ajudar-me a retrobar les ocasions. I ací, potser, la tria que hem fet per encetar l’enguany, tampoc no és que ajude massa. No és d’aquelles anímiques i es devia més a una discussió entre amics que no a una voluntat sòlida d’afrontar... La cosa és que em vaig veure forçat a tragar-me la pel·lícula que feren sobre aquest llibre que ara acabe. Vejam, forçat... de bon grat, és clar, que sempre estic obert a les propostes cinematogràfiques que vinguen. I val a dir que aquella cinta no estava gens malament pel que feia a la vessant actoral. Què em va incitar a llegir?, doncs la interessant tertúlia posterior, en saber que no, que llibre i film no s’adien massa ni massa bé. Llavors, la curiositat ha acabant podent més que no la meua fòbia absoluta a la temàtica guerracivilista. I veges com va el món que encara he agraït aquella sessió de cinema i aquella conversa, perquè m’han fet afrontar el món negatiu. Que si hi ha alguna cosa que em costa, i no és per mandra sinó per autèntic dolor, és llegir qualsevol història que parle sobre la darrera postguerra...

És potser una assignatura a superar per part del meu temple, de la meua voluntat també... Llig i sagne que és cosa de no dir. M’abomina el tractament real i quotidià cap els vençuts. Supose que les històries familiars m’han marcat molt en aquest camp. Ho vaig comprovar ben dolosament quan em va tocar repassar aquella obra d’Antonio Calzado que sabreu, “La nit i el marasme...”, si vaig patir i plorar en veure les desgràcies humanes que arribaren a succeir a veïns valldalbaidins que no som jo ni vosaltres només per una no coincidència temporal, perquè l’espai i els sentiments estan, i les circumstàncies s’assemblen, en espiral i de gaidó, d’acord, però ací les trobem.

Per tot això em fa certa mala gràcia que el pla de xoc autoimposat per a l’aprofitament lector de les meues vesprades havera començat amb la trilogia de Cassana d’Enric Valor, i ara seguisca per aquests caminals... L’obra valoriana tracta la guerra des d’un punt de vista global i costumarial a un temps. Fa mite de les raons i les desraons i ho presenta tot a taula parada, amb un luxe de detalls admirable. A més, la guerra te la trobes. Et cau al damunt com no pot ser d’altra manera després d’haver compartit una generació prèvia d’amistança amb els personatges. Ací, en la suma de quatre contes que m’he llegit d’una sentada, “Los girasoles ciegos”, d’Alberto Méndez (Narrativas Hispánicas. Ed. Anagrama. Edició núm 17, 2007), hi ha una voluntat idèntica de literaturitzar aquelles amargors. No hi ha però temps, pel gènere mateix i les circumstàncies editores, per desenvolupar un llenguatge i unes maneres valorianes, per més que s’intenta, el joc queda pastós. Una amalgama apressada de maneres de dir i mots que es vol lluïda. I en moltes ocasions, eixa lluïdesa acaba amb la sinceritat. S’entrebanca amb el llenguatge el tant dolor que s’hi vol representar a través d’ell.

Una sort que la pel·lícula tracte només el darrer dels contes i pervertisca part del segon, perquè així, en l’anar apropant-nos al rerefons on ens vol acomodar l’autor perquè contemplem des del nostre cómode talús l’inframon tan humà que bull de la guerra a la postguerra, un paisatge d’úngles brutes com acaba definint-nos-el, i de resurrecció de tots els dols entre el silenci i els mil detalls que ens controlen la vida. Llavors, vol que caiguem amb tot l’equip i vulguem endinsar-nos. I nosaltres no hem pogut del tot davant de tanta informació que se suposa ja sabuda. Entre tant de dol i tanta salvatjada ens falta quelcom que no sabríem dir i que amb Valor no ens faltava... Potser és l’intent literaturitzador mateix el que ens aparta de les quatre històries –espectaculars i molt ben trenades entre elles, val-. És clar que sí, que ens va dolent l’ànima..., però no és eixe dolor que s’espera de les situacions que es conten, autèntica fel que no sap a tal... És com si cada pàgina hagués estat pintada amb un vernís protector que ens evita endinsar-nos.

Bona, això sí, la literatura emprada. Les pensades del criminal del rector del darrer dels contes, són d’allò més àcid que pots trobar, que et puga torbar...

La tria, doncs, no ha estat tan ofegadora. Encara com. A veure si ens encamina cap el llegir més. Abans, però, i per favor, canviarem de tema...

Es presenta el Cartell de Festes de Bocairent 2012...

2012-01-08T12:41:00.000+01:00

Foto cortesia de Moisés Llopis i Alarcón.

Bo, sembla que ara sí que va tot de debò... Si no m'equivoque, ara mateix estaran fent a Bocairent l'acte de la presentació dels Capitans dels propers Moros i Cristians, que la cosa ja està més que ahi... tant que, com em deia el dissabte el senyor Sergent Major, quan te n'adones, ja és el 6 de febrer i te se n'ha passat tot... Sí, i tant..., recorde haver fet un poema una vegada sobre eixe misteri de la bona vida: la vida com un rotllo de pasta dolça i abellidora que va rodant i de la que vas prenent, i tot ve de nou i tot és vell... Però de nou tot comença i es fa això, ben nou, per envellir a poc, després, en la memòria. I què en queda del tot plegat? La major o menor dolçor del tast que prenem... I ja veieu; encara amb la gola plena del tortell de reis i ja hi ha qui escolta marxes mores i cristianes tot pensant en el rotllet de Sant Blai... I això és literal del tot, perquè per més que el concert és ara, el passat divendres fou quan la cosa protocol·lària es va posar en marxa, despús ahir per la vesprada i encara encuriosits amb allò del rei i la fava del dinar de migdia...

Doncs sí, que com que la festa creix, els actes es multipliquen. Calia presentar el cartell de festes, donar el premi al guanyador i al finalista i també entregar el guardó al millor sainet fester. Tot això, junt a la representació d'aquest teatret costumista-morocristià, s'aplega en el Preludi Fester. És un acte del què tenia notícia però que no havia viscut mai, per manca d'ocasió oportuna. Enguany, però, no hem pogut defugir la invitació, perquè el tal acte esdevenia la presentació del nostre primer cartell de festes "seriós". Efectivament, com ja vos vàrem anunciar fa temps, el guanyador d'aquesta edició, la trentena, del concurs nacional de cartells de festes de Moros i Cristians a Sant Blai de Bocairent ha estat un servidor... I allí estàvem, acalorats, una vegada coneixedors darrers del com calia fer aqueixes coses del protocol, pujàrem a arreplegar el premi de mans del President de les Festes i del senyor Alcalde de Bocairent, qui tingué unes paraules cap a nosaltres d'aquelles que cal agrair, per una deferència cap a la nostra persona i obra que... que no amaga tampoc el punt aquell de sempre.... "Estima Bocairent... per més que siga d'Ontinyent!" Ai com van aquestes coses... jo que a cada poble sóc, i amb raons ben mesurades, d'aquell cada poble... Un ontinyentí ha guanyat el cartell de Bocairent? Un dels presents en l'acte em va arreglar la situació després... Home, no... ha guanyat Sergi, un enamorat dels Cabolos, de les Danses, dels moros, de tot Bocairent, un bocairentí més... I això sí que s'agraeix, sí... tant com el premi, com el quadre enorme que ja té lloc en ma casa, al menjador, en acabant de desmuntar el betlem...

I és això el que vaig agrair. M'he passat mitja vida buscant ací i allà, reconstruint històries de festa morocristianes, escrivint sobre elles. I a Bocairent, fins i tot fent conferències, una d'elles en la mateixa celebració dels 150 anys festers... I les poesies pastisseres pels Moros Marins, i tantes altres coses com hem anat trenant... Per això, veure que una obra teua, i tan simbòlica i original és la imatge enguany de la festa... La cosa produeix un orgull positiu, una satisfacció que es fa somriure, i també agraïment quan algú et felicita per l'obra i, sobretot, et pregunta els perquès, perquè li estranya no trobar cap dels tòpics morocristians i sí tots els tòpics bocairentins majors, l'sky line, la manta...

Justament el que jo buscava era la claredat simbòlica. Les nou persones representants de cada filà que davallen en la Publicació, o desfilen fora del poble... El cartell, per tant, va nàixer d'aquesta manera... A Ontinyent i en mig de la desfilada històrica dels seus 150 anys... En desfilar les dues esquadres bocairentines entre tants aplaudiments, no feia falta cap indicador, cap cartell que digués quina gent era aquella. Eren els veïns bocairentins als qui, culturalment, tant admirem des d'aquella (aquesta) part del Pou Clar, perquè els hem considerat sempre els guardadors d'unes essències compartides que nosaltres hem acabat perdent i ells encara mantenen per al seu orgull i la nostra enveja sana... No hi ha complexe ni recremor per eixe costat, res de si ets d'ací ni d'allí. Els xiquets d'Ontinyent s'adoren els seus Cabets, però també s'estimen els Cabolos bocairentins que són com si foren seus de tant que els coneixen. Tot du a una germanor general que fa que aquelles persones que desfilaren no foren uns desconeguts, no, que eren Espanyoletos, Granaers, Contrabandisetes, Suavos, Estudiants, Moros Vells, Marrocs, Marinos i aquells Mosqueters que no entén ningú per què són moros però que tothom admira per tradició i disparada... I així els volia jo al cartell, colors, com les pinturetes que treies de la caixa quan anaves a fer un dibuix de xiquet... Línies grosses per pintar sobre una textura tòpica igualadora, la càlida manta... La meua pròpia manta bocairentina doblegada per crear barrancs i carrerons entre dues línies molt marcades...

Eixes línees que semblarien segons uns una faixa ratllada i segons els altres un esgarró en la blancúria del paper, i que són simplement un nou joc, i atrevit, sobre la línia emotiva de l'horitzó bocairentí. Baix i en blanc es retalla el perfil d'un Bocairent moro, inventat sobre l'actual, que va devallant cap a les Covetes dels Moros. Dalt, el perfil d'un cel també blanc de pedra, assenyala un Bocairent cristià, inventat sobre l'actual, que s'enlaira i eleva fins arribar a l'ermita del Sant Crist. Tals jocs permet l'efígie de la bella vila i amb tals esquemes hem jugat, de tal manera que els colors de la festa i la seua escalfor, queden entre l'ahir moro i l'ara cristià. Un Bocairent explica l'altre, i els dos es fan festa sobre el blanc albarís d'un demà que esperem esplèndid.

I els escuts, que els volíem grans, el dels festers i el del poble, per compensar amb color i significança, i les lletres ben clares, de tall fi perquè deixen passar la llum i es lligen així de ben lluny. Tot un joc de simbolismes i intenció que ha merescut la confiança del món fester i que ja està fent d'ambaixador de la festa d'enguany...

Tornem a la vida real...

2012-01-08T07:21:00.000+01:00

Tret del mestre Alfons López. Diari "Público" de 6 de gener de 2012.

Feliç aniversari, senyor Josep Melcior

2012-01-06T06:11:00.000+01:00

Bé que es diu que Ontinyent és terra de creadors musicals (a nosaltres ens ho direu...), però això que siguen profetes en la seua terra... Per això, hui que s'acumpleix l'aniversari del que tenim com a millor dels nostres músics, cal reivindicar-los a tots en la figura de Josep Melcior Gomis i Colomer. A Gomis mateix, que si no és per l'homenatge que l'associació cultural "La Nostra Terra" li acaba de fer en la revista "Almaig", qui s'havera enrecordat del compte redó del seu anual de defunció...

I per estimar la música ontinyentina, cal conéixer les obres dels ontinyentins. El nostre propòsit és anar oferint-vos aquest any i des d'aquest blog les gravacions interessants que anem trobant ací i allí.

De moment, aquesta cançó romàntica de Gomis vos deixem. Disfruteu de la seua senzillesa i bellesa, i de la veu sorprenent i delicada de Consol Rico, altra de les joies musicals -ben activa i aplaudible- de les quals ens caldria presumir als ontinyentins, si ens creiérem que som poble...

Gràcies, senyors...

2012-01-06T05:31:00.000+01:00

Mireu el vídeo, per favor.
Aborrona, eh?

Sí, ja sé que la musiqueta no és adient, que sobren càmeres i no es cuiden els detalls mínims, i que la pobresa en què Alcoi està ficada s'hi nota bastant, i més si em compareu amb altres vídeos d'edicions adoratrius no massa llunyanes. Però això no importa gens ni mica. I tot el que no siga centrar-nos en l'essencial és sobrer.

Perquè és que són ells, els Reis, i en la més gran majestat que d'ells es coneix. I amb ells, la paraula il·lusió és elevada a una tan enèssima potència que a tots els qui ens els estimem ens emociona tendrament i ens du de manera ben fàcil i gens amagable a la llàgrima.

Sempre he volgut viure personalment aquest moment. Mai no he pogut fer-ho i no sé quan podré aconseguir-ho. Trobar-me a aquestes hores d'una nova nit d'insomni aquest video tan recent ha estat una meravella d'aquelles menudes però importants, de les que són capaces d'elevar-te l'ànim quan tant ho necessites. Ara mateix que no sé si patisc de sobre-excitació o de desmoral crònica i els ulls no se'm poden tancar perque no volen, torne a posar-me el vídeo per tal que m'acotxe, per trobar en ell l'escalfor d'allò que més m'agrada: que es serve i es servisca la tradició dels majors. Ella és la que teixeix la nostra vida i l'amillora entre aquestes estimades muntanyes. Ella és la que ens assegura un futur d'esperança en mig de les foscors i tràngols de l'anar fent.

Moltes gràcies, majestats, pels seus obsequis i per la seua amistat.

Molt benvolgut senyor Jacobo

2012-01-05T11:04:00.000+01:00

Em permetreu, abans de res, que us done la benvinguda al nostre, i vostre, poble. Sou tan ontinyentí com les nostres, i vostres, pròpies contradiccions. Potser és per això que vos estimem tant en el particular i vos respectem més encara en allò públic. Per a la gent del nostre -i vostre- poble, sou com un rei més, que perfectament cap en l'òrbita d'aquesta Reial Vila on tanta monarquia ostentem..., que si Reis d'Orient, polítics autoconsiderats monarques, Rei dels Cabets, Reis Cristians, Jueus, Moros, Copes, Ors, Espases i Bastons... Així ens va la cosa, tanta lloança a la monarquia i qui dedeveres mulla i treu troç és el gendre... Però com això passa en les millors nissagues tampoc no és que calga fer cas a tot allò que diuen. Però de vosté, diuen meravelles...

(Home meravelles, hi ha qui va xarrant que si parlàreu la llengua del país, això ja seria massa. Jo em conformaria només en entendre-vos el què dieu. Tants anys i no hi ha manera, ni d'una cosa ni de l'altra. Però sou ambaixador d'il·lusions infantils, i per això mateix caldria que cuidàreu una miqueta més algunes de les formes. La cosa no es pot restringir a les mítiques matrícules dels màgics jeeps i prou. Sé que feu esforços i que costa remar contra corrent, però vos m'enteneu el que vull dir, veritat? I de ben segur que esteu d'acord. La inèrcia és mala cosa, i el fer com fan també...).

Per tot això, a casa nostra, no només parem taula pels estimats Reis. Vos, Jacobo, Ambaixador de dessignació reial per a Ontinyent, també tindreu el vostre got per omplir-lo de qualsevol perbeure que desitgeu (el moble bar, a la vora de l'aire condicionat), com un sobirà més, també com patge.... Perquè hem crescut pensant que tots som iguals, mentre anàvem a buscar-vos a la Costereta. Us hem vist arribar en tren. Us hem aplaudit quan veníeu en globus. Hem al·lucinat quan vàreu venir en helicòpter i sempre, sempre, hem esperat les vostres paraules, per més que no s'escoltaren massa bé, per conéixer de primeríssima mà si els Reis es deixarien caure per Ontinyent. Val a dir que mai no ens heu fallat i que tots els nostres anys heu estat tots quatre puntuals a la cita...

Ara ja no vaig a esperar-vos, per més que hem educat també el nostre fillol i el nebot nostre en l'estima cap a la vostra persona, com cal fer. No baixe tampoc a la cavalcada, que hi ha coses que no... Però no entendria aquesta festa tan bella sense la vostra presència. Sense Jacobo, res no seria igual... Com podria entendre's una vespra de Reis sense la vostra entrada triomfal per Sant Jaume o al bell mig de la cavalcada?

De nou, sigueu benvingut i no prengueu com a retret les nostres comentades. Bé ens coneixeu i sabeu de la nostra estima cap a vos i els vostres senyors, que bona cosa de paciència tenen amb el meu esperit crític, ells no em voldrien mai borreguet dins el ramat.

Estigueu bons i sans i fins a la propera ocasió.

De tot cor, benvinguts i bentrobats!

Tiroríiiiii

2012-01-05T10:34:00.000+01:00

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic "Público" de 5 de gener de 2012.

Burretes i burrets...

2012-01-05T10:32:00.000+01:00

Diuen que, on has estat feliç, no cal que hi tornes, perquè la felicitat que podràs trobar no és la mateixa i que pot acabant cobrint-te de baf el record preciós, si és que no acaba embrutant-ho tot el fet mateix de no trobar una segona felicitat igual o un poc inferior, més que siga descafeïnada... Tot això se'm fa present mentre aguante la gelor intensa que corre per la "Bandeja" d'Alcoi i no arriben encara les burretes. I a més, et toca suportar per darrere la conversa decibèlica en què uns perfectes ciutadans arrenquen la pell a uns bons amics amb qui han passat el capdany i a la dreta la postura totalment irresponsable de les típiques parelles joves i devanides que maleduquen uns fills consentits i agressius; quin espectacle (el dels majors, que els xiquets són xiquets)... Això sí que és un preludi, i no el dels personatges del Tirisiti...

Però no passa res. El nostre nihilisme queda aparcat per uns moments en ser que arriba la cavalcada de les burretes. A elles no les veurem de tanta gent com els caurà al damunt amb cartes plenes de somnis infantils i altres una miqueta més majors i que arriben a superar la nostra imaginació i la superfície del nostre cotxe... Girar-te en tornar carpit pel Viaducte i trobar-te el Preventori mariolenc ple del foc bo i escalfador de la il·lusió del Campament Reial és cosa de viure-ho ara i una altra volta. Cal tornar-ho a viure per aprendre que malgrat que tornes on has estat feliç, la il·lusió aquesta tan banal i cansada és la que et mou i et treu de casa i et fa tirar-te tants quilòmetres. I és, per això mateix, emoció engrescadora i fructífera. I amb açò aprens que cada felicitat, com cada desgràcia també, és individual i per tant intransferible en temps, espai i persona. Hi haurà anys de res i anys de massa. Només cal ser una mica més prudent a l'hora de veure amb quin peu us alceu en despertar-vos...

Home, fa riure, i molt, el comprovar que hem arribat a un nivell en què els patges portadors de foc necessiten de la guia constant d'un caporal i un altre per tal d'anar avançant en paral·lel. Supose que serà per guardar una mica l'estètica... Però quan veus que els portadors són sempre dones i els caporals homes, i que no s'ho trauen en absolut dels dits, i que cal un pilot de gent organitzadora al Cantó Pinyó, mòbils en mà i converses a l'aire, perquè s'avance una mica i tampoc... És la societat supervisora que patim. Què voleu que fem? La llàstima és que aquesta burocràcia tan nostra s'haja escampat també per l'Orient...

Almenys, i malgrat tot, està l'escalf de la il·lusió. Més que siga pobreta, perquè ausades l'austeritat decorativa institucional alcoiana... Això de tindre totalment apagat, com un walking dead més d'aquells que ara s'estilen el senyor Campanar de Santa Maria, no és cosa acostumada, no... I l'estalvi literari del Ban tampoc. Bo, no passa res, que la proclama que clama el senyor Ambaixador Reial diu només el què li han dit i no és com per posar-nos tocatestets... Ací la teniu. I si vos és de profit, perquè guanyeu il·lusió, nosaltres estarem ben satisfets de dur més enllà la feina engrescadora dels patges.

Ho confessem. Sempre hem volgut secretament ser això mateix, patges de tan extraordinaris Reis... La República? Despús-demà. I sense tardar!

Felicitats, estimat Paco...

2012-01-05T01:10:00.000+01:00

Estimat Paco. Et tinc sempre ben present... A tu i a Pepa, clar... Vos estime que és cosa de no dir...

Tu has passat tot el Nadal a casa meua, al Betlem, en aquella figureta que et figura, posat de manta bocairentina i la guitarra a punt per cantar-li al Jesuset, junt els Angelets d'Ontinyent, alguna preciositat de cançó... Ara, tot el Belem s'ha reorganitzat, i tot fa pensar que amb l'arribada dels Reis d'Orient cal que comences a cantar... Però no...

I tant que no, que ara et cantem a tu. Al nostre Betlem els Reis no visiten el Jesuset, que et visiten a tu per felicitar el millor regal que ens feren. I el Nen també et saluda, al braç de son pare, i s'afegeixen els Pastorets d'Alfarrasí, i darrere en la foto, podràs vore el teu "Negre" ontinyentí amb el Rei dels Cabets convidant-te a ballar. I prop, han arribat de Bocairent la Mahoma i un Mosqueter que alardeja... I estan fent versets els Nanos del Raval de Cocentaina, i voràs també a Matxero i Teresa de Banyeres, ara arribarà el Drac... I els Negrets d'Alcoi et deixen els regals i se'n pugen a revoltejar a la torreta de Sant Esteve... Ara arribarà també l'Àliga de Morella, els Dimonis de Benimaclet estan eixint de la Cova de l'Avern i li comenten a la Sibil·la que s'anime i baixe, que l'Albarder i la Vella Quaresma li poden ajudar i la bruixa de Penàguila segur que li dóna conversa. I està l'Home dels Nassos que vol abraçar-te i comentar-te aquella vegada que fa tants anys et va ensenyar una cançó... Encara que vagen bruts, els Enfarinats d'Ibi diuen que t'abraçaran igual... I els xiquets, els tants xiquets que t'estimen, fan rogle i cua, i tot els és meravella.

I a la vora de tots, recertat sota unes branques d'olivera que han vingut de Guardamar, del sud més sud, hi ha un macip caganer. Jo mateix. I vos mire feliç de veritat.

Ara quan passen tots m'atreviré també a saludar-te i a desitjar-te convençut que en complisques un bon grapat més i que nosaltres puguem viure-ho i veure-ho... Això sí, sempre que li faces cas a Pepa... I mentre els Menestrils fan ballar davant teu els Gegants -que no veges com estan de contents els teus fillols- acabem per aplaudir-te tots junts, cantant al llunyà vell Montgó. I a l'altra banda de la Vall, s'uneixen Benicadell, Mariola i Aitana als bons auguris.

I a l'any que ve, farem com a figureta a Pepa.

Riu el Caganer... Ja veuràs quina ocurrència acabe de tindre...

I el nostre Calendari de 2012....

2012-01-04T13:35:00.001+01:00

Com que l'any passat des de Photofinish i Can Carrasca, és a dir, des de ca Juanjo Alcaide i des d'ací mateix, ens ho vàrem passar tant i tant bé fent vos un calendari digital amb fotos de festes valldalbaidines, ens vam posar a pensar en fer i no repetir... Així que res, en un iàmbic vàrem crear un nou calendari per enguany, el Calendari Betlemer i Festiu 2012, que recull imatges de Juanjo fetes sobre el nostre estimat Betlem.

Així, si ho voleu, vos seguirem passant cada mes una imatge distinta que recollirà una, dues o cap festa relacionada amb eixe moment de l'any i que arreplega el Betlem que hui mateix tenim parat a l'espera de la vostra visita. Ja que la feina està feta i ha quedat d'allò més bé, doncs que aprofite aquesta mena de salvapantalles que vos enviem per mostrar-vos un poc de tot el que guarda el nostre món ninotaire fester, sempre en creixences.

Moltes gràcies als qui ens heu estat fidels l'any passat, especialment els qui ens vàreu mostrar el vostre interés i també el neguit que patíeu si és que ens retardàvem en alguna entrega... Ah, i tingueu per segur que en aquest any de commemoracions, no oblidarem algun dels moments que seran més bonics...

A seguir, que en això consisteix la vida...

Ens ho agafarem poquet a poquet, i començarem pel gener dels Reis d'Orient... com arriben a les escales de l'ermita de Sant Esteve d'Ontinyent!

Quin és el millor cartell fester de 2011?

2012-01-03T07:36:00.000+01:00

I encara no hem començat l'any i ja ens atrevim a guanyar la vostra enemistat... Convoquem de nou les lectores i els lectors a la votació del que serà el simbòlic guanyador (no hi ha diners ni més...) del premi al millor cartell festiu dels arreplegats al blog "Can Carrasca: Carrer Cartelleria" de l'any 2011.

Enguany, estem molt contents per haver arreplegat 604 cartells. Pràcticament hem triplicat el resultat de l'any 2010. Les qualitats, però, i tampoc no pensem que és cosa de la tan cacarejada crisi, no han estat massa... com diríem... Potser en els altres anys han hagut obres molt destacades. Sí, podem dir-ho així. Malgrat la quantitat, no ha estat un temps de qualitats l'any onze, d'ací la dispersió de les valoracions del jurat a qui hem fet la petició sempre agra de la tria per a la vostra votació. Finalment, vos hem seleccionat deu obres. Està ben clar que és una tria que no pot convéncer ningú. Tots posaríem (o no) el del nostre poble i nou més que ens agraden... Però hem provat a ser coherents.

Ací teniu les propostes que podeu votar fins el dia 17 de gener. Llavors veurem quin és el resultat i el publicarem com al vostre preferit...

1.- Fiestas Patronales. Aranda de Duero (Burgos) "Hay un sitio para ti", de Javier González Alcalde.

Aquest cartell va encisar alguns dels nostres lectors només publicar-lo. L'ambient que recrea, des de la senzillesa més pregona, és càlid, festiu i del tot participatiu. El joc de llums és sorprenent, els personatges representen d'allò més bé la societat i la idea que transpunta és del tot atractiva: Només faltem nosaltres perquè comence la festa. Un gran cartell en què la tipografia ajuda, no molesta, i es fa necessària dins un conjunt molt harmònic.

2.- Cartell de la Setmana Santa de Bullas (Múrcia).

No tenim constància de l'autor del cartell, però el sabem ben polèmic i discutit. La tipografia és totalment prescindible i la maquetació dels logos és del tot inapropiada, però el cartell, entre la caterva enorme de cartelleria patidora i sagnosa que enguany es va espolsar la Setmana Santa, destacava sobremanera. Eixa imatge femenina, actual i esgarrada, va cridar l'atenció dels nostres lectors i ara també del jurat. Malgrat tots els malgrats, la força de la mirada esvaïda tot ho supera.

3.- Cartell de la XXVII Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida, d'Álvaro Sanchis.

És cosa gran, la cartellística de la Mostra de Titelles Valldalbaidina. La tradició de bons cartells pesa. I enguany, els responsables de la mateixa, la Mancomunitat de Municipis de la Vall, han tingut a bé encarregar a Álvaro Sanchis una obra que ha resultat ben preciosa, subtil, imaginativa, redona del tot, que es complementava amb una versió del mateix des de l'altra banda, contrària a l'espectador. Bé es podia admirar, junt a altres dissenys, en el programa de mà del feliç esdeveniment.

Peça bona, el cartell. Engrescador del tot.

4.- Cartell de les Festes Patronals de Moros i Cristians de Calp. De Vicent-Ramon Pascual.

La cartellística morocristiana es troba enguany representada dins la nostra tria a través d'aquesta obra de Vicent Ramon Pascual per als festers del Santíssim Crist de la Suor de Calp. Els colors triats, les formes i les textures ajuden a fer encara més atractiu un cartell que es vol senzill però brillant. Molt simbòlic però d'interpretació i reconeixement immediat, a través de les veles del desembarc i el tòmbol del penyal d'Ifac, fins el punt que la tipografia, molt reconeixible de l'autor, no seria necessària. La iconografia bastaria, i així i tot, segueix sorprenent...

5.- Cartell de les Festes de Sant Isidre de Madrid. Obra de Jacobo Pérez-Enciso.

Cal dir que aquest cartell, en un principi, va passar com a desapercebut. Però ves per on, el nostre jurat l'ha volgut destacar per les seues línies, que diuen que recorda les del dibuixant Mingote, i pel simbolisme castís madrileny que representa... Allò que l'scotish cal ballar-lo sobre una rajola... per més que ens consta que no siga ben bé així. Ben difícil és abstreure la cosa, i representar Madrid mateix a través d'unes línies que dibuixen la preciosa plaça Major... Ves per on, any rere any anem obrint les espectatives territorials en el nostre blog. Passe Madrid llavors, i voten vostés...

6.- Cartell de les Festes de Santa Anna de Tudela. "Las doce", d' Alfonso Lapeña i Abilio Laguardia.

La qualitat dels darrers anys, pel que fa als cartells de la festa d'aquesta vila navarresa, ha pujat moltíssim. Són autèntiques obres d'art, atrevides del tot en ocasions, les que procuren, de manera sempre original, transmetre el sentiment de la festa i transportar-nos als qui contemplem el joc simbòlic al centre de la celebració. Per més que no coneguém ni l'acte ni el lloc ni la celebració, poc cal dir d'aquestes dotze del migdia que no puguem imaginar... I tant que ens agradaria trobar-nos allà al mig!

7.- Cartell de la festa de Sant Roc d'Arenys de Mar.

Altre cartell de què no hem pogut saber l'autor... de moment. El Patronat de Sant Roc d'Arenys de Mar ens ofereix el cartell més atrevit per contingut, forma i tipografia, de tots els que vos presentem. El guerrer vençut, quasi setmana-santer, per la donzella virginal d'aspecte ben competitiu, sorprén del tot... La frase en anglés... és que res no té desperdici, no... Les coses que du el diari...

8.- Cartell de la XVI Festa del Renaixement de Tortosa. D'Estudi Creatiu Biloqui.

El nostre aplaudiment a un cartell amb ressonàncies senyorívoles històriques que no passen del retrat d'època més teatral. Unes festes com les de Tortosa, lluïdes i amb un públic ben assentat, es renoven amb una imatge moderna, atractiva i gens improvisada, però que resulta això mateix, teatral del tot, mai no natural ni vulgar. Cadascun dels actors festers assumeix el seu rol i s'exposa així a la voluntat pública...

9- Cartell de la Festa de Sant Pasqual Bailon de Vila-Real. "Vindre, vore, vindre". Obra de Tamara Gojkovic Pandza.

Una alegria també el trobar-te un cartell tan modern i treballat per a una festa tan sentida i de protocol. La calidesa dels colors i les formes simbòliques, plenament reconeixibles, així com la situació insòlita de personatges i arquitectures potser no casen del tot amb la tipografia usada, però el conjunt resulta del tot amable, i convida a participar en la festa amb confiança i molta gana de passar-ho bé de bona veritat.

10- Cartell de la Processó del Silenci d'Ontinyent. Obra de Juan Torres i Juanjo Alcaide.

Sembla que ho fem a propòsit, però vos podem assegurar que és cosa del jurat, que el tenim compradíssim... I potser puga molestar a algú la cosa que un cartell promocionat des d'aquesta casa, com és el del Silenci d'Ontinyent, forme part de la tria final de cada any en els darrers tres. Però és que ací sabem buscar, responem ben alegres. Perquè el nostre desig és el de superar les imatges tòpiques d'una festa típica per emocionar, sorprendre, no deixar a ningú indiferent. I ausades que enguany aquesta foto de Juan Torres, treballada amb estima per Juanjo Alcaide, ho va aconseguir...

Nou any i renovat blog...

2012-01-02T17:38:00.000+01:00

Tinc unes amigues la mare de les quals acostumava a, quan les tenia dormint el dia de Ninou, en plena ressaca adolescent, es posava a netejar casa amb tota la solemnitat de cants, colps de granera i remor d'aspiradora. Era cosa de començar bé l'any, petara qui petara...

I així nosaltres, mentre ens permetem de felicitar-vos l'any amb un pas-doble dianer del nostre germà, dit "El Bote", hem estat tot el dia de hui bregant contra la poca informàtica que sabem per canviar i recanviar el nostre blog, per anar adaptant-lo al que volem que siga, un reflex de totes les coses - i tantes- que ens agraden.

El canvi més gran, la practicitat diària de l'inici, el poc que ens queda d'aquell vell "Costumari Desacostumat" que ens entestem en mantenir i, com no, la música... Que això era un pecat, un autèntic desgavell personal. Com sent que ens agrada tant la música que es fa ací no en mostrem ni un bocinet al nostre blog? Res, que ja ho hem solventat. Al final, a la columna de la dreta, teniu quatre noves seccions. Cultura musical valldalbaidina, morocristiana, un capítol dedicat a l'amic Paco Muñoz i un darrer per anar exposant-vos, en qualsevol moment, qualsevol cosa que vaja agradant-nos... Vos farem pujar amunt i avall? Ves a saber, igual eixe exercici és bo i tot... La cosa és que emprenem l'any amb unes forces que no esperàvem, i prompte prompte anirem afegint encara més novetats. De desfer-nos-en d'allò que no s'escau, sempre estem a temps!

Feliç any Dos mil dotze !!!!

2012-01-01T00:00:00.003+01:00

Ara mateix, em trobe en el sud més extrem del meu país, perquè és allí on vull retrobar tots els nords. I des d'allí, vull felicitar la meua gent que hui comença una nova anyada. La terra no canviarà de hui per a demà, però la sabrem més nostra, i per tant més lliure. Perquè cada any nostre que passa hi ha més gent que se l'estima i més gent que la vol cremada. Per això cal lluitar, amb la força de qui s'alça dia a dia i jorn a jorn treballa.

Per això abrace el meu Ontinyent, la meua Vall, la nostra Mariola, el pobre País i els cansats Països i cride a fer festa, a viure'ls en festa, a aprendre'ls en festa i en festa a estimar-los.

I així, l'any que ara ve serà Any Sexennal a la bella Morella, any de Llegenda a Banyeres de Mariola, Any Olímpic, l'Any del Centenar de l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí. Any Fusterià. Any de traspàs... Quantes coses boniques anem a viure a l'any Dotze! I si les vivim junts i amb passió, millor que millor.

Una abraçada a tots aquells i a totes aquelles que vos preneu la molèstia de llegir-nos. Que l'any siga obert i incitador...! No vos quedeu adormits! Atrevim-nos a tot! Visca l'origen i visca, al temps, la inconoclàstia!

2011: L'any de la salicòrnia...

2011-12-31T14:15:00.001+01:00

Rodar i rodar...

L'any 2010 el vaig acabar amb un vertígen gairebé insuportable: tornar a començar.

Em negava.

Això de passar del desembre a l'altra vegada de nou gener i febrer, i seguir ritmes imposats, i inèrcies autoestablides quan no també formatejades des de l'exterior... Altra vegada les mateixes coses, altre cicle estúpid avant... I no és que aquell any fos per tirar coets i no vulguera per res separar-me'n d'ell. Però tot indicava que el proper, el que justament ara acaba per deixar pas agònic a un altre de nou i ja condemnat, no ho seria tampoc. I justa la fusta, no direm que no res, però poca és la cosa de profit que hem trobat... Ni tant sols eixe espai de temps que va des de la Fira de Cocentaina fins a demà i que sol ser-me amable ho ha estat... Alegries? poques, els naixements dels fills d'alguns amics i determinats moments estremadament puntuals. Dols? massa, massa negres, massa poc assaonats encara.

És cert que els dos moments que em marquen en allò vital han estat la solitud immensa i el dolor del còlic nefrític que vaig patir i, especialment, la mort de ma tia Angelita, que ves per on m'ha tocat el vora-viu. Un cas com un cabàs en allò sentimental em va succeir a principis d'agost; afortunadament tot va poder reconduir-se i ací em teniu, embovat i esperant que el nou temps siga el meu temps.

Perquè malgrat tot, encara espere, i sé que ara, amb la voluntat desperta i la intenció oberta al món que tinc, ha arribat de nou el temps de fer, de produir, de crear i tots els etcèteres que impliquen la negació de l'acció que he suat en el darrer lustre. No és que haja descansat massa tampoc, perquè encara no he aprés a no patir la imperícia dels altres, o la mala bava... No sé que és això de descansar i això m'esgota, però he aprés, i entre les moltes coses que he aprés és que no m'he de deixar res per fer. I que si la vida et dóna sorpreses, millor adaptar-te al bo i millor d'elles...

Perquè de sorpreses...

Molt sovint, quan tornava de treballar de la "presó", entre aquells saladars de vora la serra de Salines, el vent fuetejava aquella terra falsament assedegada. I de sobte, et veies passar unes grans boles, semblants a aquelles que decoren qualsevol bona producció cinematogràfica sobre l'oest nord-americà... Calia esquivar-les... Eren unes plantes arrencades d'arrel pel vent que només creixen en terra salada per fer un fullim mig verd i en poder, rodar fins els infinits de la plana, ben seques. Prenen com a nom sòdic el de salicòrnia, i en elles m'he vist constantment aquest 2011, fins el punt que he volgut que quede el seu nom unit al dígit en la memòria...

Les sorpreses han marcat l'any. Algunes en l'àmbit privat, no es poden dir i allarguen la preocupació a l'any proper...Altres, fins i tot em dolen per la forma en què m'arribaren. La més marcada, l'obligació laboral. Deixa el que has fet en els darrers cinc anys, deixa el teu àmbit i ves-te'n a viure sud enllà, on tantes coses diuen de la gent que hi habita, i no massa bones... Doncs bé, quina alegria la troballa de Bigastro, i especialment la de Jacarilla, que ja van marcant-me nous camins que, en passar l'adaptació necessària, voldré fer meus, i trobar-ne més encara pense...

Encara com, en acabar l'any, no podem dir que ens trobem mal. En absolut. A l'espectativa de tot, i amb una certa gana de fer que pot arribar a això mateix, fer tremolar qui s'aprope... perquè novament hem destriat gent del nostre costat i hem assentat de noves al nostre cercle immediat. Esperem que tot siga per a bé. Qui sap on ens durà aquest any que es promet pobre en allò comú i ric en experiències... Acaba l'any de la salicòrnia. Deixem arrere els mals esdeveniments a no ser que siguen vertaderes lliçons de vida. Que descansen els qui han dit adéu i dediquem-nos a fer pujar els qui ens saluden amb un somriure d'amanèixer...

M'apunte...

2011-12-30T14:49:00.002+01:00

Tret del mestre Forges. Diari "El País" de 30 de desembre de 2011.

Cíclic dol...

2011-12-29T08:41:00.000+01:00

Mires el món. Fas un repàs del que les televisions i els periòdics et presenten com a resum de 2011, sang i fang i podridura, i encara com que no et trobes així ni pots queixar-te absolutament de res. Que encara ets un privilegiat i pregues els Déus de la mitologia de moda perquè et deixen exactament com estàs.

Malgrat el privilegi d'alenar una mica més alt del que alenen els tants caps que t'envolten, els espills encara et reflecteixen a tu mateix. I així, en prendre inconsciència de grup i allunyant-te una mica de la tabola sibil·lítica, encara podràs saber-te trist, per les menúncies de sempre, per altres de noves, per unes que encara van i tornen i se'n tornen a anar...

I arribem de nou a la solitud absoluta i gens indiferent, obligada, del mirar-nos en el mirall per rejutjar les possicions. I de nou veiem que tot es troba, novament, esbiaixat. La indolència que aparentem només ha aprofitat per voler passar per damunt les circumstàncies darreres. La malaltia, la soledat no volguda, la incomprensió, l'anar a remolc, el nadar sempre contra corrent, les tantes morts del novembre, la pesantor increïble de les dues setmanes darreres de feina... I ara? Ara sobrevé tot en un temps que se't marca sense que ho vulgues. Que va passant fent-se obligació quan, precissament, caldria abominar-ne. On serà aquell llibre que m'ajude a estimar-me de nou el plaer de llegir, aquella amiga o aquell amic que em retornarà el plaer de la conversa, aquell espectacle que em crearà neguit de vore i viure... ? On són els petits plaers? A canvi i en canvi, vigilància quasi-policial, crítica constant, despit absolut, indiferència. Com trencar amb tots ells?

Doncs aquesta vegada de sentar-me a xerrar a mi mateix, ni m'ha ocupat tant de temps ni m'ha resultat tan ofegadora. Identificada la causa, procedim immediatament a tallar-ne les entrades i a apuntalar, amb més arguments encara, les ganes immenses de ser jo mateix. La llàstima és que, a hores d'ara, he fet mal un esperit sensat que m'ha fet mal a un mi d'insensatesa. Ara caldrà, per cauteritzar la ferida, comprensió i una miqueta d'alegria de viure, que això no ha estat res més que una petició d'auxili mútua que cal respondre amablement. Les altres ferides, les de fora, ja lluiten contra una pell callissada, i va a costar-los guanyar, perquè ja no em deixe...

Els innocents acabem al riu...

2011-12-29T07:42:00.000+01:00

Tret del mestre Ramón. Periòdic "El País" de 28 de desembre de 2011.

I que en cumplisques moooooolts més, Noemí!

2011-12-27T12:31:00.000+01:00

I hui que la meua germana Noemí fa anys, vull felicitar-la amb aquesta foto, feta el passat dia de Nadal a Alfarrasí. Ella, amb la seua padrina, la tia Adélia, i el seu fill, Abel, la dolçor del món.

L'aniversari de Noemí, per a mi, sempre ha estat un dia gran. Bé sabeu els qui ens coneixeu de la meua absoluta devoció cap a ella, una de les persones més admirables que conec i per qui, en començar, acabaria quedant-me sense adjectius positius per definir-la. A més, de menuts per a mi era un alliberament..., perquè com que hui s'acabava la seua letania contínua... Des de mitjans setembre no parava de retreure'm que jo era dos anys més vell que no ella... I ara, ens quasi igualàvem a l'un reglamentari que ens portem, quinze mesos exactament... Tota la vida junts... imagineu quantes coses boniques!

Hui, estic encantat amb que siga aqueixa dona tan forta que és, i tant sensible, i seguisc desitjant-li tota la sort i l'alegria que mereix, junt a Tono, que se t'encomana la joia quan la veus com es queda mirant-lo tant enamoradeta, i junt a Abel, el solet de la família...

Gràcies per la força que em doneu...

2011-12-26T17:52:00.001+01:00

Sants Dies Sants

2011-12-26T13:14:00.001+01:00

"Caga Tió! Caga torró...!" Poc s'imaginava Abel què passaria en alçar la manta morellana...

I en mig de la burrumballa i els encenalls per cremar, apareixen els Sants Dies Sants. Tin parat el betlem, el pessebre segons els entesos o els desentesos, per tal que tot no siga muntar, guardar i netejar abans que vinguen els de casa... I quan venen, que el menjador siga tot llum, que el nebodet et cante les cançons de Nadal i, a més d'emocionar-nos, s'emocione ell mateix fent cagar el Tió. Enguany, he alimentat el tronc amable amb bona cosa d'aliments... No sabia que entre ell i el fum que ix de la meua particular Cova de l'Avern Betlemística, el meu nebot al·lucinaria? D'on ix tanta boira? Per on ha cagat tant de dolç la fusta aquesta tan simpàtica... I les hores passen, i fem tabola amb la monarquia, i sopem en ple Vaticà, ben sopats, i acabem la joia amb la gloriosa escolta de la Sibil·la, al caliu de la llum de casa, després d'una llarga i preciosa conversa. Fem homenatge a Montserrat Figueres, que ens ha deixat enguany i triem la Sibil·la Catalana per ella... I a poc, la son es fa encens...

I a l'endemà, a felicitar i ser felicitats, a xerrar encara i, en ser l'hora, a tirar cap a Alfarrasí, que és on el nostre Nadal és Nadal de deveres, amb l'alegria de retrobar la família, i amb el mareig meravellós de les nebodes. Ha vingut el Pare Noël i les xiquetes quasi no deixen Abel dir el bon dia i bon Nadal, amb tant de tràfec. I les hores passen depressa entre converses variades plenes de burles monàrquiques, que ací només ho serem, de monàrquics, quan s'apropen ses majestats els reis, bé se sap... Poc a poc el nebodet té son i la vesprada s'apaga. I em comença la nit, i amb la nit i a la vora del Betlem la conversa sobre una vida paral·lela que m'admire, i les confidències, i el millor dels sopars perquè és el sopar que esperava, i els riures tan sincers de després.

A la fi i malgrat tot, un paréntesi que esper que s'allargue amb bons punts suspensius.

... Només que, amb tantes botelles de cava com he comprat, se'ns ha oblidat la cosa en cada ocasió, i encara no n'hem oberta cap!

Les meues nebodes i el meu nebot: Alba, Clara, Davínia i Abel.

La boca, que crema...

2011-12-25T12:06:00.000+01:00

Ai quines coses du el diari... Ser Sots-president de la Dipu i alcalde del seu poble, veure que la seua mateixa agrupació política ha repartit el segon premi de la grossa de Nadal i posar-se a fer el bocamoll de dir que tens uns quants dècims que poden arreglar-te la vida... Tot és l'alegria i la xerinola del moment, i a qualsevol qualsevol se li permet que bote, plore o cante mentre enarbora una botella de cava barat...

... Si no l'haveres desarreglat abans en trobar-te imputat en un cas més de corrupció d'aquells que omplen les notícies no manipulades de casa nostra. Com diu sempre un bon amic quan llig un cas d'aquestos, és que la llengua és molt castigada, i a aquest senyor, clar, li cremava la llengua...

Però ca! És d'allò més normal. No va a tindre dret un polític dret i fet, i amb tals càrrecs, a fer festa perquè li ha tocat la rifa? No és mortalment humà com nosaltres? Au, a la tele, que si du no sé quants dècims premiats segur que ens fa les dents llargues. I es pot mofar més encara de la nostra bona voluntat d'oients quan assegura que té més dècims que no el president de la Dipu mateix, qui ha presumit d'haver passat del mig milió d'euros en felicitat nadalenca... Molta felicitat per a tots i que rode el món!

Però va i resulta que el senyor sap que no és cert, que no té números...Aleshores... Què pot portar-te a dir que sí que en tens quan no en tens? Què vols usar l'alegria nadalenca per alguna altra cosa que no es pot dir? I com t'atreveixes a fer-ho?, per si et pillen... Potser és tan gran la sensació d'impunitat que amera la part governant de (part de) la nostra societat immediata que, en no sentir-se controlada, aprofita al vol l'ocasió calba?

No tinc ni idea, jo, d'aquestes coses... Però sembla ser que sí que la té el senyor jutge que du el cas del senyor sots-president/alcalde. I s'ha arromangat la toga en ple Nadal i ha començat a fer (cosa raríssima en aquestes latituds...). En un primer moment, ha ordenat al senyor polític que declare números, premi i compte corrent on haja ingressat aquesta alegria seua. Llavors, l'alegria ha fugit per deixar pas a la sorpresa global; Només un dècim.

I en tornar a apretar el jutge, ha acabat dient que no, que no té cap premi...

Llavors?

Llavors a començar a malpensar en això mateix, corruptel·les i impunitats. I a veure com ens poden sorprendre de nou. I no riem, no, perquè és cosa de plorar, i fortament...

Més sobre el meu cabreig...

2011-12-24T17:32:00.000+01:00

Parle amb el fotògraf Juanjo Alcaide, que és qui m'havia fet les fotografies del betlem de l'any passat i qui ha patit la feina mal feta de l'alcaldia d'aquell poble... Això que han publicat una foto seua sobre el meu betlem, em nomenen a mi i a ell no... Em diu que l'han cridat a disculpar-se... sembla ser que ells no sabien que la foto era seua, i clar..., per això no ho han posat en el crèdit de la felicitació. Que perdone.... Perdone? Però quantes vegades els ho havia dit jo quan van escriure'm per demanar-me fer ús de la foto aquella...!

"Mera", quan algú posa escuses de mal pagador d'aquestes, a més de pensar que no està bo el millor és demostrar això mateix, que no està bo..., i que no diu veritat. Com? Agraint que tenim a l'abast aquests mitjans electrònics. Li he enviat a Juanjo tots els missatges que ens hem intercanviat l'Ajuntament i jo. No només ha quedat clara la cosa, obscura per a l'alcaldia, sinó que ens hem rist a la salut de qui treballa mal sabent que mal treballa. Allà ells amb les seues pràctiques i els seus previsibles resultats. Nosaltres? A crear, que és el nostre ofici gustós. I amb honradesa. No sabem fer-ho d'una altra manera...

Que només reaccione la gent no per bona voluntat sinó quan llig alguna cosa com "les disposicions legals que considere..."!

I poc a poc, se'n va el cabreig.

No ho mereixen...

Bé d'interés reial...

2011-12-24T07:39:00.000+01:00

Cartell de Reis de 2004. Alcoi (l'Alcoià).

Diuen que és per fidelitat a uns temps i unes maneres. Diuen que és per la seua bellesa. Jo no ho puc posar en dubte, que encara hi afegiria nous perquès sempre brillants. És tota una joia que la Cavalcada de Reis d'Alcoi, la més veterana de les que venen trenant-se amb la nostra quotidianitat, haja estat convertida en bé de tots els valencians i, per tant, protegida pel futur. Les nostres felicitacions als qui la treballen i l'estimen.

Nosaltres, que procurem no perdre'ns mai l'espectacle que són "les burretes", seguirem somniant en què ses Majestats ens regalen ni que fóra per una vegada el poder viure la seua entrada en la vila dels ponts...

Ara bé, no sé com sentarà això que hagen acabat pontificant que Baltasar va enmig i és negre...

Canvi climàtic...

2011-12-20T10:26:00.000+01:00

Ja sabíem que la cosa no podia anar d'altra manera, no...

Si isc d'Ontinyent a un grau sota zero, esmorzem a Bocairent a dos sota zero i arribem a Bigastro a 16 graus, i superem els 22 al migdia, és lògic del tot que la capuana resultant siga d'aquelles que deixen senyal...

Bressola...

2011-12-19T12:38:00.000+01:00

Aquella indefinició d'anar-se'n diumenge a la nit, dilluns de matinada, i deixar-nos la solitud com a companya, i el món...

Anem fent: Hi ha proves!

2011-12-19T06:53:00.000+01:00

Vaig dir-vos que aniria contant-vos com anava pujant açò del nostre Betlem d'enguany. Pensàvem, però, que podríem fer-ho perquè, aquesta vegada, seria poca cosa... Poca cosa? Ausades l'envergadura que està prenent aquesta "poca cosa"...

Ahir, diumenge de Betlem complet, l'amic Moisés Llopis va vindre a vore com anava la cosa i em va treure alguna foto amb les mans en l'obra. Ací en podeu veure una... A veure si sabeu on correspon tal escalinata...

Ah, i també va fer una foto a "Paquito", el patge negre del meu balcó, que ahir es va posar la bandera del Barça per pujar a casa... És que som...

I ja vorem què diu Abel a tot açò!

Art futbolístic...

2011-12-18T08:55:00.000+01:00

Veus? Ja tenim altre motiu (com si en faltaren...) per baixar aquest Nadal una estoneta per Alcoi. Resulta que el meu cosí Javier Sellés Moltó (ep, Ministre i Carrasca per part de pare...!) ha fet una exposició de dibuixos junt a altre artista, Fran Recio, i un fotògraf no menys artista, Emilio Jareño.

I de què va l'exposició? Quan m'ho va dir, em vaig quedar... Res, sobre l'ascens del Club Deportivo Alcoyano a la segona divisió aquesta en què juga ara. Au, avant, qualsevol motiu és bo si el que acaba destil·lant és art. Anirem a vore-la en la seu de la Unión Alcoyana, unes assegurances que m'asseguren que es troben prop de la "Bandeja". Tampoc no és que ens perdriem a Alcoi... Mare quanta "i grega" que estem usant... Ah!, i el nom... Victòria ("tu reinaràaaas" que fa la cançonota aquella), l'obra d'un ascens. Sí, ja veieu, tot molt d'allí...!

Bo, que moltes felicitats, i ja criticarem en vore...

Del no res...

2011-12-15T10:44:00.001+01:00

Aquesta setmana és d'aquelles que es preveuen anodines, prescindibles del tot del calendari... I la realitat acaba superant la ficció, i els dies passen per ser sucedanis d'infern.

L'avorriment s'encasta amb l'estrés del posar notes i notificar. La fartesa dels alumnes la paguem els professors, necessitats tots de vacances. Però... i de la mandra i pesantor dels professors mateixos, qui ens alliberarà? Tot em són estupideses surrealistes i m'ensume les ganes d'escaqueig per part d'alguns que comencen a ser "els mateixos de sempre". I nosaltres, com sempre, no trobem el nostre lloc en una societat provisional. I ho paguem potser car en allunyar-nos de les seues neures.

I hui, ens toca avaluacions. Se'm tanca sol l'ull dret, pel nervi de tot i la fotesa del no-res...

Per sempre més...

2011-12-12T07:29:00.000+01:00

Entrem en la setmana de la Marató de TV3, que seguirem malgrat que no se'ns permeta fer-ho al nostre país petit. Enguany, tornarem a escoltar les cançons del sempre magnífic cd que editen els organitzadors. Ací teniu un tast preciós, una de les meues cançons preferides cantada per una de les meues veus més estimades i en la nostra llengua...
I em permetreu la carrincloneria, que per a mi només és il·lusió sensata.... dedicarem: a qui va ajudant-nos en aquesta marató de viure, i ens la fa daurada.

Arriba el Jorn del Judici...

2011-12-12T06:22:00.000+01:00

Tret del mestre Ortifus. Diari Levante de 12 de desembre de 2011.

I com que a cada porc és ben segur que acaba arribant-li el seu santmartí (nosaltres, vosaltres, elles...), lo dia del Judici ha arribat, i no hi ha digna Sibil·la que puga cantar-lo. La fi del món està prevista, com sempre, pel 24 de desembre... Però hui, les càmeres retrataran com tot un molt Honorable dimitit per evitar els escàndols judicials que l'esperen, enceta el que suposem que caldria que li fora procés de ridícul públic en eixir a la llum de la Justícia activitats i actituds no gens honorables. Però, val això per qui ha demostrat no conéixer vergonyes? El viacrucis no serà pel poble patidor... (vosaltres, nosaltres, elles?).

Vespra eterna...

2011-12-08T05:34:00.000+01:00

És d'allò més meu. La Vespra de la Puríssima no ha deixat de recollir aquella màgia que m'encisava de menut. Ara, amb tots els records, l'ha acrescuda i tot. Amb tot el futur fet ja present, m'enjoia, m'eleva a l'essència mateixa de la mateixa alegria. No cessa d'acudir gent, no s'atura el pas de les generacions, l'admiració, les caretes bocabadades, l'estima més pura a allò que tems, però que sents més teu que cap altra cosa. El carrer a gom, els aplaudiments sorollosos, que s'aplaudeix amb el cor. I les tantes i tantes closques que apareixen en les mans de tants infants i que t'indiquen noves modes, i que a casa, fa temps que s'espera el moment i s'assaja, a cada casa...

Jo, en veure'm el meu nebot corrent amb son pare, amb el somriure de la felicitat sencera, sense por als bacs, m'il·lumine de nou, i em faig de nou batall de campana. I en veure'l mirar fix les cares grandotes dels reis aplaudisc amb ell la dansa i el pas... Sé que al seu si, al si de tots, la Vespra arrela, i en arrelar, es farà eterna...

No hi ha res al món, vos ho puc assegurar, com el passeig dels Gegants i Cabets en la Vespra de la diada del meu poble...

Ànims Majestat!

2011-12-04T10:44:00.000+01:00

Estimat rei Baltasar.

Us sorprendreu, senyor, que us escriga per segona vegada aquest Advent. No ho faig aquesta vegada per dir-vos que m'he portat bé, com un sant, enguany, no. M'adrece a vos per tal de donar-vos tot el meu ànim i el meu suport. Bé sé que no us serà de gran ajut, però com que també sé que m'estimeu moltíssim us farà gràcia el meu atreviment.

Trobe demencial el món que ens ha tocat viure ara mateix. Visc constantment sorprés per la judialització que la nostra quotidianitat va patint, i com la cosa aquesta del denunciar per treure algun profit, va amb creixences. Així, ja no només ens hem carregat alguna celebració tradicional pròpia, ateses les conseqüències tan negatives que envolten les contractacions d'assegurances per fer "festa" sinó que eixa quera la trobem estesa als nostres oficis, als nostres entorns vitals.

Per això, la notícia que un jutge de Huelva (Andalusia) vos haja "absolt", entre cometes, d'haver llençat una caramelada a una espectadora de la darrera cavalcada, i que aquesta notícia haja fet la volta al món, no ens pot dur més que una gran alegria. I encara més, que el senyor jutge, Javier Pérez Minaya, del Jutjat d'instrucció número 4 de l'Audiència Provincial de Huelva, haja arxivat la denúncia amb un acta que reuneix tanta gràcia com jocositat, la cosa no té preu....

Ausades que hem acabat farts tots de la força amb que ens ha arribat alguna caramelada en la festa d'ací, d'allí dalt, en qualsevol. A no ser que t'ho facen a propòsit, com li va passar a un amic meu en una festa ontinyentina, sols passar, i encara acabes rient el succeït quan el contes... Però clar, una lessió a l'ull... Pot explicar que et facen una lessió a l'ull i tu no vages a denunciar cap persona amb DNI o papers diversos legalitzadors que haja participat en la cavalcada, o a la mateixa associació o regidoria organitzadora?

El resultat? Aquest.

La primera cosa i la més habitual a les festes valencianes (no sé jo si caldria també exportar el costum a Andalusia...): la repetició fins a l'extrem del refrany fester més famós. "Qui no vulga pols, que no vaja a l'era". El jutge, tot seguint aquesta gran veritat liberal, avisa que l'assistència mateixa a aqueix tipus d'esdeveniments suposa el consentiment o l'acceptació dels riscos, majors o menors, que aqueixa participació comporta. És el "risc permés" que exclou les responsabilitats penals a tants festers... Una manera legalista de preguntar: "Senyora, es pot saber què feia vosté en primera fila?"...

I d'ací, al catxondeig. Formal i absolutament legal, i per això tan graciós. El jutge reconeix que no pot jutjar una persona a la que admira i de la que es sent seguidor perquè, junt a altres dos reis, Melcior i Gaspar, li han oferit desitjadíssims obsequis des que té l'home ús de raó... Meravellós!

I sobre la denúncia al rei... igual no era el rei Baltasar, que és a qui es dirigeix l'acció penal, perquè com al Carnestoltes se suposa que tothom cal que vaja disfressat i cadascú és la seua disfressa, ací en la cavalcada, cadascú va de propi, i Baltasar és Baltasar. Faltaria més... Ah, i si és el rei, ja tenim al damunt un dels suposits d'immunitat de jurisdicció que impediria l'acció de qualsevol tribunal espànyic. És un rei d'altre país i ja cal entrar en les camises d'onze vares dels convenis internacionals. Primer, cal saber del cert la seua nacionalitat, i respecte la nació vostra, Majestat, encara no tenim clar, dos mil anys després de les vostres primeres actuacions històriques, on i com es va a Orient. Si ho sabérem en cert, se li aplicarien a vosté les regles del Dret Internacional Públic, tot i averiguant quina jurisdicció seria competent, i quin òrgan judicial caldria que fes la instrucció de la caramelada.

Quines coses du el diari, Majestat...

Lamentem molt que vostés, que són tot il·lusió i profunda alegria, patisquen també dels mals puixants de la nostra societat, i desitgem que obliden els perills nous i vells que els acompanyen en els seus viatges i vinguen de nou a les nostres terres de la Mariola, on saben que els estimem que és cosa de no dir. Tinc molta il·lusió d'agafar de nou el meu nebodet al braç per fer-lo cantar el Tirorí...i veure la mateixa joia desfermada que tenia jo en ser menut i ara mateix també, en saber que ja arriben.

Però dos favors vull demanar-li, aprofitant també l'avinentesa. Facen la mercé de dur-li de part meua un bon regal al senyor jutge Pérez Minaya. I també, a un bon amic vostre de Huelva, que us va ajudar molt en la darrera cavalcada, Mustafà Gadiaga, emigrant senegalés que ven cosetes en els carrers d'aquella ciutat, per favor, dugueu-li moltes coses bones. Quan va saber que vos havíeu ferit aquella espectadora, diu que es va posar blanc... i va voler anar corrents a visitar-la i fer-li un regal...

Que tingueu bon viatge. Una forta abraçada de part de la meua germana i ma mare, seguidores afèrrimes vostres, i per favor, saludeu-me el rei Gaspar, de part del meu germà i el meu nebot, i feu-li un fort abraç al meu Melcior...

Paco Muñoz rep el premi Lluís Carulla d'Actuació Cívica

2011-12-03T08:57:00.000+01:00

Estimat Paco. Les fotos impressionen, i molt...

Això de trobar-te en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona tot rebent un premi tant i tant important, quin goig, de bona veritat...

Gràcies per haver-me enviat les imatges, t'ho agraisc més encara perquè m'haguera agradat molt estar present, acompanyar-te en un moment tant bonic. Però això de viure sud enllà, i allò de les males circumstàncies del novembre... Eixe mateix moment, estava jo en un dels vetlatoris més tristos de ma vida... I res, que moltes felicitats, que no tots els dies es reben premis d'aquesta volada. Ni més ni menys que un dels sis premis que, cada any, la Fundació Lluís Carulla entrega per tal de reconéixer la tasca, tal i com ells mateixos prometen, de persones vivents que sempre han actuat i actuen, sense equívocs, al servei de la identitat pròpia dels països de llengua catalana, en els diversos àmbits de la vida i de la relació humana, com ara l'ensenyament, els mitjans de comunicació, les ciències, l'art, la cultura popular, la música, el teatre, l'economia, el dret, l'acció social i cívica, etc

I com no premiar-te a tu que has fet tant i tant bé... M'ha fet gràcia el currículum que t'apunten: "Va començar a cantar l’any 1976, als 37 anys, animat per Ovidi Montllor. Des de l’inici de la democràcia s’ha convertit en un referent de la cançó al País Valencià, sobretot per la seva tasca de recuperació i difusió de la cançó popular en valencià per als xiquets i xiquetes. Ha compost més de 100 temes musicals, entre els quals destaca Què vos passa valencians?. Així mateix, ha establert ponts de col•laboració amb intèrprets de primera línia de tots els territoris de parla comuna i ha mostrat una sensibilitat absoluta i un compromís generós i incansable en la tasca de normalització de la llengua a les escoles valencianes." Xe, com si t'acabaren de trobar, sorpresos, perquè no sabien de la teua existència... Segurament, ja ho sabem, era així...

Però no passa res, premi que vola... a la cassola! I més si és un premi com aquest... I de ben segur que t'emocionaries en pensar que aqueix mateix premi l'han rebut altres persones que tu t'has estimat tant. Ara em ve a la memòria Empar Granell, que el recollí el 2008 i a qui diguérem adéu encara no fa tant...

Moltes felicitats de nou, Paco. I una forta abraçada...

Nova vida...

2011-12-03T08:41:00.000+01:00

Entre unes coses i altres, i tanta negativitat com ens ha envoltat, el mes de novembre s'ha convertit en un moment vital a oblidar. Però així i tot, i per més que no hàgem tingut temps de consignar-les, el mes aquest ens ha deixat alguna notícia ben dolça. El millor dels exemples és el naixement d'Aitana, la filleta de la nostra amiga Alícia Sanchis.

Les nostres més alegres felicitacions a la mare, com al pare i, com no, al germanet Oto... Una abraçada ben forta a tots.

Per la meua part, vos penjaré alguna foto en el moment en que ens arribe, i si no, ens plantarem un dia d'aquests en sa casa per fer-li-la nosaltres i entregar-li un regalet. Quina il·lusió...

El desembre s'ensenyoreix del calendari...

2011-12-02T16:59:00.001+01:00

I arriba per fi el mes de desembre.

En el transcurs de tot l'any 2011, des de Photofinish i Can Carrasca, és a dir, Juanjo Alcaide i Sergi Gómez, hem volgut oferir-vos un calendari digital que arreplegara imatges de la nostra preciosa comarca, mes a mes. Dotze imatges que ara arriben a fer tota la volta a la volta del sol, quan en passar Nadal comence un nou any a caminar.

Desembre tanca el cicle amb la festa del tòtem sagrat ontinyentí, el Bou amb corda i embolat dels dies de la Puríssima Concepció. Heu estat molts els qui vos heu interessat perquè us anàrem passant les fotografies tal i com les anàvem traient, i també les heu baixades des d'aquests posts. A tots vosaltres, moltes gràcies per fer que aquest treball que ens havíem proposat haja sigut tan grat. I ja vorem, que encara ens queda marge per la sorpresa, amb què vos anem sorprenent en properes ocasions...

El gos i l'amo...

2011-11-30T12:39:00.000+01:00

Tret del mestre Alfons López. Diari Público de 29 de novembre de 2011.

Aprendrem...

2011-11-30T11:08:00.001+01:00

Per què és tan important que la Festa d'Algemesí haja estat declarada Patrimoni de la Humanitat?

2011-11-28T07:25:00.000+01:00

Abans de dir-vos res, permeteu-me que felicite Algemesí. Que la Festa de la Mare de Déu de la Salut haja estat declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat aquesta mateixa matinada i en la reunió que la Unesco ha celebrat a Bali és un resultat del tot trascendent per a la cultura valenciana.

Una ciutat mitjana de la rodalia de València, en una comarca pròspera en crisi constant, no ha renunciat mai als valors de poble que la caracteritzen. Ans al contrari. Que els ha potenciat de manera admirable a través de les tradicions que envolten i conformen la Festa de la seua patrona, i que són ben múltiples, cal·leidoscòpiques. I això ho ha fet a través de generacions, passant una herència d'estima i respecte als hereus que, sàviament, han sabut fer-la símbol global de la població i marca pròpia davant la resta de celebracions culturals i festives comarcanes, totes elles d'un valor etnològic i social incalculable.

Poc a poc, i sense gaire pressa, s'han assentat les festes algemesinenques com a joiell cultural dels valencians, no només per la bellesa de les formes festives, sinó perquè ens han sabut encomanar la pregonesa dels seus valors i la meravella del sentiment. No de bades, i a través del coneixement directe o de les múltiples versions musicals dels nostres grups, hi ha molts valencians que sentim comunes les melodies i els balls. I com no apuntar-ho?, una d'elles, la Muixeranga, per a molts de nosaltres és l'himne feliç de la nostra Terra mateixa.

Hui, qui visita la població en qualsevol dels dies de festa (sempre que aconseguisca aparcar...) no pot quedar de cap manera indiferent davant el preciosisme de tot allò que veu, que escolta, que viu. Hi ha mil aspectes lluents, i cuidats al màxim i no perquè sí. No s'hi transpunten els interesos personals o grupals socio-polítics que llasten altres celebracions culturals valencianes. Els hi hi haurà sense cap dubte, bé que caracteritza això les nostres societats locals. La imatge mostrada ha estat, però, d'unitat i d'orgull per la feina feta, i des de fa un grapat d'anys, perquè cal fer-la per ser la festa de la Mare de Déu i d'Algemesí, i això només ja s'ho val tot.

Així, els diferents ajuntaments s'han esforçat en acréixer i assentar aquesta imatge que diem, i han afegit al cabàs creatiu un ample ventall de propostes més o menys relacionades i sempre enriquidores: premis d'interpretació dolçainera (no ha espentat ni res Algemesí el món de la dolçaina cap avant), recolzament investigador, creació del "Museu Valencià de la Festa"... I una vegada ben assentada, codificada i reconeguda la Festa, i amb tots els consensos possibles, ha afrontat la difícil provatura d'accés al premi del Patrimoni Inmaterial que ara s'ha assolit. Algemesí arriba a posar la seua festa al nivell de reconeixement social del Misteri d'Elx i al Tribunal de les Aigües de València a l'àmbit valentí, i dins del nostre àmbit cultural, al de la Patum de Berga, els Castells (on ja tots la incloïem...) i la Sibil·la de Mallorca. És per estar-ne ben orgullosos.

I més encara perquè les formes festives ara reconegudes són d'una senzillesa estrema i s'emparren per una gran part de les poblacions valencianes. Cal que Algemesí s'hi reconega i reba l'aplaudiment unànime, perquè el conglomerat de danses i sons i respectes ha arribat ací al zenit, però... Com no va a sentir-se també reconeguda Morella, que és la mare de la criatura algemesinenca? La mai prou valorada Morella és mare històrica de les formes que Algemesí puja cada any al cel. L'any que ve, el nou Sexenni morellà serà una oportunitat única de veure en viu l'immens valor de la cultura d'aquell poble.

Però, i de manera transversal, com no anem a sentir-nos orgullosos aquells que ens embaladim amb el volteig de campanes ara que el "Repic de la Xirivia" és ja un bé mundial? I tots els boleros processionals de la Ribera no es voran recompensats en Algemesí? I tant que sí, i els personatges del Corpus de València, i les tantes Mangranes, i els Pastorets, i les cintes... Tota la Ribera i l'Horta tenen motiu per l'alegria, molts dels pobles valencians que hi compartim formes festives, també. És clar que l'autèntica meravella dels Tornejants i l'estima per la Muixeranga farà sempre únic Algemesí, però de ben segur que les colles de Tornejants que ara van apareixent ací i enllà, i les tantes colles de castellers valencians que ara atresorem, es veuran defensades i carregades de raó cultural. Fins i tot la vesant original, la religiosa, pot veure's abraçada, atés que les festes de les Marededéus Trobades s'hi celebren a tants i tants pobles encara... Tant de bo el premi consolide més encara Algemesí, però tant de bo ens done també als valencians un orgull major per allò més nostre. Desitgem un horitzó de respecte, on les danses tradicionals no siguen més que l'esforç d'uns il·luminats i passen a ser enteses pel poble com un valor únic de caràcter propi que cal defendre i potenciar, apartats dels vaivens polítics, dels gustos de les comissions de govern festiu o de la gasivitat d'alguns organitzadors.

Per això és important el fet del premi. Per la defensa que es fa d'allò més bàsic d'allò nostre. Perquè marca les bases per un futur que sabem esplèndid. Perquè ens pot dur l'orgull que mai no hauríem d'haver perdut. Perquè demostra que les nostres coses també conformen el món mundial, i aquest les valora més que no les nostres institucions i mitjans de comunicació. Perquè en premiar Algemesí es premia molta gent, molta més gent de la que podem suposar, molta més il·lusió, i es valora així l'esforç col·lectiu.

I ara, a celebrar-ho. I si se'm permet el desig, a esperar que algun dia les Festes Valencianes de Folls Hivernals siguen també Patrimoni de la Humanitat, i els Moros i Cristians, i... Som tan rics! I el millor de tot..., novament... Podem sentir-nos tan orgullosos...!

Angelets meus...

2011-11-28T00:53:00.001+01:00

Per més que el cant de l'Anunci Angèlic d'Ontinyent em tinga enamorat no sóc dels qui baixa tots els anys a escoltar-lo. No.

Potser estic més a prop d'aquells primers angelets dissetescos que dels actuals, i això que ja no desentone amb la mitjana d'edat de part del públic, no amb la gent d'edat avançada, esclar, sinó amb els bastants pares amb fills que duen les criatures perquè vegen allò que és més "típic" del poble. "Tipisme" que caldria que estigués protegit com a bé preciós i tal, però ja sabem com van les coses entre la gent d'abric i medalla, què vaig a contar-vos ara... A més, ja no en faig cas de res de tot açò des que els Angelets van eixir en dansa política, ridícula, en l'anterior campanya a les eleccions locals. Tenia raó un periodista ontinyentí fa ben poc: ens governen indocumentats culturals.

Jo vaig baixar perquè em feia il·lusió veure cantar dos confrarets meus i felicitar-los. Oriol i Ricardo, que ho varen fer ben bé. A Ricardo, li devia el regal de primera comunió, i per sort li l'he pogut entregar ahir mateix... Un conte purissimer que li he dedicat i que ha tingut a bé publicar-me el Periòdic d'Ontinyent per tancar el seu especial sobre la Festa Major.

Sembla que tornem a posar-nos en marxa...

"Complir..."

2011-11-24T10:47:00.000+01:00

Anit vaig llegir el llarg missatge al mòbil d'una bona amiga. M'agraïa com havia tractat la seua família recentment en un dels meus posts... Moltes gràcies, però no es mereix l'agraïment. Vaig dir simplement el què sentia, i encara em vaig quedar curt... Jo sóc com sóc, i sent tan extrem, quan estime ho faig de debò i, en contar l'estima, sóc sempre sincer.

Ahir, en el soterrament de ma tia Angelita, unes persones em van dir que havien acodit a la cerimònia religiosa per amistat amb la difunta i per "complir" amb la família, perquè ells, a la seua volta, havien "complit" abans amb ells... Els vaig dir que sí, que d'acord, que ho entenia, però que no podia en absolut compartir-ho. Jo vaig als llocs perquè ho sent, perquè m'arriba molt allò que s'hi celebra. En cas contrari, romandria a casa abans que no fer res per conveniència... Per això mateix vaig arribar tard al cementeri i si m'encante no li dic adéu a ma tia..., però calia que saludara al rector del Raval per això mateix del "no complir", que ho vaig fer perquè em va agradar molt el sermó que va pronunciar, amb aquelles referències precioses a mossén Cinto Verdaguer i a Sant Agustí, i clar, per aquella referència a la pluja que ens ofegava tot rememorant la creènça dels Moriscos en la Mare de Déu com a la dona que fa ploure...

Quedar bé, costarà el què costarà, i jo quedaré sovint ben mal per no creure en aquestes coses convinencioses. Preferisc seguir sent jo i estimar allò que faig i els passos que done de cor...

Novembre ens acalla els sentits...

2011-11-23T17:23:00.000+01:00

El savi refranyer tot ho empara: "Malalt que no es cura el novembre, la mort l'espera". "Malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura".... Però és què enguany, què t'hem fet, malnovembre? Que rera una mala notícia encara ens en dus una altra?
Ara resulta que ha mort ahui Montserrat Figueras, gloriosa cantant portadora dels nostres clàssics al món. Ja em fa por preguntar qui vindrà i qui serà aquell següent d'aquesta malanyada.... Siga com vulga Fortuna, gràcies, senyora Figueras pel seu art i bona sort davant el jorn del Judici... Sàpia vosté que no ningú serà per mi major Sibil·la...

Adéu, estimada Carrasca...

2011-11-23T08:50:00.000+01:00

Estimada tia Angelita. D’ací unes poques hores t’acompanyarem al cementeri de Cocentaina. Hui soterrarem el teu cos per donar seguida a allò que diuen llei de vida contra la qual poca cosa podem fer més que acatar i respectar.

Em costa molt pensar que ja no et voré més. No sé si és pel meu egoïsme natural o per allò que hom diu humanitat, però em costa molt pensar-ho quan, fins ahir mateix, estava secretament convençut que tu no anaves a morir-te mai. No podies morir perquè eres un pilar bàsic al voltant del qual giraven tantes històries, perquè feies de pal de paller, rebregada imatge de l’ampla carrasca que aixoplugava gents, records, lligasses.. que per més rebregada que puguérem considerar, era certa.

Jo, que sempre t’he admirat, ahir no m’hi veia. No vaig tenir forces per alçar-me en el teu vetlatori. Ni sé les vegades que, en girar-me vaig sentir com si estigueres dormint i nosaltres cridàrem massa, com per despertar-te del son aparent, i això m’emprenyava, ni anàvem a despertar-te ni podríem... I em semblaves preciosa, tan mudada, amb l’aspecte aquell de dona antiga que tan bé saben contar les rondalles velles. La gent passava i malgrat el dol i la tanta pluja que refredava la vesprada, el pas de la gent era càlid. El retrobar bona part de la família es feia agre i era ben dolç, en aquesta circumstància. Tots érem gent, transeünts, gent que gent passava, i en passar, deixàvem de la nostra calidesa en l’ambient. Vaig trobar molt cansades les ties i apenats els cosins. I sobre tot, vaig trobar que, tots, estàvem... com més majors, sí, més vells. Fou com si m’hagués caigut de sobte una bena dels ulls que feia que no me n’adonara que el temps passa com la gent, i que la gent va passant pel temps, i que es fa vella. Jo mateix, de sobte i sol, em vaig veure vell també, amb el teu reflexe al vidre de davant i els ulls tancats. Haver-vos estimat tant en la meua infantesa ha fet que malgrat que avancem ja per la maduresa, no me n’haja adonat que cadascú fa la seua i que ja només ens trobarem en moments com aquestos, per moltes propostes promeses que ara es facen al redós d’aquesta llar de cultura mortuòria que és un vetlatori.

Vosaltres heu estat la meua pàtria, terra i gent, i ara tot allò que m’era arrel em trontolla. Perquè si alguna cosa sé és que em sent i m’he sentit sempre “Carrasca”, i a orgull ho he tingut i espere seguir tenir-ho. Perquè malgrat tot, veig que hi ha estima, amagada darrere de la quotidianitat potser, però la hi ha... I és sent “Carrasca” que em trobe envoltat d’estima i arrelat del tot a la terra quan aquesta, com ara, tremola. I recorde de nou com m’agradava de menut anar a ta casa, a jugar en el pati, tu vinga a renegar al tio Ministre que em contava històries que potser no eren per a la meua edat però que bé sabeu que em van formar en el què sóc. Sempre ho he dit, tu, el tio, la tia Ange, el tio Ximo Pota i el tio Antonio Borrelló heu estat, junt a ma mare i la tia Mila, el canemàs i la xarxa sobre la qual he anat enganxant les històries precioses que han anat dibuixant-me i que, algun dia, espere poder saber rememorar... Ara, les casualitats, que no existeixen, es remesclen amb les passades de la teua vida que es fan llegenda familiar... I algú contarà de nou com et vas perdre en la serra, perdudeta com anaves per fer brosses que curaren el teu home, els renecs, la vida dura, l’esperança d’eixir endavant, el treball constant, la cura dels fills... Jo rememoraré algunes anècdotes d’aquelles úniques, i m’enyoraré veure’t per la Fira per felicitar-te els teus molts anys, o en baixar de la Corriola, o en desitjar-te un bon Nadal i trobar-te esmorzant després de la Diana... Ja veus, les teues darreres històries varen ser per a ma mare, per a Moisés i per a mi... Quan ens contaves ben alegre les històries del tio Adolfo de menut, i sobretot, com t’estimaves l’aigua de ta casa del Carrer Dolors i com l’enyorares en aquella costera tan fonda... Com anàvem a imaginar que mitja hora després et cobriria el dolor...

Queden els fills, els néts, els besnéts, els nebots, que espere seguir trobant i estimant, i espere també que vulguen seguir trobant-me i estimant-me. Sé que ara que faltes tu, faltaran moltes coses, i que la vida és injusta per més que ahir el senyor rector del Salvador intentara convencer-me que, almenys, la Justícia Divina existeix i que se’t farà bona justícia. Jo, recordava totes les maneres possibles de consolament que les religions, les tradicions i la nostra cultura ens ofereixen per adormir el dolor immens de la partida d’una persona estimada. El jorn del judici t’arriba i no tens Sibil•la que te’l cante, i hui beneiran el teu cos tot demanant per a tu la llum del descans etern. No passa res, perquè hi haurà al teu costat, i la hi ha ara, tanta i tanta gent que guardarà de tu un record d’estima... Ahir mateix, vaig escoltar lloances extraordinàries, casolanes, de carrer... Veïnes ploroses, antigues amigues, personatges que jo coneixia per les dites i facècies i que de sobte se’m feien reals i que amb mi compartien la pena... Una frase se’m va quedar, “no s’ha mort, ha acabat de viure”, i amb ella vull quedar-me, perquè amb mi quedarà el consol d’haver-me sentit sempre estimat per tu i els teus. No t’has mort perquè totes aquelles persones que ens han dit adéu i jo he estimat, les seguisc duent al meu costat, sempre presents en la memòria d’on, de tant en tant, surten brillants en instants precisos de record i m’aporten la felicitat del seu somriure i la força del seu exemple...

Ara et toca a tu entrar dins del cercle d’eixos déus lars que m’acompanyen i que, sobretot, m’ensenyen que el tant d’amor que em teniu cal que l’estenga a la gent meua, i ben viva, que m’envolta cada dia. Cal que a través d’eixa idea d’ajut i record orgullós aprenga encara a estimar més qui m’estime i m’estima. A fer que gent i terra seguisquen sent-me pàtria.

Estimada tia Angelita. Gràcies per tot i descansa, que bé ho mereixes. Ací, com que a la fi no creiem en res més que la vida present, ens costarà no trobar-te en l’ara immediat. Qui t’ha conegut, qui t’ha estimat, ha gaudit d’una sort immensa, i això és, sense dubte el que més m’importa ara.

I altra cosa encara tinc ben clara. No tornaré a escriure cap carta d’aquestes a una persona estimada acabada de traspassar... Procuraré fer-li saber a cadascú de la meua estima en vida. Això no m’estalviarà el plor, però segur que em fa guanyar molt de somriure.

Si és que pots i la cosa funciona així, dóna records a tots, especialment als meus iaios a qui mai no vaig conéixer i amb qui tu em lligaves. La menuda de casa torna amb tots els seus en la memòria, la carrasca més gran...

Però... com? No havien dit que el 21 estaria tot perfecte?

2011-11-22T11:07:00.000+01:00

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 22 de novembre de 2011.

Vaja quin desengany més desenganyador i desenganyós. Però si tothom i totdon, especialment els tothoms i totdons que fan de periodistes a les ones digitals del TDT Party, deien que el dia 21 de novembre de 2011, en guanyar les dretes dretoses tot s'arreglaria... I res, els meus amics aturats continuen en l'atur, la sanitat igual o pitjor que la setmana passada i a l'Institut ens ha dit el director que no hi ha diners per pagar ni la llum, que engegem la mínima possible i ens oblidem de la calefacció... Ni l'oratge millora. I la borsa va baixar tres punts i la prima de risc se'n va pujar per allí dalt on les cabres, als riscos...

On està la confiança generada? Quanta mentida. I com som d'imbècils els qui ens ho creiem. Fins i tot els qui de bona fe els han votat...

S'obre el càsting per a fer de Sant Jordi...

2011-11-21T12:55:00.000+01:00

A Banyeres de Mariola ja comencen a moure's les coses, que a l'any que ve és Any de Drac, Any de Llegenda, i convé començar aviat a preparar la que esperem que siga una de les més sonades festes de l'any.

I com que ens ha fet molta gràcia que siga el mateix senyor Drac qui convoque un càsting de santjordiets, ací vos reproduïm el pergamí que està fent arribar ençà i enllà l'animaló... Fantàstic!

Viurem!

2011-11-21T06:46:00.000+01:00

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Ni amb la guerra de València pararan als dolçainers!
Per damunt de tot viurem!
No els podran ni amb la guerra de València, els dolçainers
tocaran la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Si la llengua que parles diuen que és llarga,
no deixes que la tallen per acurtar-la,
no deixes que la tallen...
diuen que és massa llarga per no escoltar-la
i amb la llengua tallada perds la paraula.

No deixes que la cuide qui vol tallar-la,
l'únic que se proposa és amagar-la,
no deixes que la cuide...
tota la maniobra és una trampa
i amb la llengua tallada no tindràs parla.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

I els que esteu en política en clau possible,
mireu com no és possible i torneu a casa,
mireu com no és possible...
feu política nostra, feu per la casa,
no obediu als de fora que el temps empassa.

Agarreu la senyera, que està dins l'arca
i deixeu l'espanyola que torne a Espanya,
agarreu la senyera!
Recobreu la memòria i feu per la casa!
Treballeu per la casa que el temps empassa.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Al Tall

S'ha acabat la crisi i l'atur. Ja tenim tots feina, i bona. I si no serem feliços és perquè som unes males persones...

2011-11-21T06:06:00.000+01:00

Tret del mestre Ramon. Periòdic El País de 21 de novembre de 2011.

Tret del mestre Ortifus. Periòdic Levente de 21 de novembre de 2011.

Si votem, ho farem amb una pinça al nas...

2011-11-20T08:47:00.000+01:00

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País de 19 de novembre de 2011.

Tret del mestre Forges. Periòdic El País de 20 de novembre de 2011.

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País de 20 de novembre de 2011.

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 20 de novembre de 2011.

De belles bodes...

2011-11-20T07:49:00.000+01:00

Exacte, boda, i del tot inesperada. Que em crida Bea el dimecres. Sort que em pilla en una aturada del camí... Sorpresa perquè quan saps una cosa i l'oblides i te la tornen a dir, torna a sorprendre't el contingut del missatge... i més si és tan agradós... Que els seus pares celebren els 50 anys de casats, que si volem anar a la cerimònia, a la Vila... Dona, això ni es pregunta... ja pot ploure hipocresia en aquella casa dita santa, que no faltarem a l'Assumpció. Només per veure la cara de felicitat de la senyó Mari i del senyó Roberto. S'ho mereixen tot, ells... Sempre ens han acollit com si fórem família seua, i família seua ens sentim. Són unes persones magnífiques en tots els sentits, i senzills com ells sols. Segur que la seua celebració serà gran per íntima i sentida, i inoblidable de totes...

I allí que ens presentem, ben feliços. Les circumstàncies, les malalties... tot allò dolent, fins i tot l'hipocresia que amera aquella trista santa casa, han demanat treva i pau ahui. M'alegre tant de saludar Fani i son pare, d'escoltar com canta sa mare, especialment aquella cançó de bressol andalusa que li dedica amb tanta, tanta estima a la germana "novençana"... Com van de mudats (i alegres i nerviosos) els padrins, els néts majors Patri i Jose, i clar, els fills de la parella amb els respectius... Salva, tot ho fa foto, i sort que la càmera és bona, perquè del nervi que guarda... se'l veu tant o més emocionat que Bea... que està feta un flam i es ben feliç, ho note cada vegada que s'abraça, asseguts, al seu fill... Marisa, la filla major del matrioni homenatjat i mare dels padrins, pot aguantar eixa emoció que l'omple ben difícilment, i encara que no ho semble tant, Róber, el seu germà, també li passa el mateix, també..., que es passa mitja missa contemplant, com nosaltres, les gracietes innocents i dolces del seu fillet, Edgar... Quina meravella de gent, de debò. És tota una sort l'haver-nos-els trobat en aquesta vida i poder estimar-nos-els a tots ells com ens els estimem...

Però hi hagué un moment que vull anotar perquè va ser bellíssim, per si me s'oblidara. Les paraules de Salva contant la vida preciosa i difícil d'aquell matrimoni. Les referències als masos i els treballs de l'Ontinyent de sempre. El record de la llunyana Baena i el seu Crist, que aquella dona que tant admire ha volgut comunicar-nos sàviament... I de sobte, quan calia ja una catarsi de tot plegat, ha arribat en enramar-se pel faristol el xicotet Salva i llegir ben fort i ben bé (l'orgull de tots els que allí estàvem...) aquelles paraules tan netes de felicitació als iaios...

Així que novament, i amb aquestes paraules i fotografies, volem felicitar a Roberto i Mari, confrares nostres de la Soledat i persones ben estimades, i a tots aquells que ahir van ser molta alegria. Els encoratgem a ser-ho encara més, i cada dia, perquè amb tanta estima, només cap la llum...

Adéu senyor Flautí !

2011-11-19T09:44:00.000+01:00

Ha faltat el senyor Francisco Gisbert Torregrosa, conegut com "Paco Flautí". Socarrat únic a través dels ulls i l'art del qual el nostre poble sempre ha sigut més oníric i bell, i sempre, sempre sorprenent.
Descanse en pau..., però marcant com cal el pas dels Cavallets...

Més censura.... democràtica. Faltaria més...!

2011-11-19T00:31:00.000+01:00

Cada vegada que algú solta allò de "Festa de la Democràcia" quan vol justificar coses com que el què vivim és, precisament, una democràcia i arriben les "votades", m'agafa el riure fluix i glaçat.... Quina democràcia pot justificar l'existència de censura? Doncs bé, ací es censura, i tant que sí. El darrer exemple l'hem sabut hui eixit del "Casino de Orihuela".

En aquella entitat de la vila del Segura, hui a la vesprada, estava programada la inauguració de l'exposició de caricatures de l'autor alcoià Kikelín, Kike Payà. Però els responsables del senyor Casino s'han trobat que hi havia dues caricatures que els ofenien sobiranament, una de l'actor Francisco Franco i altra del dictador Kirk Douglas (o era al revés?). Res, que li han comunicat a l'autor molt poc abans de la inauguració que a sa casa s'exposa, democràticament, el que ells volen, i no volen aquests dos retrats que, immediatament, nosaltres passem a oferir-vos.

I si voleu gaudir de l'art d'aquest autor tan interessant, no dubteu i visiteu ací mateix el seu blog.

Programari (ocult) de futur simple....

2011-11-17T11:51:00.000+01:00

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País del 17 de novembre de 2011.


Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic Público del 17 de novembre de 2011.

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 17 de novembre de 2011.

Prompte sabrem allò que és bo...

2011-11-14T07:00:00.000+01:00

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público", 13 de novembre de 2011

Aureli Blasco torna a Ontinyent per quedar-se, l'home...

2011-11-13T08:44:00.000+01:00

Ben bé podríeu entendre aquest títol que hem enganxat per encapçalar aquest post com una burla necròfila. Res més allunyat de la realitat perquè ben satisfets estem pel fet. I és que la tasca que realitza l'Associació Cultural La Nostra Terra d'Ontinyent, una autèntica regidoria de cultura eficaç, productiva i il·lusionadora, és realment impagable, i és una llàstima que els estudis i propostes que han fet en el sentit de repatriar diversos ontinyentins de pro soterrats lluny de casa no hagen eixit millor. En el llistat de l'haver, i des de fa tants anys, encara queda el compte pendent amb Gomis...

Però hui, els resultats de la seua darrera recerca donen bon fruit. El pintor Aureli Blasco Maicas (1838-1891) tornarà al seu poble cent vint anys després del seu traspàs. L'home, realment, no és gens popular al poble, perquè desconeixem tantes coses i més d'ell... Un carrer a Sant Rafael l'honora, però de l'obra, res queda en la memòria col·lectiva. El seu cos mateix, ha estat trobat al cementeri de la Sacramental de San Justo pel senyor Valentí Bataller Vegas, qui ha preparat una biografia del personatge que estem en candeletes per llegir en el proper i prometedor número de la revista Almaig. De ben segur que farà justícia al personatge i ens l'aproparà convenientment.

La cosa és que el nitxol que ocupava el pintor ontinyentí serà enderrocat abans que no acabe l'any, i els seus vells óssos haurien acabat segurament a una fossa comuna si ningú no s'haguera preocupat. Per això, des de l'entitat s'han afanyat a demanar ajut a l'Ajuntament ontinyentí per tal d'evitar l'imminent i definitiva pèrdua. I aquest, de manera ben oportunista, o oportuna, com vulgueu..., ha pujat al carro del projecte i facilita que el cos del pintor siga hui mateix soterrat al cementeri d'Ontinyent.

Cal suposar que a falta d'un lloc propi per sebollir els ontinyentins històricament vips, el soterraran prop del monument als veïns absents, una escultura, per cert, d'allò més interessant.

Vos demanem disculpes si en algun moment d'aquest post hem tret a passejar massa visiblement la nostra sornegueria. Però es que tota la feina feta per aquesta entitat d'ànim obert i valldalbaidí ens és molt digna, però la que va fent a poc el nostre actual ajuntament, la trobem tan risible com desficaciada, sense nord... I més si parlem de "cultura"...

La tomba madrilenya d'Aureli Blasco

Bellesa...

2011-11-12T17:44:00.000+01:00

No calen paraules. Només música...

Retalls...

2011-11-08T10:33:00.000+01:00

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público" del 8 de novembre de 2011

Assistim a una conferència morocristiana a Ontinyent

2011-11-05T00:01:00.000+01:00

Com que la salut m'ha donat una miqueta de treva, he pogut assistir a una conferència que no m'havera agradat gens perdre'm. Alfred Bernabeu, cronista d'Ontinyent i confrare nostre, explicava en el Saló d'Actes de la Societat de Festers l'origen foral dels Moros i Cristians ontinyentins a partir de la batalla de Lepant. Feia molt de temps que no visitava jo aquella casa, ara ultramoderna però encara acollidora. M'he assegut lluny de tothom, perquè sincerament, aquest dolor de hui era per a no haver eixit de casa, però així i tot, he pogut parlar amb persones que m'admire, com ara Manolo Requena i el nou, flamant, President de l'entitat, a qui he pogut per fi felicitar personalment. No sé per què, però confie molt en aquest nou equip directiu. Crec que farà bona feina.

Bo, la cosa. M'ha agradat molt la conferència. La intenció d'informar ha estat molt ben acomplerta. Perquè, justament, aquesta era la voluntat del ponent, deixar ben clar l'origen real davant uns festers als qui sempre s'ha bombardejat amb el medievalisme i totes aquelles foteses que desvirtuen l'origen carlí-isabelí de la nostra festa major i que volen fer anacrònics els seus valors primigenis. M'he rist, perquè això és el millor que podem fer quan una cosa ens agrada. I m'agrada perquè la gent ha rist. No, no parle de cap burla ni escarni, parle d'agradositat, de veure col·laboració amb el públic, d'entendre amb alegria. I en això mateix s'ha lluït Alfred, en collir-nos els conceptes i oferir-nos-els sense més pretensió que l'informar entretenint.

Una reflexió em permetreu. És molt positiu que el món fester entenga l'origen de la seua festa, perquè ens l'han trabucat. Per això trobe tan interessant que l'entitat festera ontinyentina promoga aquestes iniciatives. Però ens cal ampliar-les i, amb elles, arribar a més gent, al món fester global, poble a poble... Tant de bo s'imitara l'exemple de les conferències bocairentines del 150 aniversari, o aquesta mateixa de hui. Amb més informació, major orgull, segur, dels participants en la festa. I també el que a mi m'importa més, més arguments a l'hora defensar-la dels atacs que rep i més estima pel que cal mantenir, perquè es coneix allò tan bonic que representa. El nosaltres mateixos.

Fira acabada, i ara rememorada...

2011-11-04T19:45:00.000+01:00

Volia haver-vos parlat abans de la Fira de Tots Sants d’enguany, però entre unes coses i altres, no ha hagut mans... Ara, trobem el temps adient per anar dient-nos les nostres impressions. I per contradir les tradicions, el què vos parlarem serà positiu, perquè l’edició 665 de la Fira la trobem ben positiva, per més que a nosaltres ens haja anat mal per tot allò que arrosseguem i perquè per primera vegada en tots aquests anys, no hem firat res... bo, sí, a la nostra mare un posador d’encens, però ja està..., ni nosaltres mateixos hem pogut seguir el costum, i molts dels firers als qui ens hem adreçat ens ho confirmaven... Ha estat una fira magnificent, amb molta gent mirant, però ben poca comprant...

En primer lloc, ens deixareu parlar de l’oratge... Gota freda i encara podem donar gràcies que la cosa va ser al principi. Els embornals del Passeig no tragaven la tanta aigua del dissabte i els carrers es transformaren en rieres al•lucinants. Immediatament tota la premsa a treure l’anecdotari, i sort també, perquè és així com la Fira eixí en els mitjans. Pobra Fira, la Fira passada per aigua, la inauguració i tal... Millor xe, perquè per a una fira com aquesta aquesta publicitat és impagable, perquè genera més ganes d’acudir a tots els qui s’interessen... Si l’aiguat és al final del cicle firer, mala cosa, però al principi? Més ple estava el poble els altres dies... Ja veieu com és de complicada la premsa... Ara bé, el tema irresoluble de l’oratge també mostra les mancances organitzatives d’un ajuntament com el de Cocentaina. L’estat d’algun dels aparcaments pels dies finals va ser més que lamentable quan, en algun cas, la solució dels menuts problemes que apareixien era senzilla i immediata. L’esperit improvisador segueix, segueix la dificultat de la neteja viària, que en algun cas feia desagradable el trànsit el dilluns i dimarts per determinats punts de l’escenari firer, però sembla que és marca de la casa, bé ho sabeu. Marca de la casa? Sí, cal insistir en la de sempre: sembla mentida que l’organització no considere coses tan bàsiques com que cal anunciar molt abans i a tot arreu actes com el de la presentació del cartell, que cal fer publicitat fora del poble. Tots sabem l’on i el quan, però cal recordar-lo als despistats, i als qui no ho són cal informar-los amb el com, i de quina manera... I gràcies dels blogs privats i, enguany (i això és notícia) gràcies també a algun periòdic digital, que escampen programes i novetats. Que els mitjans informàtics usats per l’organització... d’alguna informació treta pels responsables de treure-la hem arribat a fer broma fins i tot nosaltres. Si és que...

És ben cert que el poble s’omple malgrat tot, que els indrets estrets s’espongen per facilitar venda i pas, que es guanyen més carrers, més llocs de fira. Però es fa més atractiva la Fira? No cansa a la gent veure un any rera altre any el mateix? Nosaltres estem segurs que no, perquè no tot pot ser vist en una visita breu, però no ens podem confiar, que hi ha coses que esgoten i es té la sensació que vindre, igual no paga la pena. Tenim la tradició, però cal crear una autèntica necessitat. Afortunadament, i amb això hem guanyat ja definitivament) no hi ha tant de problema de trànsit (fora del buscar aparcament, és clar, que tots el volem immediat i fàcil i...), però el joc de veure les paradetes dels anys passats canviades de lloc, que dóna igual que siguen mores, cristianes o.... Ah, i ací la vergonyant “Juderia”... La prenc com a improvisació màxima que m’ha donat algun moment de bon riure (i alguna fotografia ben xula en treure junt a una bandera jueva els rejolets del sant més antijueu....). Només animals?, gàbies posades de tal manera que posarien en risc els assistents en cas d’acumulació de massa gent? És genial la idea de dur per nous llocs la gent al pseudomercat àrab, així facilitem el pas i fem conéixer algun racó més del poble al visitant... Però, d’aquesta manera? No sé... I tornar a fer dels mercats temàtics mercats diferencials? I assegurar llocs de descans...? I facilitar l’estada als visitants? No hi ha coses encara per millorar ni res...

Així i tot, la Fira ha estat agraïda. Ara, vull apuntar-me algunes coses perquè no se m’obliden, i les puga repassar quan tornem a escriure els propers anys... M’ha agradat molt la decoració medievalitzoide, la netedat del Pla de la Font amb els animalons ben tractats, aquella fantàstica zona de descans que encara multiplicaria en ella mateixa i després en altres indrets del poble, les actuacions del Palau... De les actuacions, encara em deixareu dir una cosa. Molt encomiable l’actitud dels artistes, en actuar sota la pluja o arrimadets a la pujada del Palau, i molt bona qualitat la d’alguns grups músics i, especialment la d’aquells joglars canaris... Estaria molt bé que els grups culturals locals apostaren per participar també, que quan ho han fet, han arrassat, però això és també imprevisible...

Tornem al llistat: Un total encert la “nova” fira d’artesania d’autor. Un avorriment absolut la fira turística –com es nota que un funcionari municipal no té la passió d’un firer, veritat?-, un enganyabovos la fira del llibre –l’any passat va estar molt més ben cuidada, això de presentar com es presentaven les novetats fotia més aviat pena...-, què més direm? No ho sé... Sí, entre pi i pi “recreatiu” de la Mariola, les fotografies eren meravelloses, tota una alegria que per fi hàgem aprés a vendre el producte... Les altres exposicions... Només vam vore la correcta de la Índia al Palau i la de la Llum de les Imatges... Pobres quadres com estaran de marejats tant d’ací cap enllà total per ser exposats a la vora d’on, en la mateixa Fira, els podem vore sempre... Si això és positiu... no sé, ho serà per a Cocentaina que la Llum de les Imatges baixe, però tot el que vaig veure i oir marcava que les exposicions alcoianes estan sent un autèntic fracàs.

En resum. Que un llaurador em deia que cada vegada hi ha menys fira llauradora, un amant dels cotxes que cada vegada hi ha menys d’automoció, un músic que no hi ha absolutament res de música, i que ací no compra ni Déu... Total, que la gent se n’anava amb les mans buides i els ulls plens, però tots pensaven en tornar a l’any que ve, i això és justament el millor de tot. A més, els bars plens i les paradetes de menjar sense fer pala... Llavors? Llavors res. Esperem que la Fira número 666, l’any que ve, supere el nivell alt de la d’enguany i que si plou, que siga foc diabòlicament festiu!

Ànim tia Angelita, i ànim a tots els qui ens l'estimem!

2011-11-03T10:18:00.000+01:00

La nostra mare i la tia Angelita, dos carrasques com toca, conversen en el migdia de Tots Sants d'enguany

La desolació personal és més profunda encara quan et ve arrapant un moment de vida feliç. Si ahir encapçalàvem el nostre blog amb molta alegria, felicitant la nostra tia Angelita "Carrasca", la matriarca del nostre "clan" (em passareu l'expressió...) pels seus 88 anys ben duts, resulta que vam acabar el dia plorant el seu ingrés en l'hospital.

Efectivament, ma tia ha passat el dia del seu aniversari hospitalitzada. Nosaltres l'havíem visitada el dia de Tots Sants... A ma mare li va fer broma que no la coneixia, a mi i tant que em va conéixer, i a Moisés també, i li va començar a contar històries precioses de quan ella treballava, de com ma mare i la tia Conxi li duien al tio Adolfo, menudiu, a la fàbrica perquè li donara de mamar, i de com un dia va aparéixer el xiquet, amb tres anys, allí a l'empresa, després de passar dues carreteres i la via del tren dels Anglesos... I l'aigua, com enyorava l'aigua a la casa del Carrer Dolors on, en obrir el pou, ja poaves l'aigua fresca en una pitxera, i les dificultats quan va anar a viure amb el tio Ministre allí a la Costera Fonda, que tocava dur de nit amb burreta l'aigua des d'una font de Sant Miquel que dollava massa poc a poc...

Sembla ser que moments després de la nostra partida va perdre la realitat, i va caure de la cadira. Ara es recupera entre l'estima de tots els seus, que són els nostres, i esperem que per més a poc a poc que puga ser, siga de manera profitosa. Per part dels de ma casa, fem vots perquè es recupere el més aviat possible perquè de bona veritat, l'estimem moltíssim. Per a mi mateix, és el major símbol de tantes coses, i li guarde un voler reverencial, tel·lúric fins i tot...

I com sempre, l'esperança caballera, com l'aigua. Encara ens contarà moltes històries, que és de natura de Carrasca, xe, i per això serà forta...

Novembre firaire al nostre Calendari Digital de Festes de la Vall

2011-10-30T17:03:00.000+01:00

En el mes de novembre, anem de fira en fira, fins que acabem firant en la d'Ontinyent..., un dels parcs d'atraccions mòbils més grans del nostre territori. És per això que, per anar completant aquest Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida que fem Photofinish i Can Carrasca, vos oferim aquesta imatge tardorenca d'una de les "rodes" que més anys porta venint a la fira ontinyentina.

Esperem que el mes vos siga molt propici i que, en acabar la fira, conteu moltes coses bones. I fins el desembre...

Anant i tornant...

2011-10-29T09:13:00.002+02:00

Mentre plou i no sé si aniré, tornaré o me'n vindré, rient i plorant... Ací teniu un bocí renaixentista del Cançoner del Duc de Calàbria...

Benvinguts túnels...

2011-10-28T16:58:00.000+02:00

Hui és, certament, un dia històric per a les terres mariolenques, i el millor de tot és que passarà sense escarafalls de cap mena, sense inauguracions sonades, sense pena i amb la glòria de la quotidianitat. Aquest matí, i després de dèsset anys de treballs i bajanades, ha quedat completada l'autovia entre València i Alacant per casa nostra. Això vol dir simplement, i per a dir-ho del tot casolà, que des d'ara, anar d'Ontinyent a Alacant serà gairebé tot autovia i sense ports, més ràpid, més segur i més econòmic... Encara recorde com era d'estúpid esperar i esperar que els semàfors de Cocentaina et deixaren passar per entrar després al maremàgnum d'Alcoi i, en acabant, ves-te'n encara cap amunt pel Barranc de la Batalla i en un exercici d'extrema paciència no exempta d'una mica de circ, atreveix-te a baixar la Carrasqueta.

Ara queda tot ben lluny. Des de hui, l'últim element que restava, el vell Barranc de n'Osset, ja té els túnels oberts. I quins túnels! Moderníssims, ràpids, espectaculars de debò... Que mentres observes tot allò que hi ha de meravellador ja estàs sobre la cova Juliana i tot el reticul·lat asombrós de metalls que s'han instal·lat per no fer malbé la colònia famosa d'amorsigols... i d'ací a Alcoi, i d'Alcoi a Muro i en un no res a Albaida... Bé que hem anat disfrutant cada fragment de calçada en ser que anaven inaugurant-se, i hui... La sensació ha estat molt semblant a la que vaig tenir ja fa molts anys la primera vegada que vam poder saltar el port desastrós de l'Olleria. Aquell va ser el primer fragment i ens ha permés de baixar a Xàtiva i a València de manera habitual, que les corbes aquelles velles... Hui, al·lucinat encara, em toca aplaudir tota la gent que s'ha deixat la pell en treballar, als polítics que han lluitat contra els polítics que no veien clara la cosa, i especialment a la nostra paciència. Ja pensàvem que no voríem mai tal cosa... Ara, arribar a la Foia de Castalla, a Ibi, a Alcoi mateix, ja no és cosa de pensar-s'ho, no...

El lament pel foc es fa música...

2011-10-27T08:45:00.000+02:00

Quan em parlen dels incendis que varen assolar l'any passat el Pou Clar i la Serreta d'Agullent, encara em tope amb la memòria del tant de fum. Els records em quedaran ben a dins... La cridada primera de Moisés, enviant-me fotos d'un foc terrible que veia des de la seua finestra estant, allà per l'Altet de l'Aire, i les notícies que anaven arribant aquella nit... Com, innocents i ignorants de nosaltres -com tots els nostres veïns- pujàrem de matinada mon pare i jo, amb Moisés també, al terrenyet que heretàrem de la tia Mila per vore si s'apropava el foc, que havia desfet ja tota l'Ombria, als quatre pinets i tres carrasques que allí s'esplaien..., les cares incrèdules i serioses dels militars que ens deixaren passar.... els avions com volaven de baixets, les imatges terribles del foc com arribava a Bocairent, i com Abel, en agafar a casa aquell helicòpter de llautó que tant m'estime, jugava a que anava a arreplegar aigua per apagar el foc que estava fent bua a la muntanya i als arbrets...

Són coses, algunes anecdòtiques, altres fortament patides, que sempre quedaran dins; un sempre que sempre és relatiu davant l'avenç dels oblits que el temps i la tanta cosa que aquest ens du forcen...

- - - - - -

I ara va i resulta que em torna a revenir l'incendi. Mentre molta gent protesta perquè el sap i sent provocat per a construir una línia d'alta tensió, l'incendi se'm presenta des d'un punt de vista nou i insospitat, el d'un lament que quedarà tot i assentant aquells records cendrosos...

I és que el meu germà Saül ha composat una obra que justament durà aquest títol, "Lament", i en ella ha volgut representar tot el dolor i l'ois que a ell li va suposar el veure patir tant els nostres termes i horitzons... I a més, ha tingut el detall de dedicar-nos eixa obra a la meua germana Noemí i a un servidor... Ben agraïts que li quedem, per la deferència i perquè realment els dos estimem fortament aquestes muntanyes...

A més, aquesta obra acaba de guanyar el IV Premi de Composició "Ciutat de Muro". Dins l'apartat d'obres, ha aconseguit tant el primer premi com també la menció d'honor.

Ara, per més que sabent els perquès tornarem a rememorar aquell desastre, no ens queda més que esperar amatents per escoltar eixe lament...

Anacrònic virginalisme... ?

2011-10-26T12:49:00.000+02:00

Hui, la notícia que m'ha deixat més encuriosit ha estat aquella del Liante en què es conta que tres dones valencianes han ingressat en un estat religiós ben curiós, per desacostumat. El de les "Verges Seglars".... No, no han passat a la vida regular de les monges... Són dones que s'han casat místicament amb el mateix Jesucrist i que ara viuran la seua pròpia opció cristiana sota la direcció directa del senyor arquebisbe de València. Elles no viuran tancades sinó que duran una vida normal, amb l'obligació d'unes oracions diàries i tal. Podeu ampliar la informació sobre el tema ací mateix.

El que m'ha sorpés no és la facilitat que dóna el tema per crear acudits. Que no estem per a eixes coses... Ja em sona mal que tal cosa siga publicitada com a notícia. El més sorprenent és que els protagonistes insistisquen en aquesta raresa tot i afirmant que es tracta d'una fòrmula ben antiga en l'església catòlica, ni més ni menys que del segle II.

Anacronisme? Les afectades diuen que no, que de cap manera, què van a dir...

A mi, tot açò em du a la memòria un cert rector -que en dir que era (és) molt mala persona tots sabreu ja qui és- que per a qui tota proposta de recuperació cultural al meu poble, la que fóra, era anacrònica... I no és anacrònica una forma de vida com aquesta? Jo no dic que ho siga, cadascú sap en sa casa d'on es penja el gresol, però... i el tema llei de l'embut? El que convé serà anacrònic i el que no convé no...

Doncs que no vaja jugant a tal joc l'església, no siga que algú li demane reestablir una vella tradició cristiana que unia persones del mateix sexe, l'adelphopoesis. Però ca! Que això sí que serà anacrònic...

Adéu Dharma.... i gràcies, gràcies i gràcies!

2011-10-23T22:14:00.001+02:00

Demà dilluns, em tocarà ara a la vellea canviar de companyia elèctrica. Els he conegut de sempre, que prompte farien 40 anys... I ara pleguen. La nau dels Dharma diuen que descansa per buscar-se de nou i ho fan això de buscar per altres camins. Ho lamentem, que ens els estimàvem com una cosa pròpia i perenne, que sempre ens seria gresca i alegria. Ens han posat la banda sonora, tot i llevant la pols de la tradició musical festiva a la que afegien bona cosa de producte nou, a un seguit de moments que per nosaltres sempre seran màgics. Diuen que es repetien, deien que no feien cap cosa nova... però jo anava trobant a cada treball unes evolucions que val, no sempre anaven amb mi, però igual provocaven en avançar altres ritmes que m'atreien.

Ens quedem un poc orfes... però sempre ens quedarà la música, inconfusible, i la festa, i la passió per la nostra terra. De tot això us n'oferim quatre barrals ben plens que de ben segur disfrutareu...

I un record íntim, de com m'acompanyà el seu "Llibre Vermell" quan en el més profund de la meua derrota vaig voler pujar a dalt de Sant Jeroni, i ho vaig aconseguir tot cantant a ple pulmó la dansa de la Mort...

Moltes i moltes gràcies per la feina feta...

Si ja estem en falles...!

2011-10-23T12:42:00.001+02:00

Com que estic convalescent... He trobat que per acompanyar la cosa, millor l'esbós de la Falla Exposició...

Ma mare em deia ahir que ca, que com va a ser a la setmana que ve ja la Fira de Cocentaina. Si senyora, i amb ella Tots Sants, la castanyada i els panellets, que ja veurem si estic jo per a tantes coses... Però és que la cosa roda, i el temps no hi ha qui ens l'ature, malgrat el rar que diem que és l'oratge. Ja veus, aquesta setmana el Mig Any d'Alcoi i la Fira de l'Olleria... I ja estan en marxa les Falles... A Dénia, el cartell està impugnat per plagi, i a València, ja han publicat els esbossos de les Falles de secció Especial. Què teniu curiositat? Entreu ací i les voreu totes. A l'any que ve baixaré per fí en Falles a la capi, més que siga per veure com solventarà la Na Jordana el tema DaVinci...

Dos pensaments sobre la mort de Gadafi...

2011-10-22T23:31:00.000+02:00

Sic transit gloria mundi, i dos pensaments breus que vos diré ara.

El primer me'l va inspirar una alumna musulmana, molt bona estudiant, que em va vindre corrent, mestre, mestre, sabes que ha mort a Gadafi? com si fos jo l'únic que no sabera aquella notícia a l'endemà de succeïda. Ella contentíssima i jo maleint el meu còlic... Si, bonica, sí..., però no ha mort, l'han mort... I d'ací el pensament... Un altre "l'han mort". Veges tu per a què ens aprofiten els tribunals penals internacionals i la voluntat de fer una justícia universal si, qualsevol qualsevol, en tindre l'oportunitat de la vida al davant, acaba massacrant l'enemic i gravant-ho en vídeo. I ja no ningú s'inmuta de la immoralitat de les accions, els crits, els gestos, la sang... Dóna igual. Igual dóna que sigues un peó de Sitre que pega amb les botes al cadàver d'un sàrtapra com el president dels Estats Units que mana els seus escamots a matar algú enmig d'un país estranger, dis-li a eixe algú Bin Laden o tants altres jutjables als que sebolleixen al món...

L'altre pensament... Com recorde ara la meua joventut, aquella nit primera dels bombardeigs dels americans a Trípoli, a aquell xulot de Gadafi que es vestia de capità moro pobre i que deien que la cosa podia desencadenar-nos disgustos si els avions eixien d'Espanya, que està ben a prop. Que ves a vore com anava a defendre's aquell perdut, tant que tornaria qualsevol atac... Com i de quina manera podia atacar els Estats Units aquell ratolí o cap dels seus coneguts? Enviaria els seus avions a Nova York...?

El Periòdic d'Ontinyent en digital, i tal...

2011-10-22T17:33:00.001+02:00

El Periòdic d'Ontinyent ha iniciat una nova aventura per ací per la xarxa i, a més de mantenir la seua edició setmanal en paper, ara aposta per fer-se periòdic digital. La idea és bona, perquè atenent com està la cosa de la supervivència, o et renoves o mors si ets empresa d'àmbit local. I tirar pel dret de l'internet pot ser bona notícia per a tots també, atés que des de la desaparició del butlletí aquell, Ontinyent Digital, trobem a faltar les noves del nostre poble amb un tractament que no siga el despectiu habitual del Liante i adlàters valencians o l'interessat dels xativins-alcoians-ollerians. I tampoc no és que l'Ontinyent Digital fos per tirar coets, però també molt més digne que no l'espai dedicat per Radio Ontinyent ni el Crònica a la xarxa sí que ho és (sí, xiquets, el Crònica encara existeix, però no em deixeu parlar. Tapeu-me la boca que em perdré...).

Ara, a vore com va la cosa. Com que els treballadors de l'empresa em són de total confiança i conec com breguen cada setmana, i m'admiren sovint per les dificultats que solen abatre abans que no els abaten a ells, en demanar-me si poden incloure aquest blog entre els seus enllaços m'he alegrat molt i he dit que sí ben content, i honorat. I desseguida vos ho dic perquè, si voleu, entreu de tant en tant amb mi a veure què passa pel poble, contat de manera breu i entenedora.

Segur que sí...

2011-10-22T13:43:00.002+02:00

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic "Público", 21 d'octubre de 2011.

Ja tenim 999 cartells...

2011-10-19T13:58:00.000+02:00

Estem per ací d'enhorabona... Resulta que el nostre altre blog, el Can Carrasca, Carrer Cartelleria, arribarà aquesta setmana al seu missatge número mil... Tot un repte l'haver arreplegat això mateix, 999 cartells festius d'arreu en tres anys... El més important de tot, però, és que és un blog útil per a molts amics, que em consta que el consulten de tant en tant per veure tendències, propostes, per gaudir d'aquest art tant interessant, el dels anuncis de la festa, el com cridem i convidem artísticament els veïns als nostres actes celebratius més interessants... I darrerament també ha estat ben útil per tal de denunciar determinats plagis sonats...!

Així doncs, felicitem-nos i seguim amb la feina, per favor, que hi ha molta.

Quin serà el cartell fester número 1.000 del nostre blog?

Guàrdia...

2011-10-19T13:52:00.001+02:00

Aquesta setmana, a punt d'acabar una classe, un alumne li mostra a un altre un missatge en el seu mòbil, d'una manera agossarada..., a plena llum dels meus ulls.

Em sap greu, però inicie el procediment de requissació a què m'obliga la normativa del centre. Espere a que l'alumne retire la tarja de memòria, li'l prenc, li pose una amonestació al tamagotxi i, en acabant la classe el baixe al Cap d'Estudis per tal que cride el pare de la criatura. Si vol recuperar el mòbil, cal que ell mateix, el pare, passe per l'institut...

Després, encara tinc l'oportunitat de parlar amb el xicot. Diu que coneix bé la normativa i que sí, que he fet com cal i no està enfadat sinó amb ell mateix, però que mira, que li s'han creuat els cables i tal... I encara em solta, que és el més interessant del cas... "Hombre, las carreteras estan hechas para correr a 120 y vamos a 150...". Sí, li responc jo, però què acàs ignores que existeix la Guàrdia Civil de Tràfic? Doncs si et pilla, multa i retirada de punts... I jo, igual.

Qui anava a dir-me a mi que acabaria sent Guàrdia Civil d'institut...?

Si és que...

2011-10-17T12:28:00.001+02:00

Imagineu a quin punt ha arribat la situació en la finca on visc. M'he vist obligat a demanar al veïnat, a través d'una amable nota que he penjat en l'entrada de l'escala, que si volen alguna cosa meua que em criden al mòbil i que s'abstinguen, per favor, de passar comunicats a la meua família o als amics sobre coses que només a mi m'incumbeixen.

Vejat's món...

Res a perdre...

2011-10-17T12:16:00.001+02:00

Tot a guanyar...?

15-O. Nacionalisme imperialista

2011-10-16T10:03:00.001+02:00

Titular d'El País: "Sol ilumina al mundo".

Titular de Público: "15-O: La indignación de Sol contagia al resto del planeta".

Titular de l'Ara: "Milers d'indignats escampen les protestes de Barcelona i Madrid per mig món".

Com sempre, vigies d'Occident i reserva espiritual, no? De no saber com fer les coses i d'ofegar-nos en la nostra pròpia misèria... Serem imbècils? No, no ho som. I caldrà manifestar-se també contra aquestes coses.

Felicitats, Tarragona!

2011-10-15T15:24:00.000+02:00

La nostra felicitació a les tarragonines i els tarragonins per haver estat triats hostes dels Jocs de la Mediterrània de 2017. Esperem que siguen de molt de profit i poca molèstia, i que amb ells, el país cresca i no ens el vulguen tapar més... I està la mar... que ens puguem conscienciar tots de la seua importància com a pont cultural, social, econòmic, vital...

Acabe Cassana...

2011-10-15T12:07:00.000+02:00

Els Reis d'Orient, ses Majestats, pensant que em farien un bé, van aprofitar allò de l'any d'Enric Valor per dur-me el "Cicle de Cassana". Cal dir-ho i amb vergonya, encara no l'havia jo pogut llegir. Ha anat passant el temps i, a la fi, vaig trobar el moment precís d'iniciar la lectura en el primer dia del meu exili. Així, i amb la voluntat de fruir d'un text que em preocupava, de reprendre el costum de la lectura i el d'anar acostumant-me a la nova casa, vaig anar devorant, ben a poc a poc, cadascun dels tres llibres. El dijous per la nit, al·lucinat encara, tancava la portada del darrer tot alenant després de la tensió final. No agrairé mai prou el regal...

He descobert amb goig immens la que tinc per a "la novel·la" de les nostres terres. M'he enamorat de Cassana i de la seua gent, he aprés com es conta la vida real des de la vida novel·lada i així he conegut com acaba l'edat mitjana a casa nostra just en començar el segle XX... Quanta cosa per a vora mil i cinc-centes planes! I tant més... Que hi ha altre paradís i es diu l'Almussai enmig d'una ruralia muntanyosa lluminosa, tant com escabrosa, més enllà dels confins carrerals de Cassana; que els meus paisatges descrits pel cavaller Valor valen encara més... la bellesa tancada de Cocentaina, el continu reviscolar d'Alcoi, l'amarga i fosca beateria d'Albaida... i els tipus, i les gents, i les traïcions com modelen la vida de les persones bones i què és el que mou a qui traeix... Una novel·la global que m'ha assentat al meu lloc i m'ha presentat al davant com els meus eren tan i tant rebèsties, i que si som, és perquè som conseqüència d'un feudalisme mal tallat per uns idealismes avançadíssims i del tot utòpics escapçats per a sempre per una guerra que insistim a tapar per tapar-nos les vergonyes de l'ara.

I ho sabia per les Rondalles i altres obres, bastants, llegides, però ara puc dir que el senyor Valor era gran, molt més que gran, una fita literària que, en una societat normal, tindria una alçada internacional. Dóna igual, però, perquè en la intimitat de les nostres coses, té la d'un alt campanar. I quanta estima...

I a tot açò, no podeu imaginar la de faltes d'ortografia de l'edició de Tandem, patètic, però no estrany, no...

Afusellament...

2011-10-15T11:43:00.002+02:00

I tot serà mentida si no recordem i ensenyem en el record...

Hui fa tants anys que afusellaren un home pels seus ideals. Un home més, una dona més, un ésser humà més.
I aquest varen ser els seus darrers passos...

15 O...oooooh!

2011-10-15T11:24:00.002+02:00

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic Público de 15 d'octubre de 2011

Nit de Focs

2011-10-13T11:58:00.000+02:00

Vaig estar-me tot el dia a casa. Estic acabant el tercer volum d'un cicle literari que em té encaterinat. I tot el dia passat a la tranquil·litat absoluta de casa, tot el dia que estic escoltant arreu trons i més trons...

Al migdia la cosa s'ha fet ja curiosa, perquè fins i tot al poble n'he escoltat alguns. He alçat la persiana depressa i he eixit a l'ampla terrassa, amb un sol que cremava calba i braços, immisericore, per si era una mascletada. Poques que en veig no és cosa de dir que no a una que amollen propet... Però no, cap cosa més que coets solts ací i enllà dels poblets que entrelluquem de casa estant.

Per la vesprada, i enmig de la tanta tranquil·litat, més coets encara, moltissims. En ocasions, com disparades d'escopeta i encara com trabucades morocristianes... I com que sé que és el dia que és i que hi haurà al final focs complexos d'artifici, en ser les huit i moure una brisa suau de la mar que puja a acaronar el cel taronjal de les precioses serres que tanquen al nord la plànica vall, puge al terrat.

No he pujat des del segon dia que hi vaig vindre a viure, i el panorama s'hi val la visita. És magnífic. No sé la de pobles que s'hi albiren, perquè es confonen els uns amb els altres en la llunyania pregona fets minúsculs puntets de llum que tremolen... I de sobte ací un castell llunllà, menut, quasi inaudible, i després un altre de més a prop, com de joguet també... Caixes xineses, bones palmeres, tots precedeixen l'espectacular castell del Pilar a Benejúzar, llunyà però clarament sonor i lluminós... Encara no ha acabat aquest, i cap a mestral, s'enceta un altre també ben bonic, i un altre encara a tramuntana.... I quan duc ja molt de temps i m'escolte com em crida de lluny el meu telèfon, delerós de que acudisca, baixe depressa... Sopem i descanse... Però ca, ans de descansar, encara dos castells, molt bons tots dos, des del mateix balcó.... No sé què tindrà la Pilar espànyica aquesta, però les tantes banderes decorant els fanals en alguns dels pobles que he passejat darrerament, ja em feien sospitar que tindria alguna mena de "Nit del Foc" vegabaixana com aquesta. I la cosa, em va animar molt...

Ulleres noves...

2011-10-13T11:29:00.000+02:00

M'informa ma mare que a la meua nebodeta Davínia li han posat ulleres. Molt bé, molt bé, ben guapota que estarà! I quina casualitat, fa poquet em deia Bea que també li posaven ulleres a Salveta. També li quedaran molt bé... I és que, els qui són guapos, són guapos es posen el que vulguen posar-se. Veritat?

És cosa curiosa la de xiquets i xiquetes que, darrerament, estan portant ulleres noves o que jo me n'assabente que les porten. No sé si és una pàssia o si té cap motiu la multiplicitat. No hi ha cap problema, no és res dolent això. Les òptiques també volen menjar i els xiquets, igual milloren en els estudis i en la seua vida relacional una vegada se'ls ha detectat el problema visual i hom ha provat a posar-li solució. Ara, que passen prompte la novetat i el rebuig que solen produir unes ulleres noves entre els companys a l'escola; que passen les generacions i van passant, però totes elles solen mantenir-se els prejudicis més ancestrals.

L'única cosa que de deveres pot preocupar, però, hui per hui, és que les ulleres duren. Amb el preu a què van...

I un poema pel 9 d'octubre....

2011-10-09T11:18:00.000+02:00

Cada any que me'n recorde i m'abelleix, escric tal dia com hui algun vers. Enguany he fet aquest...

9 d’octubre

Jo que tinc per país mites sense més glòria
( d’on sé que fuig qui sap i fa, per tanta incòrdia,
veig raconats al mai cabirons trets d’història,
que no pots embastar cap fil sens desconcòrdia:

Qui ens malgoverna es creix i vist de nostra escòria,
del suc als ulls triat, cítric fruit de discòrdia,
calze que crec llunyà m’apropa a ma memòria
i l’alce en penó cert: fet de misericòrdia.

Quan mon país vull net, és la gent que m’estima,
serrat més efusiu i mar que no té amarres,
jornal pel treballat, l’amic que et dol i anima,

poblats pels campanars, dirs de raïms de parres
que m’enfilen, bancals i quanta pantomima.)
m’apresse a abalconar, matí, les quatre barres.

Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, 9 d’octubre de 2011

Dracònides

2011-10-09T11:13:00.000+02:00

Amb tant de fred, ma mare dins el cotxe carpida, i Moisés i jo tombats sobre els pedrots de la codolla de Sant Esteve, no hi havia manera de poder veure com calia la pluja aquella d'estels d'anit, les Dracònides aquelles... Li tirem la culpa a la lluna, quasi plena, però malgrat ella mateixa, encara puguérem contemplar ràpides carreres d'estels mig amagats, fent nosaltres exclamacions sentides a cadascuna que trobàvem, com si la natura fos la més gran meravella...

Rera nosaltres, des de l'ermita, brofegades fetes brams impossibles.
A mi, m'emprenyaren més que no la lluna.

Baixem a Alcoi...

2011-10-09T10:56:00.001+02:00

Com que al nostre àmbit immediat, els actes dedicats al 9 d'octubre ens són d'allò més espectaculars i meravellosos, nosaltres, que preferim per a casos com un dissabte per la vesprada la senzillesa d'allò efectiu i tangible, baixem a Alcoi a la fira que s'ha muntat a la Glorieta. Ens anuncien un fum de parades de llibres, d'artesania i d'entitats associatives...

Arribem. Miraculosament aparquem vora el recinte firal, encara esglaiat per la nova il·luminació del campanar de sant Maure... La cosa sí que promet, sí. Molta paradeta i tot el recinte ple de gent. Una tradicional batukada valenciana anima l'estona i nosaltres ens perdem entre les meravelles que es prometen enguany pel Nadal amb el Tirisiti, que ves com apunta la imaginació dels venedors en ser que la crisi creix i recreix, el bonestar que fa malgrat els quinze graus que ens envolten i les sorprese que va donant-nos el passeig, bastant assedegat per cert.

Comprovem fefaentment que estem molt lluny d'allò que es publica al nostre país, i més pel que fa a la vessant musical. Com se n'aprofiten amb els preus, xe, com se n'aprofiten... I nosaltres acabem cabrejant un vell conegut venedor que vol empapussar-nos una revista de la que ja vam discutir però que no recorda com ni quan... En deixar-li clar que estem més que farts del Botifarra, i no per ell que també, sinó pels seus acòlits i moscardes, i que no anem a comprar el llibre de Frechina, que ja està bé... ens pren per bojos i se'n va a atendre a altra clientel·la més sel·lecta, més, diguem, sense criteri propi... I que visca Carles Dénia i la germana, xe!

No passa res més que una bona estona, i feliç. I acabe regalant el Cd de la Pelitrúmpeli (quin delici) i un que tracta com cal el Iudici Signum... I regalant-me la cançó de Mariola de Joan Valls i una edició dels sainets d'aquests gran autor, datada amb un any més que jo i del que sóc orgullós propietari amb el número 267 de 500. Ah, i també rep regal, l'armadura dels Manel... quasi res!

Per la processó d'Albaida

2011-10-08T17:35:00.000+02:00

Hem tornat a Albaida en ser que era hora de la processó aquella famosa de la Mare de Déu del Remei.

Si és famosa és per tot el que agombola la cita. L'interés és la gent, planera, desimbolta, amable, cridanera, viva... i mudada, ben mudada. A tota la comarca hem fet broma sempre en dir que la gent d'Albaida ven el fem a propòsit per gastar en roba en aquesta processó, és la faula que corre... El que sí que vam poder comprovar ahir és altra de les facècies, que per fer-la més llarga hi ha gent que ix dues vegades. Donem fe que succeí en algun cas puntual que considerem com a extraordinari i preguem que no siga tingut com a jurisprudent dins la nostra cultura popular. A més, no serví per allargar la desfilada, molt més curta que en altres ocasions que hi acudírem, especialment en participació de cambreres i dames.

En acabant, un fester ens ho confirmava..., xiquets, la crisi aquesta no perdona... Però no passa res, és festa i es fa festa. No es pot dir com sempre, perquè el silenci i la solemnitat d'antany, excessives, només es reserva pel pas perfectament cuidat de la Mare de Déu del Remei en la seua peanya i baiard i poca cosa més. L'interés etnogràfic, però, s'amplia a aquest pas, i al dels "Ancianos" (cirialots), els Gegants del principi i els plenipotenciaris vols de campanes, incessants, amplíssims... La música de les dues bandes regula l'anar anant i el fa malencònic, el carrer va omplint-se de cera a orgull del poble del ciri, que bé que n'exibeix i n'usa dels seus productes de tradició i autoreconeixement romàntic...

I després, a l'església, l'esclat catàrtic que busca identificar el poble, unir-lo nerviós al voltant de l'ítem sagrat que l'identifica, amb jaculatòries sentides, emotives flors, himne a ple pulmó i orgue desafiant, mentre les meues companyes de banc, mudades albaidines desconegudes i per tant ben representatives, parlen que es fa tard i que en arribar a casa, una "tortilla" francesa i tot arreglat. És això el barroc sencer, l'essència d'aquell temps dut al d'ahui, abigarradament, admirable... I les paraules enfitades del senyor arquebisbe de Saragossa acaben d'arredonir el moment tridentí.

Ens explica com, a la llum del nen que sosté la mare, és que cal que siga un bon cristià. Sembla ser que el rector que té a l'esquerra amb les mans juntes no pren nota, no... i "mera" que li faria falta... Però la gent no l'ou, no ningú ja l'escolta (però esperen amb respecte que acabe, l'educació per davant...), és el que passa quan s'excedeix amb paraules terrenals l'àmbit de passió pública de l'entrada i l'ascens de la mare tot tergiversant en míting l'emoció, -per més que hi ha gent. descreguda i sospitosa, que justament és això el que espera, per fer-ne facècia durant tot l'any-... Es trenca la catarsi en mil trossets o pètals i només queda clara una cosa: que diu el rectorot que qui no creu en Déu no sap res. Qui no són ell i els seus no té accés al coneixement veritable. Ni la Contrarreforma, tu...

Sort que hi ha el castell de festes, preciós de bona veritat...

Fent guàrdia...

2011-10-03T12:48:00.000+02:00

Una companya ve enfurida cap a mi. Primer dia de guàrdia de pati... "¿Qué no sabes que cuando haces la guardia del primer patio tienes que hacer también el de la segunda? Vaja, quin compromís. I jo que sabia... Baixem corrent i cinc minuts que fem encara...

El següent dia de guàrdia, arriba ella congestionada en ser que va a tocar el timbre per entrar. Que perdonem, que ho havia oblidat, que tenia guàrdia...

El tercer dia no la veiem pel pati. En pujar a la Sala de Professors, allí que està, xerrant...

Calendari Digital de Festes de la Vall.... al mes d'octubre!

2011-10-01T11:35:00.000+02:00

I és que ja estem acabant l'any! Octubre... I quina festa cal que referim aquest més en el nostre i vostre Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida? No podia ser altra, no... Albaida i la festa de la Mare de Déu del Remei. I als manifassers de tot açò, Photofinish i Can Carrasca, ens va agradar aquesta foto de ja fa uns quants anys, treta en una vesprada de Festa Major albaidina... Esperem que a vosaltres també vos agrade. I ara, anem ja a pel novembre...