.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dimarts, 12 de juny de 2018

Trobada...




Biar, a dilluns onze de juny de 2018.

No podia tancar la porta de la Trobada amb el mal regust que em quedà a la llengua i que segur que m'heu notat en l'anterior post, reivindicatiu dels mestres i professors actius i acusador dels posturejos polítics. La pluja, però, ho neteja tot. Val que impedirà que es facen concerts esperats i remulle la il·lusió infantil..., a mi, però, m'aporta calma i voluntat d'oblit.

Per això, ara vull anotar quatre coses en quatre fotos interessants que vaig poder fer, que no es pot estar a l'hora repicant campanes i a la fotografia... Perquè no se m'obliden. Definiré la Trobada com a una ocasió especial en què puguérem fer molt i no massa es va fer. Una ocasió desaprofitada?, ja sabeu que considere que sí...

Heus ací un punt de partença qualsevol. I qualsevol punt que puga trobar per començar, em du a la feina dels meus companys i dels meu alumnat. I això val tots els diners del món... 
Sota una pintada vella que reclamava l'ensenyament en valencià i sobre un formigó de poquíssimes qualitats pictòriques, aquest és el mural que commemorarà a Biar la Trobada. Casilda, amb les Animetes, em semblen d'un encert tan gran... No em canse d'aplaudir l'esforç dels qui han posat no només feina sinó també estima, molta estima, en cadascun dels elements...


Encara estàvem asseguts esperant que aparegueren actors i públic quan passa un iaio amb garrot, i ens solta literalment: "Vos done vint euros si borreu això del Comtat. Mosatros no som del Comtat, no som alcoians que som del Vinalopó! Estos alcoians són com els catalans que mos ho volen furtar tot!" Heus ací el resum exacte de tantes ignoràncies prejudicials i perdjudicials travestides en opinió desaforada i políticament interessada. Jo vaig enfadar-me molt en escoltar-lo: però què s'ha cregut este home? Com que borrar el Comtat per culpa dels alcoians? Veges tu quina culpa tindrem, recollons, els de Cocentaina de com siguen els alcoians! A nosaltres ens dirà este home com serà o no serà el veïnat Caragol..., que el café licor i tot que ens volen furtar...! Que per a prejudicis contra Alcoi, nosaltres els Socarrats! 

I ací estic jo, treballant per a superar el rotglet...! 

Vint euros... I encara hi haurà qui ho faria?

Havent arribat a escoltat que hi ha qui no es comprava les samarretes de la Trobada perquè les lletres eren de color groc, ja tot em resulta creïble... Pots quedar-te torrat pensant com s'ha arribat a prohibir un color només pel què bramen les televisions del règim... És tot una veritable marcador del nivell a que ha arribat la malaltia social que patim.

I contra tanta banalitat, només hi ha que un xarop: color, festa, CULTURA!



Així que ara que no plou, que es posen a sonar les dolçaines i els tabals de la "Bassa de la Vila", que nosaltres, a l'Institut, els donarem una benvinguda sonada...



Les paraules del nostre director, Àlex, són ben boniques i diuen molt del que volem que siga la festa, una mostra del que és l'educació en què tots sumem... Llàstima que no era possible treure-li la foto bona, eixe micro gairebé en la boca de qualsevol que per davant seu passara...

Bo, Àlex, jo que et buscava una postal biaruda... I la bona gent que t'acompanya en la imatge, xe...!



I els polítics escoltant-te... He, he, he... I espere que també oint-te...!



Aquesta foto, l'esperava. En vaig disparar quinze i en les quinze, amb el campanar i Biar al fons, m'eixia també el càmera... Espere que les imatges que pillara siguen ben bones. El teatret s'ho mereixia. L'adaptació que ha fet Enric de "Les Animetes" valorianes ha estat ben remarcable, i la posada en escena dels jovens actors-alumnes, aplaudible del tot...




I mentre a fora plou, a dins, hi ha festa...



Sota la porxada de l'Institut, jo esperava la boda entre Marieta i Albert de Muntalt, beneïda per Casilda i les seues estimades Animetes... Calia que fes sonar les campanes, ja no sé si per l'alegria, despertar el Reconco del tot o trencar la tronada que ens va mullar fins i tot les intencions...




I ara, observaràs que no hi ha cap foto de la baixada pel Camí de la Mare de Déu, ni de la inauguració del monòlit... Vaig trigar jo massa en assecar-me. I el perill de carregar-me la càmera no el vaig superar fins que la gent de la Penyeta Blanca va fer el seu preciós taller de Muixerangues... Va agradar-me molt, de veritat. Però això no val, clar... Què vaig a dir jo d'una iniciativa cultural, social i festiva que es faça a Cocentaina? El millor de tot és que, xovinismes fora, crec que no hi ha hagut cap altra com aquesta d'interessant, en els darrers temps... Aplaudir-la és poc. La seua entrega per la Trobada ha estat impressionant...


I ja estem dinats i esperant a una de les places més boniques del meu món que comence l'espectacle... Mentre les paradetes estan ja preparades, a Biar cal respectar el costumari i els moviments que marca. Sent l'hora concreta, començarem desfilant amb la campaneta, crida que crida el veïnat que s'assoma als balcons del Carrer Major encuriosit. Al darrere, la banda amb els càrrecs de l'Ajuntament. Comença la benvingua als tants pobles germans i cosins...




Pel camí ens passa de tot, i arribem entre aplaudiments al davant del Convent. Cau el cartell i Arnau l'arreplega i va passejant-lo, cosa que fa que la gent encara aplaudisca més... I al pas dels sons festius, tots els tallers obren i va pujant el batec de la gent tan activa... Amb tant de taller, tanta activitat i tant poc temps, o selecciones bé o vas a quedar-te sense temps per a massa...



Si no fos per Aitana...



Au, vinga a fer... Que fent és com aprenem...



I quanta feina, de nou ho dic, dels meus companys...


I dels meus alumnes...





I de tanta gent...


Com no van a entrar-te ganes de fer i endur-te a casa un joc tan rebonic com aquest?


Au, Enric contra Guillem. No tinc cap dubte qui dels dos guanyarà la partida (a cadascú li diré que ell perquè ningú se m'enfade..., he, he, he...).


I clar, hi ha qui vol la foto....


Em dedique a passejar mentre torne de guardar els materials. Segueixen sorprenent-me les idees que s'exposen a tants tallers...



M'aturen a RàdioEscola, ja et vaig dir que em varen fer la entrevista més intel·ligent que recorde... I de sobte aquests monyicots preciosos que hi apareixen... I es posen a cantar la cançó... Qui m'entrevista al·lucina que no els faça falta ni música ni to... És precís quan el què expreses és bell? Vaja, sí que t'estimen els teus alumnes... No, si no són alumnes meus... Són de l'escola encara, ja vindran, ja... Aleshores? És que la gent de Biar m'és així, oberta, amabilíssima...



I en contrast immediat, la foto més trista de totes... El pijor enemic de la festa i la cultura, la ignorància i la mala bava? Eixes també, però jo parle de la pluja...



Però quan apareix el color...



A casa encara que siguen pedres..., de casa!



M'agrada aquesta foto. Què s'estaran diguen en secret per què el senyor Miquel s'hi riga tant? Hi havia ja tanta gent a plaça que l'assaig ja semblava el concert...



I encara algunes fotos d'aquelles que m'agrada treure...




I la ceràmica que no avança al ritme esperat... Però que ja avançarà, ja...


I la música que arriba a la gentada...



I la gentada que vibra abans que vinga la tronada de discursos...


I la gent que canta, perquè es sent feliç...