.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

diumenge, 27 de maig de 2018

Gràcies Enric, i gràcies Ina, per fer cançó "Voldré ser mar...".




Sueca, a dissabte vint-i-sis de maig de 2018. Vespra de la Trinitat.

Aquesta és una d'aquelles històries que cal contar... Per més emocionat que estiga. No puc més que agrair Ina Martí i Enric Murillo la deferència que han tingut amb aquest pobre ratllador, que hui s'ha vist pujat a la categoria tan alta de "poeta" i que ha escoltat, entre neguitós i enrajolat, un poema seu fer-se cançó...

Tot va començar en un dia de les cabanyoles agostenques de l'any passat... Escrivia jo un sonet dedicat a Paco Muñoz. M'abellia molt dedicar-li'n un al gran homenot... Un poema no és prou paga mai davant l'allau de coses bones que d'ell m'han vingut i de l'estima que em procura, però... Però no hi hagué manera, un sonet... A Paco? A Paco només li puc escriure el que em ve, i em ve una havanera...

Una havanera bé pot explicar Paco, ell que n'ha cantat tantes... Però de tantes que n'ha cantat i de tan belles... Però jo no sóc persona de mar... La veig tan llunyana sent, com sóc, de serra, serra... No sé jo si una carrasca vora mar... Ni he navegat com per a cantar les ones ni sabria seguir les proeses dels qui, dia a dia, li van solc... La meua mar és la visió meravellada que ella tinc en aquells moments sublims de cims, quan l'he descoberta des del Benicadell estant, des del Comptador, des del Montcabrer... Fins i tot, modestament, m'encanta guaitar-la des de Sant Esteve, el trosset aquell que es deixa veure vora les serres que tanquen la Marxuquera llunyana....

Aleshores, i per què no fer una havanera de terra endins?
I em revé la idea de l'aigua serrana que cau feta dolcíssima neu sobre el meu horitzó, sempre meravellat en veure-me-la, sobre l'immens llenç de la Tramuntana mariolenca... I reprenc aleshores una idea que ja vaig treballar-me abans, en el poema de noces que vaig llegir en la boda de la meua germana i el meu cunyat i que tant ens va fer riure quan, confós per l'endreça que l'iniciava, el rector no veié cap impediment si el poema era de Ramon Llull i no meu, perquè ja me les apanyaria jo llegint un poeta tan complicat...

Doncs bé. Faria filtrar-se eixa neu, enamorada de la mar només en caure i veure-la, perquè aprengués del dins, de la saba mateixa, de la terra, per eixir sent doll i anar navegant-se per, amb sort, poder algun dia canviar sa dolcesa per la salabror de la mar. Em semblà una metàfora d'allò més adequada per a definir el que és Paco...

Vaig enllestir el poema i els el vaig passar a Paco i a Pepa. Ella em va dir que li agradava molt, però que, com sempre, me'n passava amb la cosa de fer necessari l'ús del diccionari... Pels trastells? Els tinc tan endins de quan, xicotet, "ajudava" en ocasions per a mi marcadores, a canviar-los per veure com l'aigua sequial començava a entrar a les taules d'horta dels meus tios Enrique Valera o Antonio Borrelló... Paco no em digué res, però vaig saber que li l'havia passada a Enric Murillo, que va dir-me que estava jugant amb ella, i que la trobava llarga... Jo, per la meua banda, no vaig publicar-la. Vaig ensenyar-li-la a Milagro la Ministra-Carrasca i també, en una nit preciosa d'Anunci de Sexenni, sota el murallat de Morella, i amb permís de Paco, a Pau Ferrer i un bon amic seu...





I ahir me la trobe feta cançó, dolça com poques, cantada per Ina Martí en l'estrena del seu disc "Així", al Centre Cultural Bernat i Baldoví de Sueca, jo assegut amb Paco i Pepa, i interpretada per un equip sònic gens habitual, mirífic: Enric Murillo, César Murillo, Salva Ortiz, Iván Cebrián, Juanjo Robles i Tóbal Rentero. Quasi res diu el paperet. Si això no és un luxe per a un pobre ratllador de versos... I em van dir "poeta" i tot... !



Ei, que cal que em pessigues que... Una cançó d'Enric Murillo ni més ni menys! Això és increïble... Quina sort que he tingut amb els versos meus que han estat empesos per músics de provada sensibilitat... Amb el poc que he publicat del tant escrit, ara faig la llista i el meu nom apareix com a lletrista junt el de, ai mare! Enric Murillo..., i Ferran Campos Valdés (la cançó tan eixerida de la propera Trobada de Biar...), i Loreto Belda i Enrique Orquín i Mila-Rosa Molina, i Jesús Barranco i la seua Gent del Desert, i clar, amb les tantes coses com vaig compartir amb el meu germà Saül (lied, cor, cançó de Trobada, poema simfònic, marxa mora...). Ja va sent un bagatget interessant, xe... L'emoció, però, intacta. Tremolós estava... Per a explicar-la, només hi cap l'agraïment fondo i sincer, com la de l'aigua jovençola que desitja ser part d'una mar llunyana.

Ja veus, Paco, com són i van les coses...