.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dimecres, 4 d’abril de 2018

Silencis...







Ontinyent, a dimecres quatre d'abril de 2018.

El més curiós de fer fotos i fotos de tanta vivència és que, quan de veritat t'aboques a viure, no hi ha fotos i cal que t'esperes a rebre'n per acompanyar l'explicació que faràs d'allò que vas viure. La gent ja no llig, es limita a veure fotos i a fer com que llig... No m'extranya i a ningú no culpe. Jo mateix, abans lector empedreït, ara em costa molt agafar-me a un text, a qualsevol forma de text, per treure-li el més possible.

Poques en tinc de la nit del Silenci, el passat pas de Dijous a Divendres Sants. Ara bé, me les estime, igual que el record d'aquella nit que em començà de mala manera. Arribava jo cansat, esgotat. L'anàlisi de sang del matí que esclarirà, espere, què m'està passant, va cansar-me sobremanera. Em notava falt de forces. Així i tot, per la vesprada, com que el tràfec de la confraria és anar de la casa a l'Assumpció a dut tot allò que es necessitarà, i jo necessitava de descans, vaig gossar fer front a la meua tendinitis. I com es fa això? Forçant com cal el braç, a base de fer rodar la pala sobre la xocolata desfeta que els baciners preparen per a la nit. I allí que em podies trobar, assegut a bona cadira de boga, hora i mitja fent rodar a tall de mantra, a ritme, tanta llet, tanta xocolata en pols, tanta llet condensada, tant de xocolate en barra. Total, no hi ha millor remei contra cap inclemència d'ànim o de cos que aquesta nit tastar aquest beuratge... 

Després, assegut al vestidor de la confraria, mentre Salva prepara curosament cada vestit dels personatges processionals, escolte i parle poc. Potser ho faig per dir que no puc més... fins i tot, a l'hora de preparar l'encens, em trabuque i ho faig mal... Sort que en preparar l'encenser, que més torçat no pot estar, m'hi ajuda Jorge... 

No puc anar al sopar, i això que han telefonat els amics del Pas del Silenci - Confraria de la Soledat de Bellreguard que hi acudiran. Tinc moltes ganes de trobar-me amb el senyor Alcalde, Àlex, i tota la colla, que me'ls estime... 



Però necessite el meu temps. El vestit acabat de planxar m'espera al menjador de casa. Sope justet, em pose les calces, em nyugue les espardenyes..., quant de temps duen amb mi aquestes espardenyes... Les vaig estrenar en un correfoc de la Mercè de Barcelona, fent jo de diable, quin passat que tinc... I encara estan ací. Cada vegada que he fet de Macip m'hi han estat fidel ajuda amb aquestes soles que no es veuen però són de goma dura que m'aparta de freds i banyats.

Em vist del tot. Costa d'enganxar la pressilla de la capa, ja li ho diré a Gloria que me l'apanye en poder. Agafe la bossa gran, que em càpia la matraca mentre duc a la mà la maça de carrasca que, després de tants anys, m'ha tornat a dur Dani des d'Otos. Jo vinga que la vull comprar per a la confraria, i ell a fer com si no fes més que aire... La torxa està a la confraria. Jorge m'ha preparat, és un sol, una metxa triple. Si enguany no faig llum, no sé jo!

Passe sol Sant Rafael, arribe al pont i fa gelor. Enfile la pujada que em du a l'arc de Sant Roc i en un no res estic al Carrer Major de la Vila. No sé qui m'obre la seu i agafe la torxa. Necessite seguir el meu pas i el pas em du a l'Assumpció. Entre, com sempre és glacial l'esperit. Açò no és Sant Miquel, ja ho saps... A la Capella de la Puríssima hi ha el Monument. Demà hi entraré. Ara necessite seure vora la Soledat.

Tot està a punt. Ella em mira, jo la mire. I mirant-nos ens parlem. Aleshores, és com si el món s'aturara. El meu món com el seu. La resta corre a una velocitat extranya. Són formes i colors els qui passen i de vegades s'aturen com tornen a moure's avant i amunt. Potser em parlen, jo ni los oc ni les mire. Mire uns certs ulls que amb mi parlen. 



Una hora em passa de rellotge, que entren ja els meus i el Via Crucis ha començat puntual. Aleshores, va desenvolupant-se un procés que no té aturador. Ara sí que tothom es posa alerta pel nerviós... Busque a la Verònica per donar-li instruccions. Em busca Sibil·la i la companya per veure com anirà allò de l'encens. Con si ningú no sapigués res... Ens falta pedagogia; quantes vegades em caldrà dir-ho... Ens falta pedagogia, a massa gent respecte també, que no sap on està i a què ve; però dels meus són els menys i així em pose jo ja al meu lloc. Davant de la Porta de les Dones. Encenen les torxes abans d'hora i la Majordom de Processó de l'Expiració, sempre tan amable amb mi, em diu de fer d'altra manera perquè no estava previst això... Xica, millor, així podrem fer-ho diferent. Encenem i passem el foc als penitents de Xàtiva que heu convidat... 

Veig a ma mare rere les tanques, com xarra amb una de les persones que més han prohibit la meua persona i menyspreat la meua obra. Que Déu li pague fer-me més fort. De moment ja tinc solució al tema de la maça, ma mare se la queda, que després vindrà al xocolate i a veure l'exposició que ha muntat Juanjo. Quan veja el meu quadre, va a flipar, la dona...

Ens falta pedagogia, i a mi paciència... Comença la processó i intente acomplir el meu paper dignament, i això que no sé on xafe pel mareig que em porta... Faig les tres crides al temple i el temple que se m'obre. M'aparte, em pose de costat i mentre la Creu de Guia va, acompanyada per l'Andador, jo em trobe ja de cara amb els primers personatges processionals... Mare, com va açò? Des que va haver aquell mal roll amb els fullets del Silenci i vaig deixar de preparar-los, no els he tornat a llegir. Supose que sabré anar al pas, marejat i tot... Doncs sí. Va passant la gent, tot va bé, la premsa no molesta per més que algun fotògraf s'entesta en usar flaixos que destrossen qualsevol mirada penombrenca... Veig que arriba qui fa de Crist i arrossega la creu... A l'any que ve, enlloc de dos confrares no seria millor posar a Dimes i Gestes? No sé. Ens falta pedagogia, i a mi paciència, i a tothom gent. Som molt pocs. Som tan pocs... Llavors em gire i vora la porta, em trobe qui fa de Santa Dona Verònica... Berènice, per favor, anem anant... I va tot rodat. Bé que fa ja, tranquil·la pels anys, el paper d'avançar, retrocedir, torcar la suor fangosa imitada i desplegar, davant tants ulls com la miren, el llenç del Crist de la meua família...

De sobte, em gire sorprés, quanta llum i quina estampa... Qui representa Maria Magdalena avança senyorívola entre les torxes iguals i tan ben dutes per la Germandat del Temple... M'impressiona, igual com m'aborrona veure desfilar amb la lluna plena la Capeta de la Sang, i els Llauradors amb les ròssegues arreplegades al braç... Són moments tan plens de simbolisme... Tant que, sent tan pocs com són, i faltant-me paciència, arriba ja el torn de l'Expiració... Com ho fan de bé... Veurem ara mateix els meus, que només estic jo per donar-los foc, molts d'ells, falta pedagogia, esperen i no busquen la flama, i la torxa és ben llarga... Eixit el Crist de la Misericòrdia, els tabals foscos esperen. Ixen els meus. Primer els xiquets, tan graciosos com responsables. Tot va bé. Sonen les Trebanelles a la torre, la Soledat ja està ací. Em veig ja canviant-me el bonet per la caputxa, depressa, depressa, i rodant la matraca. Ja és al carrer. Em fa cada vegada més por el bamboleig d'alçar-la i treure-la... Som poca gent... Anem anant. 

La torxa fa tanta llum que jo mateix em veig l'ombra. 
Sort que així la gent em veu. Vaig apartant-la dels llocs on, si ella es queda, nosaltres no passem. L'emboç aquest que és l'entrada al carrer de l'Església i les corbes del Carrer Major de la Vila que l'ajunten a la Plaça de Sant Pere de Verona sobretot. I els cables. Ai els cables. Vinga sacsar baiard i imatge. I altra vegada. I altra. I altra. No sé com als responsables ajuntamenticis que, protocol·làriament, tanquen la comitiva no els cau la cara de vergonya. Passen els colors dels governs, passen els tripartits i les majories absolutes, i la Vila encara té penjim penjam cables propietat de l'Ibex 35 que ens governa realment i que impedeixen el pas correcte dels més alts elements processionals. "Restaurar" la Vila i oblidar el cablejat... "Restaurar" la Vila, dic, també tinc jo humor... La catenària del tramvia rebaixà les Roques de València. Ací portem lustres diguent-ho, la solució seria posar-li un bon tallant a la corona del Rei Cristià, i quan baixen els Gegants...

Això darrer ho pense l'enèssima vegada que veig a punt de tombar la imatge en la imaginació dels espectadors, que ofeguen crits mentre jo els faig callar, que és la meua tasca, a més d'obrir pas solemnial a la imatge i avisar d'on estan exactament els cables... Dic imaginació. M'és inimaginable que els meus confrares i confraresses portadors, vagen al pas que vagen i troten com troten, que això també caldrà parlar-ho, la deixaren caure... Massa que ens estimem el què fem. I ací no cap pedagogia, que tots sabem què portem.

Va tot passant bé. Som tant pocs... Les xicotes de l'encens estan deixant-lo anar suaument i amb gràcia. Un dels meus confrares que no ha trobat lloc inexplicablement, no para de posar-se'm al davant i de vegades em toca apartar-lo perquè l'avenç és perillós i més tan fosc... Ja estem baix de la Vila i al carrer dels Hams, Banyes o de les Roses ja no hi ha cables, respire tranquil. Som tan pocs que tenim el Crist de la Misericòrdia al davant mateix... No és cert que siguem tan pocs que hi ha molta gent a sota del baiard i als personatges processionals. Però som tan pocs que, en quan t'encantes la gent que baixa cap a la plaça de Baix començarà a xerrar i la màgia del Silenci es trencarà... Mira com ho arreglen a Crevillent posant més confrares al darrere... I si puguérem recuperar els Adrians, com fan els Armados d'Oriola... Però si ja som poca gent... En el dinar de Diumenge de Rams, quan vaig començar a ratllar sobre el mantel el llistat de personatges que ens falta per completar el Silenci, no sé si Salva es va emocionar per tot allò que suposaria tindre l'Apostolat i el Sanedrí i tal, o per la impossibilitat real, pels tant pocs com som, de tindre ni que siga el Senyor de les Mosques i les Plorones. Tenint en la confraria a una de les darreres plorones, ja voldria jo retrobar aquells preciosos personatges, filles de Jerusalem, en homenatge a ella. A tots nosaltres...

Enfilem la plaça de Dalt. Demane que ens aturem al davant de l'Ajuntament. Som el Pas de l'Ajuntament, nosaltres. Se m'escolta. Ho agraisc... Ara, a pujar el tros més desangelat i trist, Magdalena, Regall i Pujada del Fossaret. Només ens acompanyen les Trebanelles, i només hi ha com a bell l'homenatge que fem a les Carmelites... Algun dia podrà ser veure complit el somni de, amb tota la seguretat com calga i amb suficient gent com per a acomplir amb satisfacció l'esforç i la gesta, pujar el Cantalar de la Bola i fer entrar la Soledat pel vell Portal Major?



Arribem a la Porta de les Dones de nou. L'Andador i jo entrem rera la Soledat i al darrere els sacerdots i frares i la presidència. Mentre el Consiliari-Plebà fa la seua admonició una vegada descansada la imatge a la capella de la Trinitat, jo me la torne a mirar als ulls. Ja no em fa mal el cos... És el moment rar de les fotografies i les converses, quan ens espera la xocolata i la mona... Li agraisc moltíssim a Juanjo que me'n faça dues... Una amb l'Andador; que ací està l'equip de 1610!, els dos vestits registrats als estatuts primigenis. L'altra, pel personal, amb el meu fillol...



Torne tard a casa, caminant amb ma mare. Demà vindrà al dinar de Divendres Sant. Jo només pense en les mil idees que em ronden el cap i que hem parlat amb els uns i amb els altres. Veurem si demà, en l'esmorzar, van eixint i prenent forma, com ha passat sempre... Ara seuré al sofà una estoneta abans que la son em vença tot. Vull veure en la tele si no plou, que no ploga, a Sevilla...


Pd: Totes, totes, les fotografies que acompanyen aquests text són obra de Juanjo Alcaide García, a qui tant tinc que agrair. Entre d'altres coses, aquestes mateixes fotos...