.


.

.

.

.

dilluns, 12 de març de 2018

Paco al Principal de València (la Vespra).


València, a dissabte deu de març de 2018.

Ja no sé si al meu poble algú diu encara allò d'a València, qui va s'ho pensa... Jo ho dic sovint. No m'agrada baixar al pressumpte cap-i-casal pels mateixos destorbs que el trasllat em suscita. Quan més creixem, quan més comunicació hi ha entre persones, menys és la de les idees, i més escassa encara a casa nostra la de la mobilitat fàcil. Imagina't quan et conten que per viure el tan alçat concert de Paco Muñoz al Principal vas a patir, que tot el centre està tancat per la fèrria efimeritat d'unes falles que encara no ho són. I si damunt l'endevinació t'assegura fefaentment que tronarà i el xàfec et deixarà passat i pansat...




No m'agrada la València de quan plou. Tota la capa aquella amargant aèria que la nimbifica, fent-hi més agradós l'oratge pel turista qui la fotografia, en ploure, es converteix en una fina capa de greix banyat, de follí aquós, que tot ho cobreix. Una mena de rosada lletja que la fa grissalla... Però per Paco faríem sobrehumanitats. I allí que anem per més que ens ploguen mars, que ens toque el taxista maldestre a qui ens cal indicar el camí i que ens deixarà lluny i escurats, que amb tot tancat encara ens toque ofegar tanta immundícia en una cervesa al bar més brut del món...




Bé que sé que vaig a acompanyar Paco, a acompanyar els músics, a acompanyar la família i que tots ells m'acompanyen a mi en el darrer dels concerts. No és cap adéu, que m'ho diu Pepa una i altra vegada. Però jo que tinc al cap la cançó aquella que Paco li dedicà al Cesco Boix quan va morir, tot m'és adéu... De pensar que potser no escoltaré mai com diu a son pare que vol ser mariner, en directe...




No espere un gran concert, en absolut. El programa ja diu el què em trobe en arribar, un guirigall immens en què veurem com acaba navegant-se el mestre Murillo. Si acabarem amb salut, que déiem en aquell primer concert a Almussafes... Per a mi, el gran concert ha estat el de Castelló de la Plana, això sí que és una despedida lluïda en el musical i l'emotiu. Ací, tot sembla adrenalina i testosterona. Tot és gran, massa gran... Jo que ja pensava que Ontinyent i Cocentaina eren excessius, que em vaig estimar tant Otos i Carcaixent, ara trobe que el gegantisme pot perdre'ns. És tot massa gran, hi ha massa norma, massa poca gana funcionarial, massa distàncies, massa grisor a unes bambolines on no ha plogut, però on ha entrat la seua fòrmica.

Espera, que passen els de la seguretat i protocol de la presidència de la Generalitat i seguirem, no anem a molestar-los...



Jo sóc dels de Pepa, asseguda, mirant-ho tot i sense acabar de copsar les magnituds. Jo sóc dels d'Arturo i Mireia que mira tu on han decidit donar-me el targetó de la boda... Jo sóc dels d'Apa i Teresa, com s'estimen tot allò que viuen i fan. Jo sóc dels de Miquel Gil, que es decideixen a anar de cap sobre el piano i l'estellen.... Jo sóc dels qui es queden embadalits escoltant com juga Andreu Valor amb un piano desafinat del reretot... Jo sóc dels dels tres litres d'herbero del bo que du Picolineta des de Banyeres de Mariola. Jo sóc dels de la manta bocairentina preciosa, preciosa de veritat, que li du Carmen Doménech a Paco, perquè deixe de tapar-se amb el santblai, que treu la tos però no la falta d'estufa de llenya...




Passege lliurement per l'escenari ara que no cal l'acreditació que no em donaran, no, per més que estiga jo a les llistes. Hi ha molta gent. Massa gent. Me n'estime a molts després de tant de concert. Em creue amb gent novella. Agraisc la dedicació que tenen per Paco, i m'apunte qui vol posar-se punts a partir de Paco...

Algú li dirà al President de la Generalitat, molt honorablement, per suposat, que si tardarà molt l'Alta Distinció per al senyor Francesc Muñoz i Martínez? 





A l'escenari tot és distint. Hi ha color, hi ha molta llum, hi ha massa pols també... Merche diu que la nota moltíssim... Jo li responc que està allí des del temps que hi feren el Festival de la OTI... Només veure el piano que ha agredit el senyor Gil... Però del rebombori eixen coses precioses. Gestos intensos i còmplices... Pense guardar-los tots a la memòria, per quan faça fred...





Vull agrair l'estima tan escalfadora de la gent que ha acompanyat Paco. Comediants i tècnics m'han fet sentir tan bé en la seua companyia... I a més, he pogut conéixer nova obra. Les meravelles de Juanjo Robles, les radiades inesperades i boniques d'Aitana, aquell "xotis" d'Ina, tot sant Apa, tot sant Apa... A la fi em quedaré sense el somni d'escoltar la "Malaguenya" cantada ensems per Apa i Teresa..., ja en vaig tindre el tast aquell a Silla i des d'allí el cuquet... No passa res. Com té previst cantar-la l'Apa confirmarà la meua teoria ja ací exposada: deixa al mig del barranc de la Fosc, entre Ontinyent i Bocairent, una nit de lluna a l'Apa, i se l'escoltarà des dels dos pobles...




I fem apostes amb la resposta "no, no serà hui". El senyal està marcat: si veiem que Tóbal Rentero de sobte li cau l'aigua de la botella que està bevent, s'alça i fuig a assecar-se, és que ha nascut la seua filla... Com que es deixa bona companyia murciana i cubana, no patirem més que perque l'hora siga curta i no siga greu el penar de la mare... No, no serà hui... Eugèni, Caius, Gai o Macari no són sants per a un bon aniversari, no... He, he, he... Demà Òria i Àuria... 




Passem revista a tothom, que no vull deixar-me ningú... Ara ja no sé si he tret Salva, entretingut com estic en pillar a César, i li dic a Maria que no hem resolt el tema del monyo d'Iván. Entre unes coses i altres, se'ns passarà comentar-li-ho a Teresa... Però clar, la secció "veus" està hui revolucionada....

Maria fent de fada, Merche ací, Ina allà, Aitana pel mig i l'Apa mirant les seues xicones... No sé com s'ho faran però acabaran revolucionant l'escena, més que res perquè ja ho fan amb l'assaig d'un "Romanç del Penyal" que, si ix bé, serà miracle del Crist del sant Bult, com a mínim... El dia que s'escriga el llibre d'aquesta cançó..., i serà llarg, que igual cap l'obra de teatre que fa temps li vaig dedicar, i que em ve al cap en veure'm entrar la plana major de Teló Teatre a la platea...

Per a què insistir en què em facen l'acreditació? A Juanjo Alcaide li l'han escrita a mà..., i a Teresa li han posat "Felicidades"...






Amb tantes estones i tants racons, és normal que vagen generant-se converses ací i enllà, breus, saboroses sempre, i moltes d'elles amb un deix brodat de recança per tot allò que sent-nos novell encara, ja s'estronca, ja s'acaba...

I la d'anècdotes que van sargint la vesprada...






En els assaigs, hi ha qui encara és foc, i es fa més flama...




I m'arriben les primeres llàgrimes de la vetlada. No puc evitar-les quan, avisat com estic pel Pau des de l'Anunci del Sexenni de Morella, que ja té bemolls la cosa, trobe quina cançó han empeltat amb el tema que hi preparen... Serà possible que m'hagen dut el més gran de Paco a aquest concert????
Jo sé d'un Drac que hui tindria gelosia si fos capaç de tindre'n...

Au, sort que he dut els llençols que li vaig comentar a Ina...





I de tant en tant, te n'adones que Juanjo Alcaide ha vingut amb tu... Luxe absolut, xe... Que faça ell les fotos de major compromís... Tan silenciós com és, i disimulat (igual, igual que tants altres col·legues seus, he, he, he...), em costa trobar-lo i, nyas!, al costat mateix de Paco...

T'imagines la cara del President, tan honorable, quan li preguntares fent-li una foto el perquè del comportament amb Paco de determinats regidors (i regidora) de cultura, ves per on, sempre socialistes?





Això mateix, que si ja era fan absolut d'aquests melomans... Ara ja, devot...



Com d'Aitana, sempre...





Hi ha qui no entén, com jo, que Aitana faça de Mariola ni Andreu Valor parle d'Alcoi i Ontinyent quan faria de lluït Montcabrer socarrat..., veritat senyor home?
He, he, he...




Au, me'ls deixe fent, que em criden per no sé quina cosa d'una boda...




Altra que té també pebrots. Es fa la foto amb quatre xics guapos, i em tanca els ulls... Tereseta, que te veo, que te veo...




I per fi arriba el patriarca sant Antoni amb el bastó, vora el micròfon... Ja no és que l'aplaudisquen, que ja cal fer-li l'ona i tot... Però Paco encara està rient-se... Li acabem d'entregar Juanjo i jo el cartell que li hem dissenyat per a la propera gira, i li hem donat el títol del nou disc: "Poetes amics, saludats i coneguts"... 




És una conya sana (desseguida Pepa trobarà lloc pel quadre sobre l'aquari de casa...). No sé si hi haurà nova gira (la proposta del "m'ho estic repensant millor" va eixir d'una entrevista en la SER), però un nou disc de poetes... Paco, ara que lliges açò. Com pots no publicar cap versió cantada de poemes de Marc Granell o David Mira??? Ara quan descanses, caldrà pensar-ho. I tant...
I les partitures del mestre Chinesta?




Sí, ja sé que açò s'allargassa, però...



Però és que canta Andreu Valor aquells versos d'Estellés en què demana que, en morir, el soterren amb les ulleres amb què no el van soterrar... I Nacho Mañó a la guitarra. I Paco mirant-se'ls, i...




L'última de les mans que acaronen cordes arribada, benvinguda, al grup...


Segones llàgrimes de la nit. Paco i Nacho alçant el "Per un tros del teu cos" llaquià... Potser record de quan Paco feia versions d'altres amics, potser memòria d'aquell temps en què els dos s'acompanyaven com en un ara mateix que em resulta màgic, nerviós, impressionant...



I Paco, mirant-se, assegut i cofoi, el futur...


I van esgolant-se els moments, i van acabant-se les mirades...



En no res, el so ens corprendrà. El circ aquest, la meua estimada auca munyossiana, prendrà la veu per darrera vegada. Passen i miren, senyores i senyors. S'obre ara mateix la sala al públic.
Mentrestant encara, el senyor Valor toca alguna cosa del senyor Gil...



I a Paco me l'entrevisten de cul a la platea que, en un no res, s'omplirà a gom d'amics i coneguts i saludats d'aquells, tots amb l'ànima d'estimadors dels poetes més nostres..., i de Paco...!



I que no se'ns oblide felicitar el senyor Apa, que demà fa anys...



Abans, però, li fem provar la famosa manta que li ha dut Carmen de Bocairent. Bé que demostra Paco com sap que es posa, que es tapa del tot i es deixa les mans lliures... Endavant, mossén Grenya estimat, que tot el teatre ara és teu... fins que es faça veritat la predicció d'Enric i els encarregats ens tiren d'aquella manera...

Segur que al President no li han dit que a les onze de la nit, se'n vaja a fer mítings a altre lloc...