.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

divendres, 2 de març de 2018

La Mare (Carabassera) de totes les taules redones que del País pugueren parlar...





L'Olleria, a dijous 1 de març de 2018.



Després d'un trist soterrar, d'aquells de passeig llarg camí del cementeri i paisatges bellíssims sota els llums tronadors marçals en què la pluja feral fa companyia al plor de tanta ànima estimada i dolguda, convé allunyar-se del món per retrobar-se en el recer del caliu de l'u mateix. O potser el millor és esbandir tota foscor amb el canvi absolut i contrastat de tema vital, en escoltar la paraula dels altres... Aquesta ha estat l'opció que he triat. No ha estat, però, cap obligació perquè l'ocasió no ho requeria... 

Aparcar a l'Olleria no ha estat hui cap problema, que he arribat prompte. El cinema Goya s'ha omplert de gents que, com jo mateix, tenien fins i tot il·lusió per assistir a un event com aquest que ens ha proposat, com a regal sorprenent pels temps com corren, el col·lectiu L'Olla.



Resulta que, fa ara vint-i-cinc anys, i amb l'escusa o el vestit d'un homenatge fusterià, s'aplegaren a aquell mateix lloc per comentar l'estat realista del país un seguit de polítics d'interés, d'aquells tinguts com d'arrel i insubornables. Enric Capilla era activista i puntal de l'UPV, Vicent Soler una de les ments més ben moblades del PSPV-PSOE, Josep Lluís Carod-Rovira encara no havia assolit la fama de bon orador i polemista que li vindria, sobretot quan arribà a ser Conseller en Cap del Govern de Catalunya coronat d'espines al mateix Jerusalem just després d'una reunió famosa amb cert grup armat... I l'ínclit, encara, Josep Guia, com a representant del PSAN, l'extrem de l'esquerra socialistacatalanistaindependentista...



Ara, de nou, el manifasser de Pep Albinyana i la seua conlloga, que Fortuna guarde molts anys i tinga a bé de seguir inspirant-me'ls, els ha tornat a reunir sota la moderació poc moderada d'un Francesc Mompó enervat per la trascendència simbòlica de l'acte. Ací i ara, en un poble més dels valencians, dels de la vessant profunda si és que ens en queda alguna (de vessant i de profunditat), lluny de tot bé i farts d'ennuig e tristors, amb la voluntat captivada per sorolls tergiversadors i en rigorós directe mental. Una fita mirabilíssima que el meu jo escèptic romàntic (els exceptics romàntics som els qui encara mantenim blogs) dubtava —i en dubtar mai no s'equivoca— que encara fos possible en l'ara mateix. És per això que encara em pessigue i em preue de viure'l: quatre lúcides ments cívico-polítiques (o político-cíviques) anyades, carregades d'experiències —fins i tot de govern— s'apleguen per parlar fustèricament del país nostrat.


Què hi ha altra manera de fer-ho si no és a la fusteriana? Totes les sensibilitats històriques del valencianisme polític d'esquerres excel·lentment representades. Les d'esquerres, perquè o d'esquerres on no és País açò nostre, és una altra cosa, un altre concepte molt més apropat a miticismes posturejadors dins una castellaníssima Espanya que, en mots mirífics del senyor Carod-Rovira, preuen abans corrupta que trencada.


M'ha faltat només la sornegueria irònica i anarcoidement assenyada del meu benvolgut senyor Tàrrega, alcalde perpetu del Carnestoltes benimacleter... Potser la que trobe més arrimada al Joan Fuster que jo he llegit de les opcions ací representades. 



Ha estat tot un espectacle, un ver espectacle aplaudible. Un servidor, delmat com està per les malalties tan recents i les desil·lusions socials immediates, agraeix de cor que aquests reis de la nostra baralla pròpia hagen sigut ells mateixos en la paraula i la idea tot defugint l'actual moda de tirar d'argumentari polític circumstancial i comercialitzable (d'aquest estil, i a tall exemplar, ha estat la trista intervenció des del públic d'Àgueda Micó, que s'ha esvarat en desmesurar-se amb la masculinitat dels ponents —calia l'arravatament feminista respecte una mesa que, justament, perseguia la gràcia de la reedició?, què no sabem massa que tot evoluciona?—).



Perquè tot evoluciona i més sap el dimoni per vell que no per dimoni... La sensatesa del senyor Enric Capilla, jubilat després d'haver tant lluitat al Bloc i després a la coalició Compromís, ara compromesa en les ventoses i humides tasques de govern de nau, segueix intacta. Assertiu i planerament sincer ha dibuixat el seu concepte de País tot explicant d'allò més clarament el seguit de contradiccions accionals que la proposta que el treball seu i dels seus genera,nedadors de fons com són entre tants corrents com aigües.


El senyor Carod-Rovira m'ha deixat assegut per la claredat d'idees ara que és més intel·lectual que no polític. Seues han estat algunes de les frases de la nit per fondes o, per què no dir-ho, discutibles. Una visió dels de la Catalunya principatesca que ens reülla a mena de colònia per part d'un intel·ligentíssim esperit que creu veritablement en un país general possible. Quan ha dit allò que ell ací s'hi sent tractat ací com a casa m'ha vingut, inconscientment, com sóc tractat com a ent exòtic sempre que per Catalunya puge...


El senyor Vicent Soler ha representat el partit tingut com a traïdor a les essències, quan ha estat l'únic que en tocar la mare del poder li ha tocat torrar castanyes i treure-les del foc. I s'ha cenyit al llenguatge correctament polític de la convinença actual (allò de repetir "Govern del Botànic" fins l'assadollament...) i amb un to inesperat, cridaner i lluitador, ha defés l'statu quo constitucionalista espanyol que els altres rebutjaven per obsolet com a l'únic que, ara mateix, toca terra i fa truites, no les somia. Una defensa, però, documentadíssima i hipercrítica com no he escoltat a cap altre socialista. Conscient que el canvi o es fa des de dins del sistema o el sistema es fa amb nosaltres i ens extermina com fa tres segles que ho intenta i amén.



El mateix moderador Mompó s'ha vist obligat a reconéixer —i de tan bona gana com ho ha fet— que l'home del Renaixement que és Josep Guia (molts anys me'l cuide Fortuna, quanta feina li estic donant hui, junt a la meua reverenciada Maria Conca), millora amb els anys com el bon vi del seu veí l'Alforí... El professor beneixamut és orador excels (secció cel derisiona i pressumptament casolana) i s'ha ficat tot l'auditori a la butxaca tot i seguint els raonaments més simples, els del PSAN que ha baixat la persiana i tancat la paradeta tot i veient que les seues tesis han arribat, en la part sobiranista, a calar tant, i tan sorpresivament, al Principat. Ell segueix creient en els Països com a ectoplasma possible, i el millor de tot és que no t'ho fa creure sinó viure... 





Hem trobat quatre països, uns més semblants als altres però tots reconciliables. Tots ells factibles. Tots impossibles a l'hora. Cada proposta ha semblat assenyada. Totes, i això és el més fascinant, radiquen en Fuster... Deia Capilla, teòleg, que Fuster fallava en política, ja veus... Jo falle en temps per oir, per conversar, per entendre (tot i que m'esmerce, voluntariós com sóc), imbuït d'una quotidianitat eixorca i assemadora. Per això és que me n'he eixit disparat (per això i per la meua misantropia recalcitrant) recent conclòs l'acte, tot buscant, ara sí, el redòs del descans, que demà em toca explicar el Tirant lo Blanc de bon matí a uns alumnes carregats de son i desenteniments. Quan els solte la teoria corelliana del seu paisà Josep Guia respecte a l'autoria del Tirant, alçaran les orelles...



No sabeu com estic d'agraït a la gent de l'Olla per aquest curtet espectacle, i revifador de mena... Per a quan la seua edició en format revividor d'idees i frases que, de veritat, mereixen ser conegudes arreu, i recordades per l'olvidadís nosaltres?