.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dissabte, 24 de març de 2018

I enguany, la Lloable Confraria de la Soledat ha homenatjat el seu Macip..., a mi!!!!

Sergi "Carrasca" amb Sergi "Carxofa", Salva Sanchis Soler i el Clavari Salva Sanchis. Foto de Daniel Alfonso.





Ontinyent, a vint-i-quatre de març de 2018. Dissabte de Passió.

Estic corprés... No escrivia jo aquest matí que estava sorprés per les mostres d'afecte i afalacs que estava rebent darrerament? Doncs aquesta vesprada la cosa ha arribat al paroxisme! La Lloable Confraria de la Soledat acostuma a homenatjar cada any algun dels seus components i, ves per on, m'ha arribat la tanda! No puc creure-m'ho encara, però he estat jo l'homenatjat!!!

I per a mi, és cosa importantíssima, perquè tal honor no podia esperar-me... El reconeixement al meu treball per part de la gent que tinc per meua m'arriba a traspassar l'ànima, m'acora a un nivell emotiu que no sabria com expressar... Quede tant agraït, tant! Després d'una baixada de la Mare de Déu en la seua Soledat que ja ha tingut càrrega especial d'intensitats en un dia diabòlicament ventós, després que Juanjo Alcaide haja penjat a la seu de la Confraria els preciosos huit quadres que ens ha regalat i haja aparegut sorpresivament l'amic Dani Alfonso amb el martell de carrasca aquell que fa tants anys m'acompanyava en les processons del Silenci i amb què enguany, si Déu vol, com sol dir-se, usaré per tornar a obrir a la nit de Dijous la Porta de les Dones de l'Assumpció... Va i m'obsequien amb aquest impagable joiell... 

Què he respost? Ja ni ho sé... Un discurset he improvisat a partir que la meua "pedra", com solem nomenar-les, no és blanca com les altres, sinó negra, i que estic jo junt a la Soledat, però no és aquella foto de la Soledat que acostumem, no...

M'han vingut al cap moltes coses agombolades per tal d'explicar a gent que ja sap que me'ls estime, com és eixa estima meua... Va per damunt de massa històries perquè ix d'un ben a dins tan fondo, pregoneses... D'aquella foto que deia, sempre n'he estat orgullós. La vaig fer quan ni tant sols era membre de la Confraria, una vesprada de tronada, Divendres Sant, amb la Soledat en aquell baiard que es desfeia al capdamunt del Regall per iniciar la processó. Em plante al davant i ja està... L'hem usada per a fer estampes, enganxines, l'usàrem pel 400 aniversari de la Confraria..., però el meu orgull més gran és que la trobe al cementeri, a la làpida que assenyala el descans d'una confraressa que m'estimava molt, perquè "mera" que era bona dona... Quan vaig, més tard que no prompte, a visitar els meus padrins i els meus iaios, em trobe amb la meua Soledat, com acompanya la bonesa... I això em du als goigs que vaig escriure pel quart centenar confrare, quan la meua germana va estar tan malalta, que vaig publicar-los a mena d'ex-vot...

... "que la vostra Soledat siga nostra companyia."

I és que crec que en aquesta confraria ja he fet de tot... Per això queda tant encara per fer...

Ser Soledat, per a mi, encara és orgull... La setmana passada, el Clavari va llegir la cessió que ha fet el meu confrare Andador, Vicent Guerola, del seu vestit a la Confraria, ja que no es troba per acomplir ja aquest ofici... Que no espere la Soledat que faça jo el mateix amb el vestit de Macip que m'han cosit dos estimats confrares... Ja ho vaig escriure en els versos que tancaven el meu poemari "Tempteig de Macipatge", quan siga vell i em moriré, que serà quan passe dels 106 anys per guanyar al meu iaio vell Pantaleón, i a la tia Basilisa, voldré que siga el vestit blau la meua mortalla. Supose que s'haurà entés la força major de la meua estima...

Tinc el més gran privilegi de tota la confraria: el meu ofici és el de Macip, servidor de tots els meus confrares i confraresses. I quan processionem, a cada vegada que em gire, guanye com a premi la mirada serenament esgotada de la imatge benlliuriana, com em fita, com em diu... Si jo sabés explicar a la meua gent com sent d'important el què fem quan fem eixir la Soledat al carrer... El que portem en alt és el nostre poble, la nostra cultura, la tradició d'arrel, tant de sentiment bell que es concita i la nostra creença. 

La frase "Som Soledat" és meua i seguisc subscrivint-la. Perquè m'ho crec que sóc Soledat, i els meus ho són amb mi. Ací he trobat amigues i amics veritables, gent que ha vingut i se n'ha anat però que, siga com siga, té la meua estima compromesa, i el meu respecte. He trobat també gents que, com nosaltes, i des d'altres confraries, vol treballar encara pel poble i per mantindre viu l'esperit que ens amera i guia les accions comunes. He trobat també, enfront, gent que em burxa i em veta, què hi farem?, em forcen a crear, a dar millor fruit...  Fins i tot vaig trobar la meua Magdalena, i el meu Judes també... I què serà el què ens durà el futur i a qui? No ho sé i tot ho espere, justament perquè en el meu ànim, insistisc, sóc Soledat.

El meu agraïment només pot ser seguir treballant pel nostre bé comú. Ja tenia previst fer-ho sense, també... Tinc encara mil idees, molta història investigada i a punt per explicar, i moltes il·lusions per acomplir... Jo no me n'aniré d'ací sense veure pujar la Soledat, en un Silenci, pel Cantalar de la Bola, a la Torre de l'Atxa!!! I tinc unes quantes idees interessants per quan comencem la celebració del 75 aniversari de la imatge...

Moltes gràcies a tots i cadascun de vosaltres, germanes i germans.

Som Soledat...