.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dilluns, 26 de febrer de 2018

Paco Muñoz a Castelló de la Plana. Admirable vetlada...




Ontinyent, a dilluns vint-i-sis de febrer de 2018.

El Teatre Principal de Castelló de la Plana impressiona. Quan entres a l'escenari des dels camerinos, passes entre bambalines i et gires a l'esquerra per trobar-te amb la immensa sala, t'aborrones. És una imatge hipnòtica. Ni te n'adones de la remescla d'estils, el pressumptament bizantí de l'escena i l'italianitzant dels palcs. tot es remescla sota aquella volta de pintures que es volen clàssiques. Que les musses que coronen l'escenari ens protegisquen!, ves a saber si amb tanta llum de cara podrem fer hui res que no ens isca groc...


Perquè el primer que voldré serà fotografiar-los a tots i cadascun amb aquest fons magne que a tots ens ha atrapat... Com serà de bonic trobar-te'l amb gent que t'aplaudeix mentre treballes...



Arribem a hora justa... Venim de Real, que hem estat dinant coca d'aquella que fan allí amb bon companatge per celebrar el meu sant. Hem tastat només la part dels merengues de ca Moreta que tant deleixen Paco i hem fugit amb el mos a la gola. La resta de dolços, cauran en tornar...

I sort que ens hem afanyat, que en arribar sense cap problema a Castelló de la Plana, jo buscant el Penyagolosa i Pepa el Bartolo mentre Ricard condueix tranquil i Paco va contant-nos històries, ens diuen que han avançat unilateralment el concert mitja hora... És el Castelló que recorde, estret i altíssim, de galanies magdaleneres... Paco, se'n pugem enguany i fem la Romeria de les Canyes?




Mentre saludem els uns i els altres, jo vaig disparant amb la platea buida... Tothom està tan embadalit com jo i tothom es presta... La veritat és que jo vaig flipant amb unes coses i altres. Les proves de so, com si s'allargassaren més de l'habitual... És que hi ha convidats hui, i cal anar provant coses noves. I tan noves... Que mentre aparcàvem i baixàvem del cotxe jo he flipat escoltant a través de la porta del darrera del teatre l'Hallelujah de Cohen...!!!!

Espectant quede...


M'agrada tant veure-me'ls parlar els uns amb els altres, i escoltar-los animats davant una nova actuació. I més ara que en queden tan poques... I em fa riure Ricard quan intenta imitar la meua forma d'escriure... Demà, la crònica començarà així i així... Doncs no, que demà em trobaré tant sense sang que caldrà postposar qualsevol escrit... I sí, sóc ja del tot previsible. O no?



I quina alegria...

La cosa es posa seriosa. El senyor Rentero assaja la seua entrada al Vell Montgó...


I en no res la cosa va afinant-se. Paco ja pren el micro i el prova. Juanjo ja fa temps que escalfa cordes...



I jo, davant tanta feixuga bellesa, me n'adone que no res eixirà com estava previst, si és que veníem amb cap previsió... Hi ha massa pols en l'ambient i l'enllumenament és com el d'abans quan hi havia festa: diificador.

A vore, Paco, atura't un segon, sempre d'ençà a enllà, i et faig la foto necessària amb tant bon fondo...!



I manyac com és, Paco que es deixa fer, l'home. Ves quin remei davant la meua insistència....
I desseguida, garrot en mà, se'n va a comentar qualsevol iseta amb la secció de cordes. Després dirà que s'hi sent tan ben acompanyat..., i és cert, que ens ho comenta sovint: tant a gust com s'hi troba... Si té tanta devoció per Tóbal, ara se li està desenvolupant (en conéixer-lo) una admiració altíssima per Juanjo Robles, que jo compartisc. No hi ha dia que la seua música no m'acompanye quan faig via cotxera...



Però per més que el temps passe ràpid, cansa, i no cal esgotar-se... Banqueta avant i a acabar de comentar amb César alguna nova o vella història...



I a un crit del senyor director, Enric Murillo, que encara s'està menys quiet que ningú, comença una nova provatura... Paco davant la immensitat del buit...




Passa santa Anna tocant la campana. Passa sant Martí tocant el violí... I passa Ricard, i li faig una primeríssima foto...


El senyor Robles repreta les cordes...



I el senyor Muñoz assaja eixe principi que a mi tant em va costar de superar. Això que comence espai i tremolós per, en un no res tan sorprenent, se'n puge per l'ànima de qui l'escolta i l'estima...



Arriba el primer dels convidats. Artur Álvarez. Paco em va mostrar coses seues ara fa justament un any. Vaig flipar com ho va fer ell. Tant per la qualitat del treball com per un fet que ens enerva... La punyeta de País que tenim que fa que no ens coneguem els uns als altres. Sort que hem estat a temps...


Perquè aquest concert, si ha estat més especial encara és, a banda de les tantes qualitats humanes que hem anat trobant ací i enllà, per la llum que han aportat els convidats...



Em criden de darrere, d'entre bambolines... I veges tu com faré la fotografia aquesta que em demanen si tot és tan i tan fosc. Només que facen un moviment, eixirà tort...  Però s'ho val, que li duen a Paco el seu primer cartell, original, dobladet que costa treure-li el nervi. I me'l pengen... I el Paco jove, de quan va enamorar Pepa, es mira el Paco d'ara, amb el garrot de patriarca... Hauran passat uns quaranta-dos anys... Què es dirien si pugueren dialogar?



I mentre uns i altres eixen a fer-se un calentet (Salva es demana cervesa i Apa un cremat), encara queda lloc per més converses. El senyor Álvarez li regala un fum de discos a Paco, que ja té per anar disfrutant-los... Ja me l'imagine assegut al seu despatx disfrutant d'allò que ja coneix i allò que li arribarà per primera vegada. I el millor de tot és que no trigarà a contar-nos-ho als amics.



Sí, encara queda temps, malgrat el maltractament del depressa, per fer alguna foto de posat més. El fons s'ho val. Les persones que ho sol·liciten també... Faltaria més!



I al camerino, van arribant convidats. Que els Llauradors ho fan a poc i dispersos... Paco demana un café; Pepa s'extranya que no el vulga amb llet... És normal, espera el Principal de Castelló...


I jo me n'isc a prendre aire. I trobe fred. Segur que em refrede aquesta nit... Però com ressistir-me al vanitós fotografiar la façana de l'edifici amb el cartell que anuncia Paco? 
I més encara quan el cartell el signem Juanjo Alcaide i un servidor. Que, per cert, Juanjo, ara quan lliges açò fliparàs... Recordes que vas passar la prova amb els logos xicotets? Doncs han editat les dues versions, la dels logos grans i senyorívols i, per altra banda, la dels menuts i pràcticament amanyosos... Ja faré per endur-me'n un cap a la Vall i te ho ensenye... He flipat amb com és la gent...




Au, una vista general encotxada... No hi ha tràfec ni res una vesprada de dissabte...


I encara, la programació de l'edifici per a tota la temporada... Veus com era a les huit i mitja el concert? Mig teatre farà tard... I el preu tampoc no és el que s'hi cita, no...


Bé, dóna igual. Ja està el tamboret al lloc i tot prest per a començar...



I aquesta serà exactament la visió que tindrà Paco quan el teatre l'aplaudisca... A mi, em faria por. A Paco li dóna vida el públic...



I res, que ja va arribant la família...


Els xiquets m'expliquen que han anat hui al concert dels Trobadorets, i que li han dut un cd, a Paco, signat per ells. Quede aquesta foto com a testimoni de que li l'han fet arribar, que són molt responsables. Tant que han acabat ajudant Mireia i Arturo amb els cds de Paco... Ah, i Paco els ha dedicat "El vell Montgó" i tot...


I res, entre abraços i besos que comença l'avantpenúltim concert de la gira que diuen de comiat. En homenatge a Félix Estop i en recordança de Vicent Marzà i Duch i del mestre Rozalén..."Penyagolosa, gegant de pedraaaaa....".


Que, per cert, seguint allò que van comentar en una recent entrevista a la SER, igual en acabar, Enric i Paco decideixen fer una nova gira que es diga "me lo he vuelto a pensar"...


Si la facècia fos certa, no dubte ni un segon que tothom s'hi apuntaria de nou... Refredats i tot, veritat Maria?

I a la meitat justa de la vetlada, arriben les amistats a fer-se amb el micro... I la que armen!




Els mítics Llauradors, fidels a sí mateixos, i a l'esperit mateix que comparteixen amb Paco, ens embadaleixen...





Llàstima que no entonen tots junts l'havanera penyagolòsica... Però en posar-se a cantar... Primer l'homenatge a Fèlix Estop:



Després una delícia tarongèrica del mestre Rozalén que,  a mi, m'ha deixat enamoradet...




Va cologuent-se la nit, va acabant-se el concert. Paco s'agafa al micro i no deixaria que li'l furtaren, no. Ni l'ombra pot amb eixe esperit que ara et deia...


El públic dempeus, que me l'han fet tornar a eixir a saludar, cosa que no havia passat en tota la gira... I la de crits de petició de temes que han quedat enlaire, amb les musses...


I desseguida, tot parat perquè eixe tothom tan ample puguera fer-se fotos amb l'homenot. Que ha eixit tan content de l'escenari que ha suportat la mitja hora llarga d'agraïments, fotos, signatures i converses...

I amb la llum que hi havia, i les presses de tots, he fet el que he pogut amb la cosa de les fotos. Vos les passe tal i com han eixit, sense tocar ni signar, perquè les baixeu i les arregleu al vostre gust. Res més faltaria!, que sou vosaltres, i sou vostres.
Paco mai no té públic, cosa ben certa: té amics!


I comencem per Dolors!, la dedicatòria que Paco li ha fet, ens ha emocionat de valent! Ella estava tan agraïda!













Aquesta no està repetida. Cada vegada Paco mira cap a un lloc distint...




Paco fa entrega al senyor Artur Álvarez d'un paquet complet de l'òpera òmnia aquella seua...





I les fotos darreres, amb la seua xiqueta...




Partim prompte que es fa tard... A les tres encara no seré jo a Ontinyent... I la pròxima parada, vindrà a Alacant... Açò ja dol, com cada pressumpte final...!



Cartell de Juanjo Alcaide, Paco Muñoz i Sergi Gómez.