.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dijous, 25 de gener de 2018

I ara sí, la crònica del concert alcudià de Paco Muñoz




Ontinyent, a dijous, vint-i-cinc de gener de 2018.

Com que sempre que parle d'un concert de Paco ho faig des de la immediatesa, ara que han passat uns dies de guaret, m'és rar parlar-ne, i més a les portes d'un altre com estem. I a puntet com ens trobem d'acabar la gira encara se'm fa tot més extrany. Sí, si no m'equivoque resta aquest del proper dissabte, el de Carcaixent després, el darrer dels "pobles" de Paco que visitarem abans d'entrar en la tríada gran: Alacant, Castelló de la Plana i el que, realment, és el poble de Paco, València...



He aprés molt, massa i tot, en aquests concerts. Convertit en gruppie, he pogut assistir a tots i cadascun d'ells, i que em quede salut per acabar la roda!
He pogut fotografiar dalt i baix de l'escenari, conéixer des de dins del tot el muntatge, aprendre molt de com van aquestes coses des de la tècnica... 


He conegut el filldeputisme d'alguns regidors de cultura, que algun dia tindré el plaer d'assenyalar quan el recontaré; les travetes que hi ha;  les enveges; les manies també, sobretot polítiques (quan dic que la política és el nostre càncer social...); el mesinfotisme silenciador i, per tant, capador, dels mitjans de comunicació, quan no despreci absolut per allò que puga fer-se per i des de la nostra cultura...


Però fóra d'aquest anecdotari ben superat, he descobert un seguit de coses que m'han deixat tocat. El suficient per creure que encara existeix bondadesa... Només veure l'estima que irradien tots aquells que treballen al voltant del projecte... Quins músics i cantants més dolços i entranyables! Quanta bonhomia s'hi respira a cada concert... I la reacció del públic és també sempre impagable. Pot tocar-se en l'aire la tanta estima cap a Paco i la seua obra destil·lada per part dels amics, perquè tots els qui acudeixen als concerts ho són, i són molts!


I quanta bondat en Paco. En ell he trobat un ésser excepcional i irrepetible. L'artista i l'home són prolífics en estima. I és tot un goig estimar-lo. Ho he dit tantes vegades com tantes vegades he contat el concert. Mai no és igual, però jo crec que ja em repetisc massa...


Si alguna cosa té Paco d'aquelles de gravar en pedra perquè no puga mai oblidar-se, és l'estima als amics, el seu donar-se i la fidelitat per les persones que li són fidels. Per això, aquest concert que ara dic contar, el de l'Alcúdia del passant divendres, fou tan diferent als altres... Si al d'Ontinyent mostrà tant voler el poeta David Mira, a l'Alcúdia que guarda tants i tants amics vers... Tot va ser un dedicar-los i dir-los... I els amics, que no li fallaren, vinga a mostrar-li aixo mateix, que l'estimen. Amb el què això li agrada a Paco!


Doncs bé, el concert va anar rodat, que la gent ja té la mà trencada, i fóra dels punts aquells d'anecdotari que sempre anem anotant i que distancien un bolo d'un altre, i les dedicatòries amicals, només les paraules de Paco van marcar diferència. Va parlar pausat i directe amb xarrades diferents i trenades des d'una emoció novella. Supose que trobar-se entre els més seus ha de ser corprenedor...



També vaig poder veure que les sinèrgies entre els músics són d'allò més interessants. Sobretot en la seua gestualitat. Entre les cordes s'estableix sempre un joc divertit que s'estén al cor, ben enjogassat i a la recerca de la intervenció del públic. I entre el senyor director Enric Murillo i el senyor bateria, Salva Ortiz, vaig trobar que hi havia un fil ben positiu...


Ina, com sempre, elegant i sentida...





I si encara no ho he dit hui, com és de gran Juanjo Robles...



Ara bé, el de l'Alcúdia va ser el dia de l'Apa. Com estava l'home de nerviós! I tot el nervi que tenia el feu art, art del bo; i humor, molt bon humor. Això que dius que se'n va eixir, i ja en du moltes...


Si no fos perquè les cadires despatxadores aquelles ja ens tenien apegats, amb la "Malaguenya", com sempre, ens havera apossentat...!




Nosaltres pagats, Paco satisfet. Vetlada redona, no?



Doncs no, que encara quedava un joguet. Una sorpresa que ausades que arribà a ser divertida... Què no fa pujar a l'escenari el Dani Miquel amb Rafa Armengol i Toni Benavent per acabar d'adobar la "Serra de Mariola"?????
Està clar que cap dels presents a l'escenari podia acostar-se al preciosisme amb què interpretaren la darrera vegada aquest himne la gent de Cocentaina, res més faltaria! Però escolta, com de bé entona el senyor Armengol. Diu Paco que no va cridar el senyor Manuel Boix i que aquest li ho va fer notar, i en preguntar-li si havera pujat, la resposta fou que no, que clar que no...

Ací tens la versió més especial del "Serra de Mariola" d'aquesta gira...

















I poc més que dir, senyor jutge. Que m'admire molt aquestes persones ací fotografiades i tal...


I prompte més. Perquè la vida ha de ser això, rodar i rodar tot captant les sinèrgies d'estima...