.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dimecres, 17 de gener de 2018

Foc santantònic a Canals, però diferent...



Ontinyent, a dimecres dèsset de gener de 2018. Sant Antoni Abat.

Aquest hamburgesament burgés tan meu m'aconsellava a darrera hora que no. Per a què vols baixar a Canals si tot serà el mateix de sempre? És aquesta una constant amb que la meua creixent agorafòbia vol conxavar-se amb la meua misantropia i la comoditat del no moure'm de casa... Qui m'ha vist i qui em veu... A veure... Ves a vore on aparques, pega't la caminada mare i després, estigues hora i escaig de plantó com a sardina en bóta, que tornes gelat i marejat. Val que les imatges que t'alcancen la retina la transpassen i t'arriben al cor. I que les fotografies que pots arribar a prendre t'aconsolaran en compensació de malvestats i que mentre pense tot açò ja estic assegut al cotxe i rodant la clau... No em coneixeré jo a mi mateix ni res... Que cremen la Foguera majúscula i jo no acudir, podent?

I sincerament, m'hauria arrepentit. De la vintena llarga de cremades que he pogut viure, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la més intensa i sorpresiva. Ara t'ho conte...



Tal i com mestre Ariño va inculcar-me, a la Foguera de Canals cal apropar-se, amb respecte reverencial, pel Goleró. Ja si trobes aparcament prop i a la primera, pots considerar-te afortunat. Val que entre setmana no serem tants els visitants, però és que la gent forma part de l'espectacle... Veure-la apropar-se mentre t'apropes és un sentiment intens, la Divina Lola que diuen que li diuen... Tan benvestida amb la pinassa aromàtica. Coronada per aquell taronger ample i fruitós que l'obre al cel dels campanars com canten les vespres...

"Com a lluernes enceses seran
tos exemples de ferma fortalesa.
Ben guiats i acollits al teu empar
creuarem pels camins de malesa",

que diu l'himne del sant anacoreta de la Tebaida canalenca... Passe a saludar-lo, tan barroc com és, amb la força del seu gest em remercia... Però de tan ple, aquest casal de l'horror vacui no resulta acollidor. Me n'isc a fora per aprofitar que encara queda espai per intentar els tres tombs a la foguera i acabe empescant-me aquesta foto impossible...


M'agrada tant alçar el cap i trobar-me tanta magnificència terrana. L'arrel tradicional com s'enfila cap a la nit. Com es fa ofrena al no-res, al temps com passa, a l'oratge canviable, a la creença més profunda, al plaer estètic de la destrucció, a la renovació vital, als ancestres de qui t'envolta...


Tombs efectuats, encara veig com la modernor s'enfila aportant nova saba a la festa... Mentre comencen a instal·lar curosament la traca encenedora, veig una mare amb son fill que introdueixen entre l'educada malesa que és la revestida, uns paperets amb desitjos que, en fer-se espurna celest, esperen que s'acomplisquen. Que siguen coses de profit i senyals de bé les que s'acompliran... No altra cosa que senyal de positivitats ha estat, des dels mil·lènnis, la creu antònica, la Tau, que abraça tot aquell que la mira; la pira verda que s'agafa al terra dels nostres pecats i remences per anar espiritant-se en emmagrir, amunt, endalt, fins acabar sent un pom de fecunditat arbrada...



L'agombolament no resulta enguany excessiu, com tampoc ho és el fred... Hi ha temps per a tot, per a la conversa amb qui vas trobant-te, per a la recança d'altres anys llunyívols...


..., tot passa, i tot esclatarà de nou en foc que purifique... 
Observe la corona de taronges dels capdamunts i, a través de la pantalla, trobe altra novetat que no sabia... Veig taronges signades... Els festers, em diuen, que duen dalt de tot, amb la personificació íntima del propi nom i senyal sobre l'ofrena cridanera, altre costum que serà atàvic... Alt privilegi és, aquest de figurar en l'íntim del què es da i es crema, al lloc més cobejat i que tots miren...



Però jo mateix per a novetats... Ho comente amb algú. La recança de vindre, de tornar al de sempre, al de qualsevol lloc i no només ací, em pot, em venç, no em realitza. Si la festa m'esdevé rutina i més que no necessitat, obligació, he perdut ja tot el que jo sóc i no em conec...

I en llegir com continua l'himne em ve una nova pensada que m'atraparà l'esperit, que em farà pujar, tontament, l'adrenalina... I si prove a canviar la rutina per una nova ventura? Fer del mateix un nou aspecte vital, pot ser factible? No em quedaré a primera fila (per alçada meua) a contemplar la veritat del ritus?

"Eres Pare de tots i bon Pare.
Eres foc de foguera adorada.
Eres cant ensenyat per la mare.
Eres vítol i vítol molt fort
com el crit que encén la foguera.."

Jo vull veure-la encendre de prop.
Jo vull quedar-me a la vora de les cases de finestres ferrades per evitar escalfors en excés i protegir els béns i les persones que hi habiten... I entre unes coses i altres, em pose vora la foguera, res de l'on sempre plàcid al tòpic, fronter i apretat... Durarem poc, però podré veure com ix, amunt també el ciri, com pren la traca, com s'obre el foc...

I t'assegure que no m'he arrepentit en absolut...


He tornat a casa tard i moll. Esbatanat de cor i ment i refotut de cos... I amb la roba per a tirar, verament, passada d'aigua bombèrica, de cèndra mirífica, de fum llefiscós...


Em lliges bé i no t'exagere. En ma vida hauria pensat en viure tal meravella quan tot el meravellós ja se m'havia fet ben quotidià... L'ànim de la gent, la flama en creixences immediates, la fumaguera que s'hi crea i l'aire que la passeja i ens la du... De sobte ja no pots ni respirar i cal fugir. És tan densa, tan forta, que alenar entre la roba per assedasar l'aire es fa impossible. Em marege i em perd en caminar. Vaig contra la paredassa de l'església. Prove a trobar, eteri, refugi impossible en el temple emboirat. Tire a caminar i trobe al lluny els llums d'uns mòbils que fotografien la grisalla... Puc arribar i en el cantó respire amb força... 


No és cosa de riure en absolut. Un servidor és al·lèrgic al fum!


Però hi tornem, i tant que hi tornem a la vora del foc. Encara em toca fer una fotografia valenta a una amistat que allí m'hi trobe. I anant i tornant, entre una pluja d'aigua benèfica i foc enamorador, vaig fotografiant totes les estones de bellesa a què arribe...


I em tire en aquell bellíssim moment de món tot el temps que puc, per retindre en la retina cansada tot allò més nou del vell. La solució, potser, al problema permanent de la recança... Trobar l'aspecte que no conec, per més que acabe pensant que estic ben boig, i és què ho estic. Aguantar vora els bombers les pluges intempestives i festives sense més protecció que l'estima que tinc per allò que he aprés pels anys a tindre com a meu...


Mentre puga seguir aquest ritme del cor, bategaré...


Perque, amb mi, veig bategar molts més cors. Tot un poble...


Vítol al vostre patró del poble, al vell sant de l'hivern més fred...
Per molts anys que el vostre batec se'm vulga encomanar.
I per que puga jo trobar nous ritmes, noves cadències i maneres, a aquest bategar...