.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dimarts, 23 de gener de 2018

A la Fira Renaixentista de Llombai...


Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de gener de 2018.

El fet d'haver-me aficionat a acudir a la Fira Renaixentista de Llombai m'ha sorprés a mi mateix. En les dues darreres edicions vaig eixir-me'n ben satisfet del cap d'aquell marquesat, i carregat de coses ben abellidores. Potser per la mateixa repetició, a més del cansament acumulat durant aquestes setmanes per un servidor, encara amb el braç desfondat, m'han fet pensar que, potser, no és tan bona idea això de pensar de tornar immediatament.




Un riu de gent, un riu de gent... I tant que tan publicitària convocatòria atraurà rius de gent. Però això mateix la fa malalta d'un èxit merescut, però que sobrepassa i de lluny l'organització mateixa. Sí, s'està apostant per la quantitat, però, i les qualitats que feien d'aquest mercat una cita distinta?



Les paradetes més o menys artesanes sumen altres de banals a les vores, i tot és posar assuts al fluir de tanta gent, amb els colls de botella propis de l'estretor sobrecarregats de parades... L'entrada des dels Alcalans, per exemple, s'encetava amb una parada d'aus de presa que, de tan ampla, impedia del tot pas i observació.


I el recluir els animals de granja en l'antiga plaça del Nelo tot deixant un espai tan minúscul pel pas dels vianants visitants... Sé que és difícil d'organitzar aquest enorme sidral, però m'havia encantat amb la formalitat dels anys anteriors. Aquesta vegada m'ha costat avançar, m'ha costat vore, i he acabat sense firar-me absoltuament res...


I això que, visualment, he disfrutat d'allò més. La mostra, aquestes fotografies que acompanyen el poc que puc dir. El cansament aquest que et deia no em deixa contar-te els colors, les brafades de dolçor i d'amarg que el vent ferm anava escampant entre les parades, les converses amb els uns i els altres que anàvem trobant, l'extrema calor pel gener en què estem...


Jo duia la càmera de costat, tal i com els tendons de la monyica em permetien, sense força. A cada moment que trobava alguna cosa bella, molt de to, massa textura, jo que m'esforçava a capturar-les totes...


Per això tants detalls, necessaris en tan magna fira i guirigall. I totes les que ací, per espai i per temps, no han pogut cabre...


Com és costum, poc hem deixat per veure...


Però com que de novetats poques en trobàrem, i de les actuacions previstes amb poques, cap, hi coincidírem, és només dels productes oferits a la fira que puc ara recontar...





I de l'espai que acull la mostra, que sempre és càlid, i bonic, i et va sorprenent a cada poc. Llombai és ben bonic, i així engalanat, es fa llera per la que abelliria passejar en matins de fira sense tanta riuada...






Acabem esgotats.
Sort que ens refarà l'arròs que Paco està cuinant a Real.
I en reposar, la d'històries que compartirem encara, a tall de postres que culminen en bé aquest passeig volgut renaixentista.



Un riu...