.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

diumenge, 12 de novembre de 2017

La Fireta d'Alfafara, disfrutem-la...!




Alfafara, a diumenge dotze de novembre de 2017.

Si cal una definició de dia bo, consignarem l'oratge del de hui. L'Estiuet de Sant Martí s'ha congraciat amb Alfafara i ens ha ofert un migdia de fastuosa solanada. Amb la frescor del lloc mateix que reverbera l'abraç de la immediata Mare Mariola, ha estat un escenari plenament gojós pel desenvolupament d'una fireta com la de Santa Cecília, senzilla i agradosa.




He arribat tard, sabedor de l'edició passada que és a hora horada que l'apogeu de visitants i paradetes resulta més saborós. A més, després d'acabar de corregir tots els exàmens pendents, i arrossegat per terra pel refredat aquest mucós que m'ha quedat de la convalescència totsantiana, hi ha res que m'abellira més que tornar a la bella vila serrana? A més, enfadat per com han fet enfadar hui un amic, hem acabat asseguts allí, els dos a la Mateta, fent-nos una cervesa d'aquelles de L'Ombria de Vallada que treuen el sentit i qualsevol assedegament vital que puga fer-nos front...



I amb el catxondeig de la fotografia saladurera de la bóta aquella, justet de les que es tiren carrer Romero avall pels Dolors a Biar, i la conversa amb la senyora Doménech de Bocairent, fent-me un seguit de montexelvàniques propostes trobadenques (jo que volia que foren bufalinésiques...), he acabat venent per uns minuts iguales para hoy, sent el gordo para mañana...



I sí. La fireta ha anat tan bé, que ha quallat la cosa de quedar-nos a dinar. Un matrimoni amic, com és bonic de dir això, ens ha convidat a vermut fet en el poble, Trinkal amb gel..., quina cosa més rebona, xe! Què no pujaré de nou per fer-me'n alguna botella nadalenca! Que si tenia molt de clau, bona canella, llima, si era vi negre.... Mentre esperàvem les llonganisses entrepanades, per a xuclar-nos els dits, tu...!




I encara ens han cabut unes quantes coques del Portí; i la senyora alcaldessa, rumbosa com és, ens ha obsequiat amb una de les tradicionals, les redones amb llonganisseta i verdudes sobre una pasta salada que et desfeia els sentits... I a mi que se m'ha oblidat dur-li la demostració fefaent de la cançoneta ontinyentina que assegura que tot alcade d'Alfafara té una burra, lairó, lairó, vestida amb camisó...!!!!


Què et diré? Que ha sigut migdia florit i aprofitat. No hi ha com els moments aquests, en un indret on la tranquil·litat i la boniquesa són llei a servar, per torbar-te i trobar-te converses i històries i cabòries esteses sobre fils dibuixats per la vesprada plena d'ocres vells que s'acosta... 


I a l'any que ve, més... Ausades amb els productes de la terreta, si són valents! Gràcies a aquestes firetes que podem coneixer-los i valorar-los en la seua mesura justa, la que ens comenta com és de dura la vida al poble, i recontrabonica també. És així com els fem entrar  —els productes, la veritat d'aquesta vida i la necessitat de mantenir-la rampant—  dins la nostra quotidianitat, i acabem tots conscienciadament contents. Bona fira, bones actuacions, bon cartell... I quant d'esforç que no es veu i ara aplaudisc...


 

Doncs això, que visca santa Cecília i Alfafara, però sobretot, la seua gent i els seus quefers que fan vida...