.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dimecres, 9 d’agost de 2017

La de sorpreses que m'he endut amb la branca Moltó de la meua família...




Ontinyent, a dimecres nou d'agost de 2017. Cabanyoles d'Abril.



"Dinc!, dinc!, una guitarreta,
dinc!, dinc!, un trosset de pa,
que ma mare està cegueta
i Déu ja li ho pagarà!".


Deixa'm començar-te aquesta història que em té meravellat amb aquesta cançoneta infantil de Cocentaina, que ja veuràs que casa molt bé amb tot allò que et contaré...

Tot començà despús-ahir, a casa de Milagro la Ministra/Carrasca, quan féiem broma de l'assumpte dels cognoms... Va acabar traient-me unes còpies que tenia guardades de partides de naixement i defunció... Plaf!, la primera sorpresa, el document oficial de naixença del tio Miguel Carrasca, el primer del malnom... El de la historieta aquella del colp al cap que tan dur tenia com l'arbre i d'ahi el renom de tots nosaltres... Després, el de la seua muller, i tercera el de defunció de la seua filla Milagro, que sempre havien contat que morí joveneta un dia de Nadal, i sí!

I res, ahir per la vesprada, com que era l'única branca familiar (ja té bemols la cosa!) que em faltava per escatir, vaig començar a esbossar com quedaria allò de l'arbre... De la branca Soler, quan va morir el tio Vicentico ("el Ric" per als meus germans i jo), en provar d'aclarir l'herència que mig deixà a Fontilles, la tia Mila aconseguí un fum d'actes d'aquestes i, amb les que jo vaig poder trobar també, ens hem remuntat al 1700 i escaig per Beniatjars, Bèlgides, Albaides, Alcois i Cocentaines... Però els "Carrasca", no havia hagut ocasió. I ja saps, pardalot que vola...

I en un instant, tot i aprofitant que la calda impedeix prescindir de casa, que em vaig torbar muntant la història, intentant esbrinar —amb Milagro a l'altra banda del whatsapp—, quin nom era el que es consignava pel seu rebesavi i son pare, que a la fi ha estat Ysidro, que ausades la lletra que tenia el secretari D. Antonio Pérez Catalá, amb la seua mania en puntejar les "i" un pam després d'on tocava... I quan tinc la perolada feta, li la passe a Milagro, i també a ma mare... Milagro desseguida ho xarra a la tia Ange i a la tia Conxi, que té una memòria prodigiosa per a la família... (i el divertidíssim canyaret que em munten via xarxa social amb la història de que no acabaren a una porteria de Barcelona perquè tenia el seu iaio massa canalla..., genial!). Però la que em deixà veritablement bocabadat fou ma mare... Resulta que la dona sempre va estar molt apegada a la seua, la filla segona de Miguel "Carrasca", i encara recorda tantíssimes coses d'aquell temps que per a ella fou magnífic... Jo, content de dir-li que, per fi, havíem establert la lligassa amb Agres en que tant i tant havia insistit Rafaela, la mare de Sole la meua companya d'escola... Que sí, que som família per part dels Calatayud d'Agres... I ma mare que ves a saber on hi hauria un Calatayud d'Agres al nostre arbre... Ací la tens: Teresa Calatayud, nascuda a Agres cap el 1810, àvia paterna de Miguel "Carrasca", quasi res...! Ja tenim per on buscar al poble de la Mare de Déu del Castell! Una xicona d'Agres casada amb un xicon de Cocentaina com en la rondalla aquella de les bruixes..., mare tape'm!

Però a la mitja hora és quan m'arriba la sorpresa majúscula... Em crida ma mare... T'has fixat que hi ha Francisca Cambra Richart, la mare de la meua àvia materna? Sí, clar..., em deixà mal gust això que posaren que tenia per ofici "las ocupaciones propias de su sexo"...! Nascuda a Cocentaina, calcule que cap el 1860, ho buscarem, veïna del carrer de la Verònica.... Però saps qui és? Dona, no... Sí, és la Tia Quiqueta...!




"Mera", que em va pujar un això de més calor encara i a tot el cos, una sensació ràpida, preciosa, abassegadora... La Tia Quiqueta...! Aquella dona cegueta que anava cantant cançons tradicionals i dient rondalles i endevinalles i esbarbussaments...!!! Seria més aviat "ocupaciones propias de su estado", redena! Vaja quina alegria, una de les darreres del gènere a les nostres comarques! No pot ser! Sempre havíem parlat d'ella i no l'havíem pogut documentar correctament... Clar, la besàvia de ma mare, que va morir tan velleta... Això cal mirar-ho ben mirat!; en passar festes (i el descans preceptiu de les festes), tocarà fer visita documental... 

I ta mare, li deia jo, l'auela Paquita "Carrasca", que la conegué molt bé, n'aprendria molt d'ella... A vore si és eixa l'explicació que les cançons que he acabat jo aprenent de ma mare són diferents a les que he pogut trobar als reculls de Sansalvador i companyia...

El que em faltava per a la meua insuportabilitat; un servidor rebesnét de la Tia Quiqueta...! 

Seguirem rascant... A veure, en primer terme, el repertori de cançons que ma mare recorda de la seua... Una ja la sé, i de fa tant... l'Havanera del tren...