.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


diumenge, 20 d’agost de 2017

Entrant a Alfarrasí...



Alfarrasí, a dissabte dèneu d'agost. Cabanyoles de Gener (tornada...).

Crec que si torne a dir que m'agrada molt disfrutar, perquè m'és gran goig, de l'Entrada d'Alfarrasí, em resultaré, i resultaré del cert, reiteratiu.

El primer de tot, hi ha la família. Un goig trobar-me amb ma tia Adélia, la major dels "Carrasca", els meus cosins i les meues nebodes, a més dels meus pares, germana i nebot, que no solem faltar. L'acolliment és, com sempre, extraordinari. 
Enguany, però, teníem tots una pesantor d'aquelles que costen de pair, un dolor amarg que provàme de distreure amb el confeti, que m'he tornat a passar duent un sac de més de deu quilos... Fa poc que faltà mon tio Jesús. Les paraules més boniques les vaig saber de mon pare... Se l'enyorava en l'Entrada. Tota la vida, llarga ja, que solia seure al seu costat...



Però ací estem. I la família que va creixent per un racó o altre...
Les xiquetes i el xiquet van amunt i bé, i tot va rodant. Per sort, malgrat els anys, que ja vaig notant-me, encara tinc adolescent la meua curiositat i, aquests dies ho he pogut comprovar, una capacitat d'emoció que pensava oblidada, assassinada per les persones que m'han volgut fer tant de mal... En absolut, ací està i alça els braços amunt per aixecar-me, bé i amunt...




I fora ja de tota misticitat, jo que no suporte gens l'ególatra moncentrisme fester imperant, vaig gaudir, torne a dir-ho — i com sempre—, d'una entrada tan senzilla com preciosa, "de la gent" per la seua maniobrabilitat no gegantista, per més que ara s'estile afegir ballets i ballets i... 
Va asseure's al meu costat, amb el joc del confeti ditxós, el meu nebot Abel, i el xicon anava preguntant-me sobre la festa, estranyat, i molt, per unes fòrmules de senzillesa que ell no té com arrel festera, avesat com està per les circumstàncies que l'envolten a una manera d'entendre la celebració que jo critique fermament i per diverses raons que, per sort, a Alfarrasí no es troben. Almenys en la part visible, encantadora, breu, àgil, immediata i amable que és l'Entrada.




Veure't tot l'espectacle al seu inici, apreciant del tot els ets i els uts, en aquest carrer tan fosc que ni afegint llum mai no deixa de bambolejar els festers entre ombres, té un encant que em commou. Supose que el transmetré en les fotografies... Una festa nova, tants anys té com en té la meua germana (i jo que insistisc tots els anys per tocar-li el voraviu de l'edat), arrelada a unes maneres especialíssimes, úniques, que la fan ben estimable, com si pillara la saba que la manté de fondàries inabastables...




I les estètiques que ara dirien "retro"... M'atreuen colors impossibles remesclats en formes del tot rares, exagerades, d'un tribal que només existeix en la imaginació pel·liculera vella, o en els tebeos. Precioses...

I ací, les meues nebodes escampant confeti, mentre els de baix estaven mosquejant-se i jo amenaçant a tots que si no ho feien bé, a l'any que ve no duré confeti... Quan saben que és del tot mentida, no que es porten bé, no...



No direu que no és encisadora una festa on tots els cristians són, ara mateix, navegants amb patent de cors, bucaners o membres de la pirateria... Un poble que somia el mar? Potser, però crec que valora més el romanticisme del risc, l'aventura i la transgressió...!




I clar, jo m'ho passe pipa amb la càmera...








Oques, burrets, cabretes... Quina festa més bonica tenim en què la quotidianitat perduda esdevé espectacle. Als uns els du passats recordats, als altres els atreu... 

Així i tot, a mi, continuen faltant-me els Maseros i Maseres, i els Kalimeros...!



I els ballets, millor amb música en directe, però també amb radiocasset que diuen...


Quins tres...


Tan amples esquadres com ho és el carrer, un lluïment d'aquells de veritat...


I ballets... Quan s'acaba la Capitania?, em pregunta el xiquet... No, si ací no hi ha res de tota eixa parafernàlia... Ací tots són iguals, festers... I no veges la que muntaran en l'Ambaixada...



I vinga a ploure confeti. I jo feliç perquè m'agrada, el confeti, les imatges i mesclar confeti i imatges...


Medrats, Medrades, Mores i Karkàmios... Quina marxa més bonica que duien, i pròpia, els dels òssos..., no m'hi havia fixat... Un final de rebombori, digníssim, per a tan apreciable desfilada...
Llig per ahi que Alfarrasí pot sentir-se orgullós... I tant que sí, per fer molt amb el que es pot hui en dia, però no d'aquesta sinó de moltes més altres coses... No hi ha res com la identificació d'un poble amb el seu costumari, nou o vell. Molts anys que puguem aplaudir-ho...