.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 8 d’agost de 2017

En la mort del confrare José López...




Ontinyent, a dimarts huit d'agost de 2017. Cabanyoles de Març.

Ser Soledat vol dir moltes coses...

Aquest migdia hem acompanyat la família de José López Roldán en el seu soterrar.
Fou confrare meu, per això m'he acostat a l'església de l'Assumpció, en un migdia de vent fort, però no excessivament càlid. Hi havia molta gent. Molta tristor.

Per sort, i encara com, m'ha tocat anar a pocs soterrars de confrares ni confraresses. Em dol moltíssim dir-los adéu a aquells que ens han deixat, perquè me'ls estime de veritat, les companyes i companys de la Confraria. Els qui em coneixeu, bé sabeu com m'encaterine d'immediat amb la gent que s'estima el que m'estime i és de tots. Jo ho acuse al fet que em toca donar-los foc a cadascun en el Silenci, que això uneix molt..., i al respecte que em causen quan comprove l'esforç que fan, en les nostres processons, en la preparació de tot, i en l'estima que posen a cada cosa que fan... Els tinc molt presents a tots cada vegada que, quan faig de Macip en la processó, tinc la sort de girar-me per ells i veure sempre, de fit a fit, a la Soledat més ben acompanyada... Com si li encomanara un prec per tots ells i se'm responguera amb confiança... M'ha alegrat trobar a tantes confrareses i confrares, no sé si ho diu en cap punt dels nostres estatuts això de l'obligació de l'acompanyament, en els barrocs de 1610 sé del cert que no, però per a això estaven abans, entre altres coses, les confraries: per acompanyar-se en aquests tràngols... El que tinc ben clar és que no és cap obligació, en absolut, és una mostra d'agraïment i estima cap a qui se'n va, i de respecte, i un abraç condolent, emocionat i ver, pels qui es queden.

I els qui se n'han anat fins ara, han estat el què diem "gent de la Vila", els qui més s'han estimat els nostres carrers primigenis perquè els donen vida cada dia. Gent animosa i treballadora, que sempre està ahi encara que no hi puga estar... Hui en veure els ulls plorosos dels fills, m'he sentit content de poder acudir-hi a l'adéu i d'agrair allò, molt o poc, que hem pogut compartir. No m'he atrevit, però, a apropar-me a la seua muller, a qui tant estimem en la meua família. L'he vista tan afectada, pobreta meua... Però bé sap de l'estima que li professem...

Per tot això, vull escriure de nou ací l'oració que vam ratllar per quan un confrare de la Lloable Confraria de la Mare de Déu en la seua Soledat d'Ontinyent faltara, encomanant-lo a qui, segur, amb el braç estés, l'haurà guiat i acollit al seu si...

Descanse en pau.




Mare de Déu i mare nostra.

Bé saps com són d'incerts i durs per nosaltres

els moments en què acaba una vida.

Confiem i temem a un temps el moment de partir

i el dol cobreix d'amargura aquells que es queden

i ens estimen.


Per això, els teus fills et volem ara pregar

per aquest germà nostre que ha faltat.

I que, a nosaltres com a ell, en ser que arribe l'hora,

davant la Soledat absoluta que tant torba i angoixa,

ens vingues Tu, feta somriure

i ens allargues la mà, a tall d'amiga, com fa una mare.

I així, vulgues dur-nos pels camins de la gran pau,


fins que trobem el teu Fill, i amb Tu, la Glòria.