.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 22 de juliol de 2017

La Gent del Desert a la Presó (placeta de)





Ontinyent, a dissabte vint-i-dos de juliol de 2017.

Puix senyor, de tant en tant encara em pren aquell vent, o l'amor, que em fa eixir de casa. Sol ser quan veig que a algun poble de les rodalies fan alguna activitat que pot fer-me créixer com a persona o gaudir plenament d'entorns o companyies. Darrerament, em toca fer molt de quilòmetre, atés que al meu poble tenen la cultura segrestada, subjugada al populisme polític que ha fet d'una societat interessant una mansuetud aborronadora, amb puntes de ridícul històric que ens passaran factura.

A Bocairent és que actua la Gent del Desert. Doncs a Bocairent que me'n vaig... La plaça de la Presó, antany el centre social del poble cardador, té una acústica molt atractiva, i de ben segur que no faltarà fresqueta. A més, són bons aquest senyor Barranco i la caterva que l'acompanya. Pot ser una nit abellidora...



I ho és. A fe que ho és! 
A més, un punt que no havia pensat a l'hora de programar la pujada... No he escoltat mai a l'aire lliure aquest grup. I sí, hi ha moltíssima diferència de l'escenari preparadíssim al peu de plaça estricte, amb profussió tècnica i instrumental, això com sempre. Sona del tot diferent. No em preguntes en què perquè és en tot, i tant en un ambient com en l'altre, em sembla bon espectacle.



Poc públic? Potser al principi, després va omplint-se. Però aquestes coses van com van i ja se sap que en muntar-les, serà el respectable qui valorarà acudir o no... I a Bocairent té mèrit la gent que acudeix, que pujar la Barrera, és per pensar-s'ho...


Ja t'ho he dit. Una nit tranquil·la, escoltant temes que ja em conec de memòria i que espere. Allò del "Vals de Matilda" encara continua corprenent-me...


Això sí, senyor Barranco..., com se li ocorre a vosté demanar al públic que aplaudisca a ritme en una cançó que lloa, a la seua manera, la de David Mira, Ontinyent... Ha, ha, ha...


I amb aital companyia de banc, podré jo queixar-me, veritat... Si ens havéreu escoltat en la posterior cerveseta (pels qui no conduíem, els qui sí, preferírem aigua amb gas i un llimonet.) Heus ací dos dels meus Reis d'Orient. Un d'ells, la senyora Doménech, per suposat, acaba d'obtindre el Premi 9 d'Octubre de Bocairent a la trajectòria personal. Cal que ho celebrem. Igual vaig traient la dolçaina i assajant-me un "Ai Carmela" que faça tremolir el lloc on li entregaran el guardó. Si riguérem...

I que no s'ofenga ningú. O que s'ofenga qui vulga, collinsos! El dia que algú reconega cap treball de Juanjo, caldrà que useu amb mi un desfibril·lador. Amén.


Doncs res. Ja veus que no deixe jo tranquil·la la camereta... Diré, només, que en acabar el concert i trobar-me els músics carrejant materials des de dalt fins a la font de la plaça, allà baix, em va convéncer de nou com és d'esforçada aquesta feina seua... I és que són bons xicots, xe... Espere poder escoltar-los aviat. Saben fer-se d'estimar.

Ah, i una altra. Si encara no tens el disc que estan presentant, "Ésser viu", a què esperes a fer-te'n amb un? Ells ho agrairan, tu ho agrairàs... Anit tenien tot un homenot com a comercial, el senyor Molina Cabanes, ínclit poeta. Si quan hi ha nivell...

I heus ací la primera de les cançons que interpretaren...