.

.
"Roïnat el tronc, rebrots tendríssims cries. Si enllosassen la terra, brotaries/ per les mateixes juntes... I en pocs dies/ les lloses més pesants alçaries".

Martí Domínguez Barberà.
.


Falta ben pooooooooooooc....!

.

.

dimecres, 5 de juliol de 2017

I amb el concert de Paco a Montserrat, ens tocà l'Àngelus...



Ontinyent, a dimecres cinc de juliol de 2017.

I ara sí, que ja em val, arriba el moment del concert de Paco a Montserrat.
Un concert nerviós, emotivíssim finalment, sorpresiu... Sonava tot bé a plaça, lluny de l'escenari i la luminotècnia dels espais teatrals. Paco només podia cantar ací a plaça... Allò que es diu precís i necessari. Altrament no hauria estat ell...



Tot a punt, plaça plena, vinga a cantar...





Ja pots deixar anar anant tant bons músics que només trobaràs que molta qualitat...




 L'Apa august, i tan càlid. Ina que irisa bellesa. I el Paco, pendent des de la intranquil·litat més absoluta. La seua gent, el seu lloc... Pocs concerts seran com el de hui. Segurament cap. Tots ells tindran un pòsit enorme en el seu ànim, i ens el transmetrà amb el seu mestratge. Espere en candeletes ja el proper, el de la Dénia montgònica, que farà tremolar els nostres fonaments; i per suposat el d'Ontinyent, on tantes estimes com s'esperen poden arribar a florir moments mirífics. Però Montserrat..., fou intens, val, però per a Paco fou d'allò més pertorbador... Dubte que acabara dormint bé amb tanta emoció com ens reblí...
Què no es nota en el seu rostre agraït?





I el millor, allò que no es veu des de la platea carrerera...
El curt descans...



A escena, tot és gest sincer...











I ja siga a l'endret o a l'inrevés, tot és art, i bon art...





I Paco? Nerviós per dins, pausat per fora, amb el tempo perfectament mesurat, no fos cosa que arribés un tsunami cordial..









I mentrestant, entre el públic...






I de sobte, comença a sonar l'hora al campanar montserratí. I es fa el silenci en espera que la vibració dels bronzes percudits es desfaça pel cel dels Alcalans...





Però quan Paco intenta reprendre la paraula, una batallada solta, i el públic comença a riure, com si el campanar el renyira... I altra vegada i més riure... Són les batallades de l'Àngelus... "De vesprada i a Ponent, quan mor el dia, les campanes van dient...", espera, diu Paco, que encara en falta una. I sona, i el públic aplaudeix i tot.... Espereu que ara en vindran tres de seguides i ràpides. I allò esclata en l'aire en escoltar-les. Seguim? I comença un volteig...


Ni fet a posta hauria eixit més divertit i curiós aquest diàleg de negacions i alegries. Si riguérem... 




I tot allò bo que s'acaba..., no sense ensurts, que de sobte, dues "espontànies" pugen a l'escenari, l'una darrere de l'altra, per expressar a Paco la seua admiració rendida, com a banda sonora d'una vida, de tantes vides, que volen agrair l'esforç de l'homenot, i mostrar-li un poc del molt que els és...



I Paco, paciència pura, i estima també, que es deixa estimar, a Montserrat.

Agraït...