.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 21 de juliol de 2017

Festa i gihadisme...




Ontinyent, a divendres vint-i-u de juliol de 2017.

No et fies del títol, que segur que entres amb la idea pressuposada que vaig a parlar-te d'aquells càrrecs festers que pensen ser, i actuen, a tall d'amos del poble o que usen la festa com a trampolí per accedir-hi a cap altre poder..., no van per ahi els meus tirs, aquesta vegada... Vull parlar-te del gihaidisme real i la meua impressió de com està afectant la societat després de l'experiència tan rara que em va tocar viure hui fa justament una setmana.

A casa nostra, s'ha parlat fa temps de l'amenaça gihaidista en ser territori festiu morocristià. Mai no ha passat res ni cap amenaça ha estat prou forta com, de ser real, eixir del cercle de les forces de seguretat. La imaginació popular, però, ha pres seriosament l'amenaça i ha interpretat de maneres diverses, sovint histèriques, cap indici de disconformitat festiva per part del món musulmà. Els casos més cridaners van donar-se ja fa anys, amb el canvi de segle, amb el cas curiós de la capitania omeia d'Ontinyent i l'estora amb versos alcorànics que xafaven dones i, com no, amb el resultat dels atemptats a Dinamarca contra dibuixants considerats blasfems i que repercutí directament, per purs i foscos interessos, en les Mahomes. Encara em recorde protegint aquell càmera i aquella periodista plaça de Bocairent cap a fora, cama que vols entre granerades... 

Allò era, només, un cúmul de fets puntuals. La societat, però, ha evolucionat cap a una assumpció normalitzadora de la por, atiada regularment pels mitjans de comunicació i, també, per la poca mà esquerra dels polítics (només cal veure els episodis darrers protagonitzats per l'alcaldia de Villena respecte la rebuda de la Mahoma de Biar...). La por als atemptats indiscriminats ha calat i és present per més que vulguem fer la nostra, quan ens apropem a actes i festes de certa magnitud. Ens trobem en alerta antiterrorista i hi ha certa por on caurà la grossa propera d'aquesta macabra loteria, però continuem pensant que els pobles més menuts o els actes menys visibles en la fira de vanitats del món, juguen menys paperetes. 

El món festiu és un candidat únic per diverses circumstàncies, bé ho sabem. L'acumulació relaxada de gent és un motiu atractiu, i també és el simbolisme que marca la major part de les nostres celebracions, per aconseguir la propaganda que busquen les causes atacants.  Una de religiosa, més o menys religiosa ja, com el mercat nadalenc de Berlín, patí ben patides les conseqüències d'un atac amb camió, igual com una altra de cívica, la festa nacional francesa del catorze de juliol, l'any passat també, a Niça. Des de llavors, a tot Europa, es solen prendre certes mesures. A casa nostra també...

Aquest any, vaig acompanyar un grup d'alumnes a fer un tomb cultural per València en plenes Falles. En entrar a la plaça de l'Ajuntament topàrem amb una tanqueta de la policia amb un senyor ben armat palplantat al davant... Els mateixos alumnes ho deien mentre esperàvem la mascletada, si algú vulguera fer una destrossa, aquest és el lloc ideal!, i ho deien mentre anaven comptant els franctiradors que, segons ells, hi havia a determinats terrats de la plaça. Havien quedat impressionats...

Jo també vaig quedar-hi estorat, relativament també perquè ho esperava, el darrer catorze de juliol, quan vaig acostar-me a un dels parcs del costat del riu Auda, a Carcassona, per contemplar el castell de focs d'artifici tan espectacular que solen disparar des de les muralles i el palau dels vescomtes a la ciutat vella. M'havien dit que podien aplegar-se unes tres-centes mil persones, que per la massa que s'hi veia, les condicions d'aparcament i l'estat de les carreteres de sortida dues hores i mitja després d'acabat l'acte, crec que es quedava en apreciació curta. Molta gent, un espai real de protecció immens, inabastable realment, brou de problemes. Amb l'experiència negativíssima niçana tan recent, seria cosa de témer un atac a Carcassona? Pel què es podia veure in situ, era pensable...

El primer que hom podia observar és la presència massiva de policia. Molt amables per cert, els gendarmes, que em donaren un tot d'indicacions d'on podria veure's bé l'espectacle després que m'informaren que el Pont Vièlh, on jo volia instal·lar-me, anava a ser tancat per qüestions de seguretat bàsiques i casolanes... I de sobte, en passar on m'indicaven, em trobe entre peces formigonístiques gegants del "lego". Quina millor manera d'acotar el perímetre que acumulant d'aquelles monumentals joguines? Impedien, per suposat, l'accés de vehicles; no podria passar el de Niça ni Berlín... I fins i tot em van fer un favor, que per més brutes que es veien i tot, vaig poder seure-hi hores i hores a l'espera del castell... 

Durant tota la vesprada, huit militars jovençols ben plantats, en grups de quatre, dos davant i dos al darrere, es passejaren amb llurs boines negres, i armadíssims, pel passeig. Feien respecte. Una forma de mostrar la ciutadania que podia estar tranquil·la? Podria ser. Jo vaig acabar pensant que no, que era una manera de lluir d'exèrcit en el propi dia nacional. Vaig acabar segur d'aquest postureig quan, a mitja hora de l'inici puntualíssim dels focs, apareixen dos avions i comencen a llençar paracaigudistes. Amb allò ja tot ple, en desplegar-se les banderes republicanes franceses al cel mentre els soldadets intentaven caure sobre un mateix i proper lloc, la comèdia fou aplaudidíssima... Com els mateixos soldats. Lluny del què estic acostumat a casa, em sorprengué com els pares amb xiquets, i xiquets sols, s'apropaven als soldats amb admiració i familiaritat, i eren rebuts amb bons gestos i simpatia...

Bé. El castell, impressionant pel foc usat i pel lloc. Però arriba el final i allò es converteix en un absolut purgatori, justament per les mesures antiterroristes... Jo que tinc molts castells fallers a les espatles, m'arrecere on no puga molestar ni ser moltestat per la massa que, mig a fosques, maldava per eixir d'allí, entre les peces de "lego" que tant costaven de sortejar...  Però quan dus vint minuts allí et dius de fer via perquè al pas que vas... Al pas que vaig? Resulta que a la gendarmeria se li ocorre no obrir el Pont Vièlh i comença a agombolar-se gent cansada, remesclada amb bicicletes, i de totes bandes, que no sé com allò no acabà de mala manera... Quina forma més extranya de dominar la situació si se suposa que la seguretat de la gent és el primer que cal que procuren les autoritats! Ben bé podria haver-se produït un daltabaix tot intentant evitar un altre!

A la fi, tot va acabar bé per a mi, que vaig poder escapolir-me mentre pensava i repensava la que s'hauria pogut armar per la ineficàcia aquella... Qui ens protegeix de qui ens protegeix?, com acostume a dir entre amics, però canviant el darrer sintagma per un nom propi no professional... 

I me'n vaig anar meravellat per haver acomplert un desig d'anys que no em defraudà en absolut. Però convençut que si ens encantem... A l'endemà mateix vaig tornar a tindre proves de la ineficàcia policial, però eixa és una altra història... La conclusió que vaig treure del tot plegat és que tot això que sol dir-se de que s'està preparat per qualsevol avinentesa és pur postureig, entreteniment calmificador de la massa, valeriana pública i prou. El dia que algú vulga fer mal...