.

.
"Vengut és temps que serà conegut/ l'om qui son cor haurà fort ho covart."

Poema XXX.
Ausiàs March.
.


dimarts, 4 de juliol de 2017

Arribem enjorn a Montserrat, al concert de Paco Muñoz...




Ontinyent, a dimarts 4 de juliol de 2017.

Doncs sí, Paco per fi va poder cantar al seu Montserrat de la Vall dels Alcalans... Va ser diumenge, però em disculparàs la tardança, que un servidor tenia ahir la realització i la correcció dels exàmens de setembre, i com que vàrem acabar ben tard amb la cosa del soparet i la sempre fosca tornada, vinga carretera... Ara aprofite i et conte la prèvia.

Comencem, però, amb la història del ventilador...



La cosa va nàixer d'una broma de Pepa i meua... Astorats com estàvem amb el tema de les temperatures, quan el sol ens brodava els quaranta-i-tants graus a l'ombra, que suaven les ombres de les pedres, no paràvem de dir-li a Paco que, a aquella placeta de Montserrat, i amb l'emoció que li provocaria trobar-se davant tanta gent estimada, igual se'ns derretia... I com que jo tinc un ventilador d'aquells grandots industrials, que sent prou nom sembla una relíquia del vell cinema nord-americà en blanc i negre, que li'l duria... 

I ell que no, que teníem poca fe..., que confiàrem....
El que no sabíem és que Paco havia fet pacte amb el bon oratge... 

I allí que em plante, en sa casa de Real, amb el ventilador a la mà... Paco, encara el duc al cotxe!



Després dius, Pepa, que no et trec preciosa...

Bo, que el millor que té l'arribar prompte, com a mi m'agrada, és que pilles a tothom en bajoqueta, vinga a treballar, muntant, assajant, posant cadires i tu pel mig..., o bé sortejant operaris o traient imatges al descuit... I sí, feia solanera a l'escenari, però vinga a assajar les veus perquè empastaren com correspon. I l'Enric Murillo, vinga a presumir de Panamà. Veritat que li senta molt bé?


I jo, ja gens d'amagatotis, vinga a agrair que aquest concert estival fos a l'aire lliure. Que totes les fotos que tinc d'aquesta gent són fetes arrebossat jo a la meua cadira de platea i em resulten planes i repetitives... Ací nooooo! Tinc tot l'espai del món i a l'ample de la plaça, mentre no s'òmpliga que s'omplirà. I mentre puge i baixe, a captar el què tant em complau, gestos, emocions, bellesa...



A veure... Al costat de l'església no es posarà ningú perquè tothom estarà de cara a l'escenari... Doncs per ací dispararé jo... De moment, jo al bell mig de la plaça, traient rostres...



Ai si jo pogués posar-me ulleres de sol per fer les fotos, que ausades que pega encara... Ina ha fet molt bé de posar-se-les. Ara bé, a veure si hi ha alguna foto per ací de les d'Apa, que són encisadores, d'aquelles que pugen i baixen..


No, que ací ix tot formal amb les ulleres clàssiques...
Ho comente amb Teresa. Escolta..., has vist alguna vegada que l'Apa isca mal en una foto? Es pose com es pose...


Entre les diverses barbaritats divertides que acabem soltant l'altra i l'un, arribem a dues conclusions certes. La primera és que el senyor és ben fotogènic. La segona és que les fotos que li faré li les passaré a ella, i no a ell. I ens riurem...

I me'n vaig cap ací dins, que Paco em crida... Mira quins dos homenots més seriosos! I no ho són en absolut, que quan acaba la posse, l'un es menja un cururutxo d'aquells de gelats de xocolata i nata i a l'altre me l'omple de besades una admiradora anyada, que li recorda els anys de rectoria al poble i després d'abraçar-me'l ben amanyagat, es xucla una orxata sencera, amb palleta, en dues glopades, la dona...

Vine, Sergi, vine que ens en fem una al bar del poble...
Recordes la cançó del Bar del Poble? És aquest, precisament...

I jo, que m'emocione...



I va passant la vesprada en espera del capvespre en què la gent començarà a vindre per ocupar els seients que encara s'apilonen...




I mentre uns fan, els altres com que proven a descansar, que també és feina, en espera del què vindrà... Sort, diu cadascú en creuar-se amb altre cadascú, que no fa tanta calor...




I a la porta de l'Ajuntament, dos grans que conversen...



I desseguida faig posar a Teresa al darrere, que no tinc cap foto dels tres junts. Una altra venerable imatge... Què quantes cabines de telèfon coneixeu encara amb ús?
Veus? Vos he fet riure...



Altra que em diu que no ix bé en les fotos! La que és preciosa és precís que isca així, preciosa... Si és que teniu unes manies...
Als "preciosos", ja no ens passa el mateix...



Mira qui ve per allí al fons de fer una volteta...
Ep, que hem vingut tan prompte que hi ha temps per a tot... Dis-m'ho a mi, Pepa, que m'està donant temps a fer fotos de les inscripcions de les campanes, de com de ben feta està la Marededéu de la penella..., i de l'horari de misses i tot...


I des del final de la platea, amb l'escenari encara carregat de sol, els artistes que s'ho miren tot encara immaculat...



I comença a arribar la gent coneguda, i les coneixences cal saludar-les...




Dels primerets el senyor Lluch... S'òmpliga o no la plaça, que s'omplirà, Paco ja està content amb els amics i les amigues que van arribant per prendre lloc... No veus que som tots uns morbosos i volem vore't plorar, senyorhome...



A veure..., des del sud hi ha un ontinyentí i un ollerià, i potser encara hi vinga més gent... Del nord, com a mínim, des de Castelló (la Plana Alta i d'Estivella ens diuen...  Paco, serà per quilòmetres per poder emocionar-nos amb tu?




Penge aquesta foto perquè va omplint-se tot. Ja veuràs com Mireia em marmola que no ha eixit bé i que si tinc més cara que no esquena (i té raó). Però tinc excusa... I com han eixit de bé Pepa i Ärturo?

Vaaaaaaal, promet penjar-ne una de la pròxima en què isques moooooooooooolt lluïda. No és gens difícil..., he, he, he....



Bé, ja ens situem cadascú més o menys on toca, que sí s'ha omplert pel davant, que és el previst, i també a la part d'enllà, i poc que veuran per la distribució d'altaveus i instrumentistes... I comença a córrer un cert airet...

Sempre teniu eixa poreta cosquellosa quan esteu a punt d'eixir a l'escenari?


Igual sí, ja m'ho direu...


Au, anem allà...



I tens raó, Ricard, crec que el que estem tots hui és una miqueta nerviosos...



..., no tots els dies Paco pot abraçar un lloc i una gent a qui tant i tant s'estima. La d'històries belles, dolces i agres que ens conta dels seus anys de treball ací.
Mira'l, com està d'emocionat...