.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

diumenge, 9 de juliol de 2017

A Ca Pinet...



Ontinyent, a diumenge 9 de juliol de 2017.

Arribe a les tantes a casa després de fer, literalment, allò que a la meua comarca es diu "la volta a la Marina"... I ben feliç d'haver-la fet... M'explique. Hui hi havia previst, per la vesprada, un homenatge a Paco Muñoz per part de la gent del restaurant més famós del País Valencià, l'històric Ca Pinet de Tàrbena, que ara es troba renovellat a Alcalalí. I allò ha sigut...





La cosa és que hi havia comboiada molta gent per plantar-se allí ja a l'hora de dinar, però el divendres em crida Paco que no, que s'han fet enrere per no-sé-què-i-no-sé-quants, i que ens veuríem allà a les set i mitja... I un servidor que està un poc cansat del tot, decideix no xafar l'autopista, no. Au, mone per la carretereta aquella de la Vall de Seta que fa aaaaaanys que no la xafe. I quina bona tria? Quina pau d'esperit? Quins paisatges absolutament corprenedors? He fruït com poc... Per dir-te que en tot el trajecte fins a Tàrbena només m'he creuat amb tres cotxes, dos motos i deu ciclistes... Ah, i ja no puc dir que no he passat mai per Castell de Castells!, i quina fondalada més senyorívola... I quina eixida més complicada cap un costat i cap a l'altre que tindrà com a quotidiana aquella gent...! Amb raó aquella segueix sent terra de moriscos en l'imaginari... De moriscos i de bandolers...!

I en coronar el port de Sa Creueta i trobar-me el gran blau marí entre aquells penyals gegantins i solemnes, quina emoció... Tant com quan arribes amb ganes d'obrir-te al cel al Coll de Rates. Vas pujant, carretera serpera amb revolts i volts que et duen avant i ja veurem... I de sobte allí baix aquella vall de Parcent i mil pobles més, i el Montgó de fons i la mar... Paradís pels ulls i el cor...

I desseguida arribar a Alcalalí i perdre's per dins, amb com és de fàcil arribar a Ca Pinet. I en no res, que arriba l'expedició que esperem, i comença la història...



Fa molts anys que vaig passar a dinar per Ca Pinet. No sé si vas estar-hi mai, però era un dels llocs més peculiars que pugueres visitar. La decoració ruralista emparrada amb un sensefí de banderes i rostres d'ideologia Llibertària-Comunista-Independentista que et deixava bocabadat per l'excés i la passió amb que s'arrelaven tots plegats a murs i sostres... Ara, l'ambient el conserva, en un espai de llum diàfana i una amplitud amable... Ens hem perdut Pepa i jo entre quadres i records mentre Paco atenia la gent que s'hi acostava...


I clar, de nou Paco emocionat, que hi havia gent, ens ho contava després, a qui havia perdut la pista feia dècades...






Una curiositat trobàrem... Paco està retratat en una pàgina de periòdic d'anys, en un dels pilars del restaurant, i en la carta també..., he, he, he... Vàrem prendre la imatge...



I ans de sopar ben sopats, l'homenatge que arriba. Els protagonistes, tots ells, emocionats verament, i nosaltres, aplaudidors sincers de tanta estima. Paco llueix ara un fermall amb forma de timó, i és més mariner encara... I rebé una placa i un llibre sobre bandolerisme... A la fi, què som tots sinó bandolers d'emocions?




Les paraules del senyó Pinet foren molt tendres, tot reconeixent el valor que li dóna al recolzament que Paco els ha donat de sempre...


I Pepa, que estava d'aniversari d'ara no recorde el què, també s'endugué de l'estima aquella, en forma d'unes flors d'allò més lluïdores... (i al final, una botella d'herbero que ja tastarem, ja...).




A l'hora de les paraules d'agraïment, Paco es posà a contar anècdotes de les sucoses. D'aquelles que només pot contar ell perque contades per altre, no serien ni paregudes ni ens arribarien amb la força de la seua suau veu...



I desseguida, a sopar...


I en el sopar, una catarata d'històries, a quina més increïble, abans de tornar a carreteres més sensates per a la nit..., cantàrem sarsuela, de rap exactament...! 

Una te'n contaré d'aquelles que més em sorprengueren del senyó Pinet. Resulta que quan era xicotet, el seu avi li contà molts remeis curatius, sobretot pels animals de pota... Si una mula o una somera o una burra tenia mal de panxa, calia anar, i ell anà alguna vegada, a furtar-li un davantal negre a una dona que s'anomenara Teresa, per posar-li'l a l'animal perquè es guarira... Tan al·lucinat vaig quedar que em va vindre al cap uns versets, els vaig ratllar i li'ls vaig passar a Pepa, que em mirava incrèdula, i divertidíssima...

"La meua burreta té mal a la panxeta.
El metge recomana tapar-la amb robeta:
un davantalet negre
furtat a Tereseta
i sense que ella ho sàpia...
Sabatetes de llana, sabatetes de llana..."

I jo, agraït amb tanta meravella com em plou darrerament...