.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Concert calorós? El de Paco Muñoz a Otos...




Ontinyent, a diumenge trenta de juliol de 2017.

Anit, no era nit per a fotografies.
(Tampoc no cregues que ho fou per a massa textualitats...).
M'ha costat triar-ne'n per a donar suport a aquestes paraules que igual llegiràs...
No eixien, dic les fotos... I si eixien, totes elles estaven amerades de l'estrema humitat calorosa, la bascosa sensació d'ofec que patírem a Otos... 

Ho pensava assegut a la terrassa mirífica de Ca les Senyoretes, tot mirant-me allí al lluny la lluïssor rara del Castell de Carrícola, que és del Palomar, ja saps... Podia tocar-se aquella llum, podia tallar-se amb punyal. La lluna de la muntanya, la lluna que més m'agrada, s'envoltava, ara sí i ara també, de densos cèrcols que la feien mes tova, canviant i difusa. Hui dolorejarem... 

Ja em suposava que, personalment, i a banda de les atmosferes i la marinada enganxada a les tantes branques juliolenques que poblen els cansats bancals de la meua comarca, el concert de Paco en el poble més menudet dels que han volgut acollir-lo, em seria feixuc sentimentalment. Tant que, enlloc de crònica d'un concert suós, podria escriure un text d'emotivitats i intimismes afeblidors d'un jo més que distret, tant que ni vaig saber dir cap hola i adéu correcte. L'única ràfega fresca, en aquesta nit xopa, va donar-se, justament, en aquesta terrassa, culpable de tantes causes. La primera d'elles, i beneïda que siga, la mateixa presència de Paco a la terra albarissa de l'ombria del Benicadell altiu. Agrair a la gent que l'estima i s'estima açò que ara veuràs...:






Ja fa un grapat de temps que el senyor Toni Canet gravà aquest vídeo a Ca les Senyoretes mateix... Quins temps aquells en què tot semblava viu i normal... Si et fixes, al final del tot, pots trobar-me a mi mateix ballant i ballant... Fora de les escardusseres visites a aquell redós del senyor Olivares, Joan, feia dos anys i mig que, per motius casolans que no vénen al cas (però hi vingueren en el transcurs del concert...), no xafava jo el poble d'Otos, tan estimat, de veritat; i saps ben bé que és certa l'estima...

La primera cosa que vaig veure és que tot estava al seu lloc. Que el patrimoni cívic estava millor tractat i el religiós de capa (de pintura) caiguda... Però això... Trobar-me el senyor Olivares fent de iaio amb els néts va ser del tot impagable...




Clar que els anys passen, que ací tens al Paco conferenciant amb aquell qui fou Benicadell al vídeo, que no parava quiet... Quantes vegades volgué agrair-los l'home aquella vesprada de jocs?


Ara quan torne a veure com anunciaren el concert, em ve al cap una denúncia als responsables per publicitat enganyosa... "Nits a la fresca"! On?, com que "a la fresca", si crec estar encara ofegat..., he, he...



Res que no cure aquella terrassa... I jo aprofitant per immortalitzar els artistes a aquell lloc, per més que algú em soltara allò de "no, i encara li eixiran bé...". Xe, vos queixareu que era de nit i vos he tret a tots clars...


Veus? Altra de les fotos per a guardar. Cim del Benicadell i Paco. Per a la col·lecció...



Una de les coses més reboniques que puc anotar de la nit és la d'amics del Paco que s'hi aproparen... Au, aneu pillant les fotos d'ací que ja sabeu que, després, puc passar-me setmanes sense enviar-les... Vinga a parlar de negocis, vinga a parlar de negocis, fenicis! Sort que vau fer posse...



Perquè no direu que aquesta no és una bella conjunció (i perdone'm pel mot, senyor Marco) d'eminències...!



Però anem ja amb el concert, que després del soparot que ens cuinà Assumpció, que té les mans tant d'or com el cor... Venia bé passejar un poc i seure a l'espera que les coses anaren venint.



I què succeí? Jo que sé... Anava jo amb les meues cabòries mal esteses i quan em vaig adonar ja estava emocionat amb la dedicatòria a Empar Granell de la "Marinera fidel"... Potser aquest fou un moment de despertar personal. Ostres, ací a la plaça del Llaurador on tantes coses belles he viscut, i darrere del rellotge d'Alfaro, està Paco emocionant-nos amb una de les millors marineres que li he escoltat, amb uns músics de corda entregats (el senyor Rentero estava en estat de gràcia, puc assegurar-ho). Com si agrairen el suport del públic, escampat al davant de l'escenari en les cadires i per tota la plaça amb tauletes de les de sopar amb amistats... 

I el Paco, solt de llengua, sabent-se en el poblet d'Astèrix, vinga a quedar-se ample...

Si a Ontinyent ens parlarà d'Empar i farà el que té previst amb David Mira, igual ens toca eixir a tots amb barqueta...



I mira-te'ls a tots com a sardines en bóta! Que sí, que l'escenari és gran però amb el tot plegat tan atractiu que els acompanya en aquesta gira, queda menut...



I jo, deixant-me abeltir, constatant que, ves a saber el perquè, hi ha otosins que m'han retirat la salutació, saludant a la bona gent d'Otos, Bocairent, Alfarrasí, Ontinyent i Bocairent que vaig trobar-me i que, després i per atendre urgències vaig desatendre, que ja saps com em van els protocols...




Aquella calor anava apagant-me, i no sols a mi... A poc a poc, la cridòria de la gent anà canviant-se en un aplaudiment constant fins i tot al mig de la cançó i, allò, enlloc d'un concert a l'aire lliure i viu de la plaça s'assemblà més a un teatre formal amb l'aire condicionat espatllat del tot... Otos sap acollir ben acollit...


Però els qui són professionals, bé ho demostren sobre les taules...



I jo, a la meua..., paga la pena recuperar passats?

I em ric sota el nas quan Paco recorda les relacions que l'uneixen amb alguns dels músics, i dels tècnic, que mai no parlem dels tècnics i què faríem sense ells els oients per escoltar i els cantants quan algun micro es desendolla... Doncs res, el nostre aplaudiment a aquelles relacions anyades basades en la confiança mútua i tal...


I de sobte la cridòria que s'alça arreu de la improvisada platea... Un ratot que, per sobre els cables, corre a escoltar el concert des del fanal. Xe deixeu l'animaló que disfrute també!



I després que se'n tornà, el Paco, savi com és, reprén les atencions amb el seu cant, molt emotiu aquesta nit, qui anava a dir-m'ho que em seria el concert més cordial dels qui he viscut darrerament i, no tinc cap mena de dubte, el millor de tota la gira fins el moment...!



A l'hora d'agrair, després d'un "Serra de Mariola" de veus massives (i ben pronunciadores de la convenient harmònica vocal) el moment final, com sempre atropellat per les circumstàncies... I jo, aplaudint-lo fortament perquè, no et mentisc, tot plegat fou meritori...




I entre unes llums i altres, i jo que estava més en altres coses meues, vaig poder fer algunes fotos que no sé com han eixit... Ai senyor Blesa, si vosté sapigués el que, per a mi, hi ha darrere de l'atribució de monstruositat que va soltar...


Aquestes m'agraden més... Uns ací, altres allà, i una sola llum que no faça reflexos verds...
I jo a la meua... Paga la pena recuperar passats que no saps com encabir en els teus futurs...?


I la plaça buidant-se, i nosaltres encara allí, uns i altres, contant les darreres causes...


No sé... Si no eixen avant negociacions encara obertes, el proper concert de la gira ja serà al meu poble... Esperem estar ben desperts pel què vindrà... I bona nit, que va sent hora. Un concert per recordar, una nit massa plena d'instàncies... Au, rep de part meua un bes tan dolç com el que Paco dedicà al senyor Ferrer... Hi ha estimes que superen tot...




divendres, 28 de juliol de 2017

Gloriós centenar, senyora Fuertes...!

Ontinyent, a divendres vint-i-huit de juliol de 2017.

Duc tot l'any fent festa per la senyora Fuertes, vaig a deixar passar el dia exacte de la seua naixença? 
Ni somiar-ho!

I per això, li dedique aquest sonet, sargat amb molta estima per l'autora i molt d'embadaliment per una obra que, a mesura que vaig descobrint-la, més m'estora; de bona com és!




Paco Muñoz & friends...


Ontinyent, a divendres vint-i-huit de juliol de 2017.

"Mera" que teniu poca paciència. I encara qui no té commeseració ni res! Primer em tocarà recuperar-me, no? Després, netejar casa, que no veges com es posa... Després vindrà el temps de les fotos... A més, no vos preocupeu, que boníssimes fotos de fotògrafs de consideració s'han publicat ja de l'homenatge que la Societat Protectora Musical La Lira d'Alfarb li va retre a Paco Muñoz el passat diumenge... Les meues no aspiren a tant, que són casolanes del tot. El que volen recollir són moments puntuals carregats de sentiments. Quina sort el poder-los viure, el poder captar-los en el precís moment que es produeixen.

Doncs bé, anem allà amb aquesta caterva de sentiments eternitzats en fotografia... Comencem amb una cançó que cantaven a duo en el pati de butaques el senyor Muñoz i Martínez amb la senyora Lola la Molinera. Quin art tenen... Em moments com aquests és que agraisc haver-me comprat la càmera a posta per a la gira munyossiana...

Paco i els seus amics. Sí senyor...



I mentre el senyor arranjador de les obres de Paco que serien interpretades, i director destre de tan conjuntada banda, disserta amb el senyor Miquel Gil, van arribant els artistes a una vesprada calorosa que donaria pas a una basca de nit que només tanta cosa bona com es donà fa fer ressistible...


I en el centre de tot, per més que ella no ho vulga, Pepa... I el Ricard, que sempre ix d'esquenes i no sé com s'ho fa... Si no fos per ella... Si no fos per ell...


Quins figures, recontra...! Un bon ternari pel Misteri...


El senyor Sifoner. Per ell no passen els anys, i molts anys que passen poden gojar nosaltres del seu art. Un altre com Apa, que no ix mal en cap foto que li tregues...


Oh, el senyor Àlvar Carpi a les cordes elèctriques en mig de la banda...! Quasi res porta el diari!


El senyor Muñoz rep en audiència cassolana el senyor Gil...


I no tarda en aparéixer el senyor Aparici. Ací el veiem retent pleitesia al gran home, assegut en tron plàstic. Nota la postura de pròcer del protagonista...!


I entre preparatius i galindoines, va passant la vesprada. Una tronada s'entrelluca a Ponent, però ca!, què va a ploure...!



Paco. Ell. I cap altre com ell...



Arriba Aitana Ferrer, preciosa. Paco se la mira besar a Pepa..., mentre es burla de la meua dèria fotogràfica...



I el mateix joc vol fer el senyor de l'Hostal, Toni. Paco se'l veu vindre, que bé se'l coneix..



Hi ha temps, mentre et criden per assajar, per a la conversa tranquil·la... Els senyors Valor, Andreu, i Gil, Miquel, fan això mateix, junta...




I també moments per a l'amor..., per a una intimitat robada per mi de manera indiscreta. Que visquen molts anys l'Apa i Teresa Segarra.... Meravellosos...


Aquesta foto me la demane. Fixa't en la postura ullística dels dos personatges... Semblen el Gat amb Botes de Dreamworks, quan es posa tendret amb la mirada, veritat?


Però és que en el temps aquests dels rendez-vous, el senyor de l'Hostal no pot estar-se quiet i li cal fer la mona, per més que la seua genuflexió davant el gran Lluís el Sifoner només significa admiració. I estima entre lluïsos... Jo ja m'entenc, i els senyors Alrandis i Fornés, també...


Au, anem per feina. Amb l'emoció que em provocaren en l'assaig vaig estalviar-me la sorpresa en el concert. Millor, pequè els vaig poder gaudir millor. Quina conjunció d'estels..., mare! I quina sort poder presenciar la coincidència!



Això. No pot eixir mal el senyor Sifoner, no.... Es va fer seues les cançons de Paco i se'ns va posar a la butxaca i olé...



I el meu aplaudiment pel senyor director de tot plegat, Hugo Chinesta. Magnífic...


Val. En un país normal, la nostra "Super Pop" treuria cada setmana un titular divertit, fotos i poster central del més carpeter dels nostres cantants... "Andreu Valor provoca una catástrofe en guiñar un ojo al público. Más de treinta adolescentes y maduritas atendidas por el Samur...", i tal... Doncs bé, per això mateix li dedique aquesta foto, i la següent també, a un dels seus superfans de veritat, tia, amistat que compartim el senyor Valor i jo... Bo, amistat seua que meu és cosí germà! Veritat, Jaume? Des de les Astúries escrivint-me que ja t'agradaria estar ací i que quina enveja... Au, penja-te-les a la carpeta...



I és que el xicon s'ho fa molt bé. Va a quedar mal un socarrat damunt l'escenari? I va a criticar un socarrat un altre? Això mai de la vida. Però el "Què vos passa, Valencians?", en la seua veu, va sonar d'una manera extraordinària...



I vinga a passar gent a saludar i a fer-se fotos. Selfieeeeeeeeeeeeee...!



I ací, em permetreu que m'emocione de la manera més tonta. Teresa Segarra i Toni de l'Hostal assajant "L'Orinal"... L'única vegada que l'ha cantat Paco va ser pel disc de les Maredéus... I qui cantava amb ell? Jo mateix! I em va vindre la tonteria emotiva, xe... Quins records de quan la vida era això mateix, vida i no paciència...! Preciós ho van fer, xe!




I enmig de la foscor més fosca, i amb els llums del gimnàs encesos, volen el senyor Xavi de Bétera i Toni de l'Hostal que isca clara i neta i lluminosa una fotografia? Necessite una eixida d'emergència, jo...!


Home satisfet...


I l'Ina Martí, que no podia faltar. Quina preciositat, de veritat...



I també preciosa, i forta, punyent en el gest i intensa en veu i art, Aitana Ferrer...



I les dues a l'escena, se la menjaven...


I Paco, em va dir després, embaladit amb aquesta altra conjunció astral... I tots nosaltres, Paco, i tots...



Altra del senyor Valor, sota la mirada del senyor Chinesta. M'agrada aquesta foto, xe, la trobe rebonica...


Ací, Paco està ja sobre l'escenari. Admirat de la tanta gent i preguntant-se què feia allí dalt. Ara mateix esperar a cantar, i a rebre el títol de Soci d'Honor del grup de danses d'Alfarb, i a rebre els aplaudiments. Et sembla poc encara?


I no sé qui va dir que darrere d'un gran home...


I molta gent.

Gràcies a tothom...


Una més, a duo, la "Tendror" de Maria Ivars que tant s'aprecia el Paco...



I a la fi, una rara fi, tothom dalt de l'escenari a cantar... Les mirades dels uns als altres són de molta estima. Fixa-t'hi...


I en acabant, uns i altres a posar...


I una foto ben interessant, els participants en l'homenatge i els presentadors de l'acte..., sense l'homenatjat. Coses rares que farem...


I les tantes que se'ns van fer entre una cosa i l'altra. I en quedar les cadires de nou buides, la pau que va tornar a aquell recinte escolar. La calor seguia, però eren ja moltes les calors que s'havien anat acumulant. Jo preferisc quedar-me amb tanta estima com vaig veure que Paco recollia dels seus amics...

Doncs res, que hi haja prompte una altra conjunció d'aquestes. El proper concert de la gira de Paco, demà mateix a la meua Vall de la Terra Blanca, a Otos...

Però deixa'm dir-te adéu i fins la propera amb aquesta imatge de dos sols...