.

.
"Vengut és temps que serà conegut/ l'om qui son cor haurà fort ho covart."

Poema XXX.
Ausiàs March.
.


divendres, 30 de juny de 2017

I vindrà l'asteroide i...




Biar, a divendres trenta de juny de 2017.

Ja està molt gastada, per repetida, la broma aquella dels dies nacionals, internacionals, europeus o mundials d'alguna cosa... Pobra "eixa cosa" o història, o idea que s'hi celebra si necessita un dia per ser recordada, homenatjada, visibilitzada... 

Hui, n'estrenem una que no va per ahi, no. És el "Dia Internacional dels Asteroides", vulgo "meteorits"... 

I aquests no estan en perill, sinó que ens hi posen a nosaltres... El dia 6 de desembre de 2016, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar quecada trenta de juny s'hi celebraria una jornada de conscienciació sobre aquells fragments rocosos que poblen el nostre sistema solar fent voltes a l'astre rei en cinturons que els agrupen per milers o bé solets en la vida... Sí, aquells que he vist tantes i tantes vegades amenaçar amb destruir la terra en les pel·lícules nord-americanes i que mai no acaben per destruir-la perquè hi ha un heroi molt mascle que posa la seua masculinitat sempre per davant de les teconologies científiques i militars que puguen existir i tal...





I per què un trenta de juny?, és el primer que m'he preguntat quan he afegit al dietari d'aquest Animafesta, com faig cada matí... Doncs perquè resulta que hui és l'aniversari de la caiguda del més gran asteroide registrat. Ep!, no és el que diuen que destruí els dinosaures i tot allò, no. Dels registrats històricament, el més gran és el de Tunguska, a la Sibèria, que provocà una zona arrassada d'uns dos mil cent quilòmetres quadrats el 1908. Un bòlid d'uns 80 metres de diàmetre (que arriben a reduir a 40, quan no se sabrà mai del tot perquè no hi havia en el lloc de la col·lisió i explosió cap persona amb un metre en aquell moment, i fia't tu del forat que va deixar...) i que alliberà, fora bromes, una energia de 30 megatons... Més de cent anys després encara es noten les conseqüències...




Doncs bé, siga benvingut aquest nou homenatge calanderial, i que siga de profit per motivar en el coneixement i l'estudi del tema que algun dia, per tant insistir potser, ens desintegrarà. Que com deien en aquell mític programa de Catalunya Ràdio de Xavier Grasset, el món s'acaba..., però s'acaba bé!