.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 19 de juny de 2017

Corpus "on fire"...


Biar, a dilluns dèneu de juny de 2017.

Finalment, he baixat al Corpus de València... Les darreres fotografies "potables" que tinc són de fa uns deu anys que vaig baixar-hi amb tranquil·litat suficient. Ara m'abelleix de nou deixar-me perdre pels carrers de la València bella per viure-hi la seua Festa Grossa, seua i meua... Aqueixa València, però, que mitifique en parlar del Corpus, i que no és en absolut la que em trobe. Carrer de la Mare de Déu de la Misericòrida que és on sempre trobe aparcament, i carrer de Quart, fins el Tossal i Cavallers: bruts, molt bruts, amb fem acumulat i olor d'orina a cada cantonada, a cada planta baixa i portal. Foscor d'esprai colòric ennegrit, colèrica màcula sobre parets que han perdut el venerable. Deixadesa. Turistes arreu. Tendes per a turistes d'arreu que venen un ací i açò tan kitsch com el primer balcó corpussià que em trobe... Aquestes barreges tan de ciutat que aplaudeix sa bandera quan passa però en passar ja no se sap i, per suposat, no voldrà aprendre's...
I és ben sabut que tot, absolutament tot, cap en el Corpus.









Sort que d'entre tant de fang moral i simbòlic com ens aboca als peus la vida, Sant Cristòfol gegant pot treure del llim unes mirades que, sent de cartró i tot, s'atreveixen encara a mirar cap un futur...




Arribar a plaça i trobar-me tot l'espectacle del miratge oripellat de l'ahir, que torna a fer-se realitat en l'ahui més calorós, encara m'encisa. I m'encisa més encara encarar el bestiari, les roques, el tapís de la basílica, els meus benvolguts gegants... Tot plegat conforma una unitat il·lusionant, vella però gens arnada, doctrinal de passats ara inintel·ligibles pel comú del general que el veu patrimoni volgut només, estimat encara, admirat sobre tot... Les Àligues, la Tarasca, el Drac de sant Jordi, la barca de sant Nicolau, la Tortuga... Cada detall em crida la mirada perquè el capte, perquè me'l faça meu i me l'emporte...



Cada detall floral, cada escrit que decora les roques, cada filigrana i bult... Entre gent que no sap ni on es troba, i li ho expliquen. Entre els devots d'aquestes runes estimables d'un fer que s'ha perdut i només ací, i ara, es fan vida, carn de museu com diuen que són... Jo vaig fent. Vaig pillant detalls que ja em sé i rememore, com aquest del sant Vicent no massa content pel que li veu fer a Samsó... "De qui menja sortí menjar, i del fort eixí dolçor", i a veure què diu el sant àngel de l'Apocalipsi, sense paraules davant d'aquesta feta i dita es queda. O directament aquest cavaller passa per ser grec i l'animal fill de Nemea? La remescla entre mites i religiositats vives només en el simbòlic és impagable. Tot cap. És Corpus. Ja ho havia dit?



M'ature davant cadascuna de les antigues carrosses. Però si hi ha cap d'elles que el fet d'aturar-me siga goig i siga llarga la contemplació i fondo el sentiment, és la de Sant Miquel. És la Diablera també. Són la combinació de les dues... "Sant Miquel, quel, quel, tots els àngels van al cel..."

Enguany, però, m'ature a contemplar el tapís de flor seca, amb els dos àngels gegants que sostenen el Sant Graal catedralici, vora dues al·legories del toc manual de campanes. Sospire i ric i em cague en la mare que ha parit els polítics locals de torn ...


El gegant, que bé sap què pense de tot açò, perquè ho hem parlat moltes vegades, s'ho mira tot amb un punt irònic. Si per ell fos..



Ni tant sols els infantons amb les assutzenes coneixen de la puresa. Són massa anys rebregats, massa pols l'acumulada, massa clevills amb pols de segles incrustada, massa corfa repintada, tanta bellesa efímera de flors...


A la vesprada, passejaran entre nosaltres, mirant-nos altius. Com nosaltres els mirarem passar, ara es miren com passem. Això és la vida... Pols.

La vida, m'ho diu la Moma, també és rodar i rodar, a cop de bastonades que et faran aprendre o desaprendre a voluntat de qui les dona, però també, sovint, de qui se les deixa entomar.



Té sempre raó, la Moma, vestida de blanc virtuós en contrast amb el barroquisme dels nostres pecats cap-i-casalicis. I en acabar de véncer-los, quan creus que ja s'acaba, sona de nou la melodia sabuda del més elegant dels balls de bastons, torna a començar...



Teixint i desteixint retalls de ser, d'estar, de paréixer i semblar a l'aire i enlaire, se'ns passa la vida, simbòlicament vull dir. No es veu que Déu Pare estiga disposat a canviar cap dels ítems del contracte vital. Ell, sabent-nos tots, i amb la calor que fa, passa...



L'únic remei efectiu contra la calor és passar de carxots i caramelades, evitar el cald del marbre en ser que sobre ell t'allargues, impedir amb contorsió que la bandera dimoniesca t'ataülle i, en arribar el carrer de les Avellanes, aconseguir la redempció més fresca davant una gincama tan anyada com sorprenent; tanta crueldat calòrica com ens està regalant aquesta rera primavera. Qui fos Degollador, o com a mínim, tan lliure com sembla que és un degollador...


Aigua, vos demanem aigua... I vos senyor ens dau sol, i ens dau set...
Sort que hi ha veïnat de l'amable que terça al nostre favor, i templa solució sense mesurar-ne els marges...


I a poalades és com se'ns va la ronya i aconseguim un poc de dignitat sota la capa del sol, immisericorde, inaparcable...


Cansat estic, no m'abelleix cap migdiada carrerera entre el tarquim que la remulla no s'ha endut ni ha esbandit. Tornaré a casa sent hora horada pel meu decidit ànim. He corprovat el pus que s'esdevé d'algunes avinences i, ara, només m'abelleix que beure l'aigua més fresca i deixar de lamentar la insolació que he pres. Massa calor, massa...

Abans de fugir, però, encara em queda temps per regresar a veure sant Miquel. Al seu darrere, Diable em fita, i encara riu. Tot cap...