.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 1 de juny de 2017

Apa!, pren flamenqueries valencianes...






Biar, a dijous u de juny de 2017.

Hui m'ha pegat, per fi, per parlar-te del nou disc del senyor Josep Aparício, "Apa"... I sí, reconec que no tinc vergonya ni la conec perquè vaig comprar-lo allà per la Quaresma i aquest cap de setmana ja és la Pasqua Granada. Què vols que faça si tot és tan... El mateix Apa va demanar-me'n l'opinió sobre l'obra en el concert de Paco Muñoz al Castelló de la Ribera mentre li'n comprava dues unitats, una que m'havia demanat un nou admirador socarrat que li ha eixit només en escoltar-lo, i altre que vaig quedar-me perquè no tardaré en regalar-lo, que ja en porte tres de regalats... Que quina opinió en tinc? D'Apa és massa senzill dir-la: persona extraordinària i ja no només per la veu i l'art amb què la domina i l'entrega, sense cap trampa i amb l'abundor pròpia de font de bon doll, i fresc. També per la seua afabilitat i bonhomia; tan amples com la seua potència vocal, l'emotiva... Del disc, però, diverses coses diria que podrem discutir ara quan te'l compres i l'escoltes... Jo n'he llegit o escoltat ja algunes de bastant estultes... Perquè el disc es diga "Flamencianes" (quin títol més ben trobat...), hi ha qui li ha exigit a l'home tota una tesi doctoral que estudie la relació entre els pals del flamenc i la tradició valenciana que... Xe, xe, xe...! El senyor Apa, més que no rei, Emperador del cant d'estil valencià, s'ha volgut enfilar les ulleres de pasta roges per canviar de bancal i collita, però no d'atifells i, canviant de terç, eixir-se'n de mare...






En veritat, em comentava fa uns dies un amic, jo ja no sé si fa falta, o és del tot caprici, que un gran prove altres camins que els que ell ha vingut marcant i dels que és ja fita. Jo, per la meua part, sempre he trobat saludable l'experimentació, i recomanable també. El tradicionalisme estàtic ha quedat anquilosat del tot i només el gasta qui no s'arrisca a creuar la mar i segueix entrant a la piscina de l'art agafat a la voreta del què va aprendre, perquè és el que cal i vinga doctrina conservatriu... Apa ha volgut llençar-se a l'aigua oceànica i encara estem esperant on arriba l'esguitada que puga haver-se format; que aquestes coses de la música pròpia en una terra on la música pròpia són tantes coses distintes i cap d'elles ni ben ni gens publicitada... Això sí, la marea que cree entre els qui el seguim pot ser valenta. Sí..., ja t'he dit que amb la seua màgia es fa amb adeptes immediats. I a mi, això m'encisa, perquè m'alegra d'escoltar-me el mestre amb espardenyes diferents fent passos semblants per camins diversos i ja està bé de metaforitzacions topicistes. Tot allò que puga dir-me un mestre, m'interessa. I més si és amb atreviment...

Clar que també val a dir que convé anar una mica espai... La potència, la tanta potència vocal en tandes tan seguides, estic segur que cansarà a bastants oïdors posats al banal que estem acostumats. Potser no ha estat massa compensada l'organització del material oferit...; escoltar "Els Serrans" de Paco o l'"Homenatge a Teresa" ovidià és del tot emotiu, i descansa en un conjunt vibrant i somovedor de totes... Potser la inclusió d'altres peces que darrerament l'hem oït brodar, com ara el mateix "Vora el Barranc dels Algadins" llorentià amb què acompanya al senyor Muñoz... No ho sé tampoc i no em faces massa cas. És com la tria de lletres, en un mateix tema s'arriba al sublim universal i al rebregat localista, i això em mareja... Si el què es pretén és que el gran artista que és Apa s'aprope a un públic més ample tot i aprofitant la seua saviesa i experiència, el disc va per molt bon camí. Per fi un cantant seriós que redrece el panorama actual en què els "cantaors" que triomfen ho fan fent riure, que està molt bé també, però no com a camí únic, no. Que han hagut altres experiències, imitadores de models que a prop han tingut èxit, que s'han quedat en això, imitacions, per a mi fins i tot vergonyants... Aquest disc és altra cosa perquè és decent. La colla d'amics músics i arranjadors amb què s'ha envoltat el senyor Aparício són d'aplaudir per tot allò que aporten, per més que, en ocasions puntuals, el que puguen aportar sone més a altra història musicalment ja coneguda. Però desseguida apareix la veu d'Apa, caballera sobre qualsevol trastellador, i arrossega les possibles pols i teranyines, i cudols si cal séquia avant. En alguns dels cors, però, jo hauria demanat encara més aigua; perquè se'ls enduguera, també t'ho dic!




Si ens trobàrem en una societat boiant, aquest "Flamencianes" només seria un esgraó més en l'anar pujant del senyor Apa i prompte ens el veuríem preparant un altre, i altra obra més, i altra... Però com molt bé diu el senyor Josemi Sánchez en el text que acompanya el treball, cal ser molt valent per llençar-se a l'aventura d'un nou treball discogràfic en un moment d'escassa bonança cultural i econòmica (per cert, molt interessants els versos del senyor Sánchez en els "Tangos de la vida" que tanca el disc; em trec el barret...). I això em fa por... M'agradaria tant escoltar més i més coses d'aquest artistàs... M'agradaria tant que s'eixira de l'apatia que arreu m'escolte dins la crisi de la "riproposta altàllica" (passeu-me els mots, i perdoneu-me'ls) en què estem... M'agrada escoltar-me atrevits com l'Apa, potser més atrevits encara que ell en aquestes llaurances, com ara sant Eliseo Parra, corredor de fons i descobridor de camins tan al·lucinants com inesperats, o tan agradoses com la senyora Carmen París; fins i tot models que alguns creuen obsolets per autorepetitius, com el de Quico el Cèlio , m'atreuen pel seu "a vore què fan ara que m'encante...". Tinc ganes de veure quins poetes va trobant, quins músics va descobrint, quines guies, quines sendes i quines noves formes pot imaginar el senyor Apa per domenyar aquest bé de Déu que és la seua veu, i la seua tècnica, i...




De moment, i però, acaba de començar a fer rodar aquestes "Flamencianes" que espere que li done merescudes alegries. Hi ha peces, com ara el "Contra-bolero" amb lletra d'Eduard Marco, que em retorna a la nostra tradició de música-protesta emotiva que em convenç, per dir-te alguna cosa més per convencer-te, si encara no ho estàs, i vages a encomanar-lo... Ei, i quin disseny més agradós i tot de l'obra? Un ver homenatge als amics de qui tots saben bon amic... Xe, que sembla que em dedique jo a vendre'n de discos d'aquests quan el què estic fent, realment, és regalar-ne'n...