.

.
"Vengut és temps que serà conegut/ l'om qui son cor haurà fort ho covart."

Poema XXX.
Ausiàs March.
.


dimecres, 28 de juny de 2017

Antimanifest gai




Ontinyent, a vint-i-huit de juny de 2017. Dia de l'Orgull Gai.

No m'agraden els manifestos que es lligen el Dia de l'Orgull Gai. No hi confie.
Generalment no hi confie en els manifestos llegits en qualsevol dia de. 
No confie en res que siga barat de dir públicament. En paraules altisonants que després no porten a fets reals.
No confie en les paraules, jo sóc de fets. De fets i de dignitats.

Ara mateix s'esdevé, pel que siga, el dia en què commemorem el dret a la llibertat sexual, demanem un alliberament de qualsevol "culpa" o tatxa social amb que s'embruta les persones lesbianes, les persones gais, les persones transexuals i les persones bisexuals. Persones. No vull pensar que són col·lectius molt diversos sinó persones. Persones tan diferents les unes de les altres que arriben a enriquir de manera impensable, amb la sola seua existència, la diversitat humana. Persones perseguides i amenaçades cada dia i arreu d'un món que només de fa ben poc comença a consentir-les, a permetre-les, i sobre les quals pesa la pena de mort, encara, a alguns racons. Els seus problemes demanen visibilització social, i val, els manifestos, si és que algú se'ls escolta, poden ajudar. Més, però, ajudaria el treball diari i constant...

Estaments, institucions i col·lectius pengen hui la bandereta de l'arc de sant Martí com demà penjaran la de les Festes de sant Pere i sant Pau abans de la missa major, o a la setmana passada el Dia de l'Orgull Autista, si és que aquests dies tenen bandera. O que no ho faran perquè en aquest joc no entren totes les problemàtiques socials i només les banderetes que poden fer-te eixir en premsa/xarxes socials, aportar-te vots, fer-te pujar en seguidors i audiències..., són enarborades. 
Qui escriu els manifestos? Qui els llig? I qui se'ls escolta?

Fa poc vaig assistir a la presentació d'un col·lectiu gai. L'apadrinava un altre col·lectiu gai. Parlaren poc de la feina de sensibilització que fan, de la de normalització, de la d'ajut i col·laboració. M'ho veia vindre..., només projectaren imatges de les festetes que organitzaven, el santbenet que ha caigut al món gai justament pel postureig que representen, el que busca en ells la societat. Clar que cal fer festes! Clar que cal reeducar des de l'alegria de viure! Però no només cal fer festes i explicar, xica, com ho passàrem de bé... Cal visibilitzar el problema sense lluentons. Cal explicar les solucions sense plomes. Cal afrontar les agressions sense maquillatge. I calen també lluentons, plomes i maquillatge. I potser també manifestos.

A la fi, dóna igual qui els escriga i qui els llija si són bones persones, si dedeveres pensen que l'homofòbia és abominable i ells l'abominen, no en llegir sinó en el seu actuar de cada dia. L'homofòbia fereix de manera silent l'esperit, i cada dia te la trobes a cada racó, t'estigmatitza, et derrota com a persona... Em perdonaràs en llegir-me, que el gat escaldat de l'aigua tèbia fuit... "Mera" que seria fàcil que cadascú estimara com volgués, però des del més estricte respecte. I que cadascú deixara fer, des de la mateixa indiferència que s'aplica a qualsevol quotidianitat... 

La foto que encapçala aquest antimanifest, la vaig fer l'any passat, en la manifestació de l'Orgull Gai de València. Un gran espectacle al que, ja veus, enguany no he tornat. Vaig preferir parlar d'aquesta i de moltíssimes altres vides entre amics de veritat. Espere que enguany fos un èxit i que el manifest conscienciador, explicatiu, educatiu, aclaridor, reivindicatiu i festiu que la sustentava fos escoltat, assumit, aplaudit i aplicat per tots aquells que hi participaren. 

Jo, adorador de l'heràldica i la vexil·logia, com a simbolista antitopicista que sóc, només enarbore aquelles banderes en les que crec, com ara aquesta de la llibertat. I què és el que crec, i amb açò me'n vaig a treballar? En que cal viure, però sobretot, deixar viure...