.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dijous, 29 de juny de 2017

Amb júbil, a Carmen Doménech...





Biar, a dijous vint-i-nou de juny de 2017. Sant Pere.

Ahir vàrem celebrar la jubilació de Carmen Doménech.

Un dinar d'aquells de campanetes a què ens convidava, al claustre seu actual, a part de la família i a nosaltres, amics, per tal de commemorar aquest canvi d'estat laboral i vital.

Dies abans, m'havia confessat que no ho estava vivint amb el júbil que s'hi associa a aquests moments, no. Si s'enyorarà la vida per la qual ha treballat, ha lluitat, tant a escola com al món sindical... Compromesa al màxim, coherent, laboriosa... Com va a poder pegar carpetada en un no res...? A més, deixa l'ofici formal ara que la seua escola es troba en un moment dolç, àlgid. Ha costat. Ha costat molt. Massa i tot... I li toca justament ara passar el testimoni del "Rafael Juan Vidal" d'Ontinyent que crisaliditza en no res en "La Solana". Potser d'entre els tants canvis que es prometen, el que ella no seguisca lluitat siga dels més cridaners i tot! En la "flor de la vida" experienciada i no poder seguir vivint el somni, ara que sí, que comença a realitzar-se. La injusta dictadura de les xifres i les legalitats vigents...

I què en farem de l'experiència?, cal que siga aprofitada de totes i com siga... Per això totes i tots li ho demanàvem ahir d'alguna o d'altra manera: escriu, parlem, contem-nos, quedem, vine, ajuda, col·labora... Quines accions més belles per a qui dóna ara inici a uns altres ensenyaments vitals. De ben segur que ens seran importantíssims per tots els qui la respectem, l'estimem i valorem el seu quefer. Que persona tan vital no podrà estar mai quieta, ni el món que l'envolta pot deixar perdre l'oportunitat d'aprendre'n d'ella. I és que això d'ensenyar és el seu... Tota ella, si la vulguérem mot, només tindria una deficinició exacta possible, monosèmica: "Mestra".

Això sí, caldrà que prenga en consideració les sinceres paraules que li adreçà el senyor president de l'IEVA: Carmen, el dia seguirà tenint només vint-i-quatre hores... 




Un servidor s'estima molt Carmen. La tinc, junt a Juanjo Alcaide i Vicent Ramon Pascual, com una dels meus tres Reis de l'Oriet personals... Si hem fet riure d'això...! I admire la seua força, l'impuls, la rauxa i el seny que és a l'hora, la saviesa que destil·la, l'art amb què ens obsequia... Com a mestra, ha estat un d'aquells exemples estimables que m'han ensenyat a ser professor, que m'ha animat quan les coses venien mal dades i que m'ha aclarit les belleses i misèries de l'ofici... Fins i tot em cal agrair-li que mestrejara una persona que em vaig estimar i que... 

No és ara el moment, que no toca, de parlar de la Carmen amiga, perquè només s'hi jubila de la feina diària que dóna el dret al pa, oli i sal... Continuarem contant sobre les danses, sobre els moros i cristians, sobre literatura, sobre art, sobre música (?)... En tots els seus projectes on puga cabre el tio Sergi Carrasca, allí em tindrà. Jo l'he tinguda.

I per això del seu esperit, del seu segur enyor i la seua definició diccionarial, com que no vaig arribar ahir a obsequiar-la amb res, entre tanta ofrena bella, he volgut dir "Mestra" al sonet que li he pogut compondre. Jo, només sé que provar a escriure, i el que tinc és el que done...







Mestra



A Carmen Doménech Boscà
en el dia en què festegem la seua jubilació.
Amb agraïment i amb un desig de futur actiu i fruitador.
Sense recança...


“I que demà, potser demà,/ al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella/ amagada entre milions d’hiverns”.
Demà. Blaumut.



Encalaixes records. Pacient, els embales
mentre no es pon cap sol davant de ta finestra.
Remenant, vas trobant, —i potser t’atabales—
tant fardatge enxarxat de tants anys de palestra
i de marinejar, els tresors que acabales
sols ton cor els sabrà. Si et sentires maldestra
només cal recordar als tants que has donat ales,
(i les tantes); que ensems t’han volgut: ets la Mestra.

Des de l’ànim, i l’esma, has aidat a somiar.
Sostenint en el dol has dat valor al riure.
És veient-te en la lluita que hem aprés a bregar
per defendre la casa i per voler-la viure
tot mostrant que s’és lliure si s’aprén a estimar.

I com t’enyoraràs descobrir-los l’escriure...



Sergi Gómez i Soler

Ontinyent, a vint-i-huit de juny de 2017.