.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dilluns, 19 de juny de 2017

Ajupits... sota l'altar!





Ontinyent, a dilluns dèneu de juny de 2017.

Aquests dies del Corpus, he estat pegant-li voltes a les raons morals i de practicitat religiosa i magicista que comportaven una vella tradició del meu poble, ara mateix del tot desapareguda..., o no?

Ja n'he parlat alguna vegada abans d'aquesta història. Quan un xiquet patia d'hèrnia, com solia dir-se "estava baldadet" o "trencadet" hi havia dues maneres de provar de guarir-lo fora dels impossibles mèdics d'un llavors boirós. La primera és més sabuda: la Nit de Sant Joan, i sobre la creu d'una figuera borda, o pel mig d'un forat que tingués, un Pere, un Joan i una Maria calia que es passaren el malaltet, els uns als altres, mentre salmodiaven una mantra vell. Després, es trencava una branqueta de l'arbre, però sense tallar-lo. I com sol fer-se amb els empelts, calia anellar de nou la ferida arbòria, nyugant el mig tall amb alguna peça de roba de l'infant. Si la branca seguia amb vida el xiquet també. 

L'altra possibilitat —que conec del meu poble però no el sé d'altres, però de ben segur que prompte algú em dirà ets i uts i mil versions—, és la del Corpus. 

Calia que la mare es situara d'amagat, amb el ferit en braços, sota un dels altarets de carrer que el veïnat muntava amb presses una vegada passaven els balls de la Processó. Deien que en ser dipositada la Custòdia a sobre, el seu poder era suficient per fer sanar la malalteta o el malaltet que a sota s'estava i ves a saber si entendria què feia allí i per què la mare li deia que s'estiguera mut i Callosa, que ve la rabosa...

I pensant, pensant, m'ha eixit aquest sonet que ho conta. 
No sé. M'ha vingut la venada...