.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dimecres, 21 de juny de 2017

A sant Joan Fuster




Ontinyent, a dimecres vint-i-u de juny de 2017. Solstici d'Estiu.

No vaig conéixer Joan Fuster. No vaig tindre eixa sort.
Més enllà de les seues obres —que devorava des de ben jove—, de l'admiració que em suscitaven, de les anècdotes i facècies dels uns i dels altres, dels odis que va arribar a suscitar l'odi que li tingueren... Només puc saber si era o no bona persona pel solatge que deixà en els seus. Llavors, no tinc cap dubte. Només pot ser que bo aquell qui inspirà aquests versos cantats:


"De vegades...

Si pausadament a casa
comence alguna cançó,
et recorde, sempre viu,
i escrivint al teu racó.
Sovint...
Quan tinc dubtes del que escric
i tinc l'enginy mig travat,
potser per inèrcia, em dic:
"Ja li ho preguntaré al Joan".
Saps amic...?
A mida que passa el temps
més em pesa al cor el teu semblant
perquè sé, i això és tan trist!
que mai més no et trobaré, Joan."


Els versos, els escriví Paco Muñoz. Els musicà Enric Murillo. A mi, segueixen emocionant-me quan me'ls escolte a la gran obra que és "La meua terra".

Hui fa vint-i-cinc anys que se'n va anar sant Joan Fuster. 
Jo li afig sempre l'apel·latiu "sant" quan el nomene. Provocació perquè algú no s'adorma?, podria ser. Vull pensar que és més, però, per senzilla admiració. Faig usar així la segona accepció del mot "Sant -a" que s'hi troba al Diccionari Normatiu Valencià de l'AVL.: "Que és (una persona) molt virtuosa". Usar aquest mot m'ha provocat insults i persecució per part d'alguns jacobins molt ben pentinats d'aquells del "Senyor pequé, i en eixir a qui fotré". Els de l'odi, però en versió casolana de mitja muntanya...

Repensar això, em du, inevitablement a una altra peça de Paco Muñoz (m'és imprescindible, l'home...), aquesta del disc "Mirades"...


I vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, ara que sembla rehabilitat com sa casa, cal seguir llegint la seua posteritat de paper. Ací mateix, seguisc mantenint una secció on cada poc vaig afegint aforismes... Hi ha gent que s'estima molt trobar-se aforismes als sobrets del sucre del café i, ara, a les tovalloletes de paper dels bars... Pensament condensats i sovint sorprenents i punxadors..., això complau perquè s'adiu a les necessitats reflexives, poques però existents, de la nostra apressada, immediata i immisericorde postmodernitat avançada. Si cal moure a base d'aforisme...

El que tinc ben clar és que cal llegir. I que l'única manera bona de llegir és rellegir. 
Rellegiré Fuster.