.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

diumenge, 14 de maig de 2017

Portugal ha guanyat!!!!!, i jo que no m'ho crec encara...


Ontinyent, a dissabte 13 de maig de 2017.

Aquest eurofriqui que açò subscriu, només recorda dues nits d'emoció eurovisiva que puguen comparar-se a aquesta, i em perdonaràs que, per a aquestes coses, uses de la paraula "emoció": una quan va guanyar per a Noruega Secret Garden amb aquell "Nocturn" que em va enamorar fins el darrer plec del cor, allà per l'any 1995, i quan, ves per on, també per a Noruega, Aleksander Rybak, guanyà amb el seu conte de fades el 2009. Quan ja Itàlia havia guanyat d'avantmà, ha acabat perdent davant la senzillesa (ai, la senzillesa...), i la boniquesa d'una cançó, cançó. Portugal s'endú el seu primer premi, que jo pensava no veure tal cosa mai... Em declare fan del senyor Salvador Sobral, i també de la seua germana Luisa, autora de la peça..., parabéns! Eixe final cantant-la a torns en l'escenari petit de Kiev, m'ha deixat sense paraules. El seu amar per dos m'ha arribat, com la història que té al darrere...



No havia escoltat mai nomenar tantes voltes un país pels jurats, els veïns, els llunyans..., la qual cosa demostra que no hi ha en el fons preferències, manies ni torts quan el que hi ha al davant és una cançó. Li ha fet falta cap vestuari rar? Cap instrumentació absurda? Cap llengua no pròpia? Cap pentinat? Cap xou que no siga la seua pròpia i personalíssima interpretació?



I quins versos?

"Se um dia alguém perguntar por mim
Diz que vivi p’ra te amar
Antes de ti, só existi
Cansado e sem nada p’ra dar

Meu bem, ouve as minhas preces
Peço que regresses, que me voltes a querer
Eu sei que não se ama sozinho
Talves devagarinho possas voltar a aprender

Meu bem, ouve as minhas preces
Peço que regresses, que me voltes a querer
Eu sei que não se ama sozinho
Talves devagarinho possas voltar a aprender

Se o teu coração não quiser ceder
Não sentir paixão, não quiser sofrer
Sem fazer planos do que virá depois

O meu coração pode amar pelos dois".


Ai..., el romanticisme aquell que no i que no...

::::::

(Veurem les excuses que donen demà els espanyols per tapar la seua vergonya, del tamany i mesura de la barca aquella de Remedios Amaya que els feu naufragar el 1983. Ni amb barca ni fent surf teatrer. El producte prefabricat dels núvis de la Barbie ha tocat fons abans que no cantara un gall es posen com es posen i el jovençol despitralat aquest, el Manel Navarro, ja pot preparar-se per quedar-se a casa o anar de gira per fires de regional preferent. Ells s'ho cuinen, ells s'ho mengen. Per una nit, no ha guanyat la hipocresia..., o potser sí, vestida de sinceritat, de música i de vers; ves a saber, que jo ja no em fie ni de la meua ombra).

El senyor italià, el meu preferit des de fa mesos, ha eixit sabent-se guanyador i amb pintes de sobrat. A més, la televisió ucraïnesa no ha fet justícia a una cançó excel·lent que ja no ha tornat a sonar igual des què guanyà el festival de Sanremo... Què vols que fem? Jo em quede amb la parelleta bielorussa cantant en bielorús i poca cosa més, que poc he trobat d'atractiu enguany, ni tant sols el maromo suec ha estat del meu gust...

Espere que l'any proper, es note l'Atlàntic i el sud en un festival prefabricat amb motles heretables que només sabem que s'ha fet a Ucraïna per l'absència de Rússia i una miqueta de folclor, concentrat sobretot en les semifinals. Un servidor ja ho té clar... Començaré a fer vidriola per veure si puc allargar-me a viure el festival del 18 a la seua pròpia casa. 

No, no és un miracle pel centenari de Fàtima, no... Una vegada que va amb una cançó com cal, ha guanyat Portugal...


El primer i l'últim. Xim pum. Visquen els pollastres!