.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dissabte, 6 de maig de 2017

Marc Gomar, que amb la pedra fa foc...






Ontinyent, a dissabte sis de maig de 2017.

Un dels motius del meu esgotament físico-mental actual és el mateix no parar... Sé que caldira que em controlara, però si m'ature, sé que cauré... És la inèrcia? No!, la necessitat de conéixer món... A veure, si el dijous per la vesprada l'admirat periodista Marc Gomar presenta a Bellreguard el seu nou poemari "La pedra i el foc" (XXXVIé premi de Poesia "25 d'abril" de la Vila de Benissa 2016), puc obviar-ho? Puc deixar passar la convocatòria? Puc perdre-m'ho? Massa preguntes idèntiques per tal de reforçar una única resposta possible. Ni pensar-ho!, què va! No! 




Això sí, fer-me tants quilòmetres després de fer-me tants quilòmetres, tanta correcció i tanta classe, seguida de més incorreccions i falta de son, he acabat pagant-los cars. No importa, tinc en les mans la poesia, i és la poesia que m'està sostenint.


Nota el marcapàgines que es gasten els artistes...

M'explique millor. Primer per Marc Gomar, a qui quan dic que admire, és que l'admire, com admire a altres artistes i comediants, ara que torne a veure'm això mateix, artista i comediant. Què vols que et diga... A tall de cirugià de viures i malviures, Marc ha establert tot un currículum de gestes i treballs somiatruitoides d'efectivitat consagrada. Sé el què em dic perquè, després de seguir-li el rastre tants anys, la seua poca vergonya literària en un món de rimetes cotompèliques, comèdia amàrgament televisivo-politicista, i la necessitat de guanyar garrofes per subsistir, ell és de les poques persones que trobe sensates, junt el seu admirat i insubornable Sergi Torró. Sensates dins la seua pròpia bogeria divinal, incòlumes malgrat haver estat anys i panys subjectes al cep públic, a tota hora horada rebent tomacades i d'altres vegetals de podridura tan provada com la de les mans que les llençaven. Amén. Potser l'apunyalat és qui més bé pot entendre com són les ferides de punyal d'un altre apunyalat; per això que me'l respecte tant i més. Per coherent, a la manera de Martorell, Joanot, d'acord, però del tot plantat encara. I amb tantes ganes o més que no aquell d'escriure lletres de batalla...

Perquè no puc enganyar-me. "La pedra i el foc" és una novella lletra de batalla contra un món que tant coneix, que tant l'ha rebregat en la quotidianitat, que ara el té com a temible enemic. Només en escoltar els poemes que va recitar, junt a les paraules percussionistes d'Óscar Grifoll, deixen clar que el món només és món perquè Marc puga cantar-li les quaranta. Per cert, quina gràcia de presentació dialògica, amb tant pocs assistents. Veus? Poètica pura. Hi ha qui com jo fa mans i mànegues i perd llençols a la bugada tot per poder tastar aquest verí poètic... Millor per a mi, no ho dubte. Ha estat un aprenentatge impagable.



Vejam. Estic fart de la flonjor de les paraules ecumènicament econòmiques de la generació que m'envolta. Fóra de Marc, fora del Sergi Torro, del recentment arribat Antoni Cabanes (que Fortuna guarde molts anys), qui sap tallar la carn del temps viscut per refregir-la i fer-li la tragar al mateix temps, encara? M'agrada massa la seua força expressiva, l'armament que presenten a l'hora de trenar imatges que no colpeixen sinó que rebolquen com la mateixa vida s'ha atrevit a fer amb tots nosaltres... Aquesta gent sí que és la poesia que m'agrada, junt a la vivacitat floridora de Maria Rosa Sabater Soliva; el fecund dir mentre mires el que mira i diu Joaquín Marín; les tan fermoses pàgines de Mari Carmen Sáez; la tendresa vitalment terral de Luis García; l'esfereïdora sensibilitat de Mateo Marco; l'acomboiadurisme necessari de Josep Antoni Alfonso..., per citar-ne alguns dels autors que darrerament m'acompanyen. El meu rellegir el món es troba ara imbricat amb el món que ells reconten, i els ho agraisc. Obren portes i escapcen inèrcies. I el millor de tot és que, gràcies a ells, el llistat de noves visions se m'amplia. Ves a saber quines novetats humanals i escrites estan a puntet d'arribar-me, atent com estic...




De moment, aquests dies que vull de descans, m'acompanyarà la pedra foguera aquesta de Marc. Sé que serà com el sílex primigeni que calarà fondo entre pell i músculs per malferir les teranyines que encara m'embafen.

En llegir-ho t'ho dic.

Ara, només un tast...


Ovípars

Hui he estrenat
ganivet.
Hui he escorxat
unes ales
de gallina
que, tallades
en tres parts,
dessagnaven
i he comprés
per a què
aprofiten,
el sentit
figurat
i adjectiu
de gallina.




Pur LSD...

I que visca la Internacional de la Soledat...