.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dimecres, 24 de maig de 2017

La Mort, que de nou colpeja...



Ontinyent, a dimecres vint-i-quatre de maig de 2017.

Hui soterrem el pare de Tono, el sogre de la meua germana Noemí, l'"auelo" del meu nebot Abel. 



Crec que la manera anglosaxona aquella pel condol, la de dir que tinc en els meus pensaments la família del difunt, és la que més se m'escau ara mateix per tal de manifestar la meua pena; i la més sincera també. Perquè no he parat de fer voltes i voltes al meu cansat cervell sobre el dolor que tan sorpresiva mort haurà suposat per la seua dona, a qui mai no he vist allunyada d'ell ni pels centímetres físics ni encara menys dels de l'estima...
I com no, he pensat i repensat sobre el dol del meu nebodet. Sobre la gestió del seu profund trencament... 

Abel, acomplirà la propera setmana deu anys. És aquest, per tant, el seu primer i vertader contacte amb la desconnexió amb una persona estimada. Tanta curiositat com ha sentit pel tema des de sempre, tanta pregunta eixerida com ha fet, sobretot amb la mort de la tia Sari que fins i tot va arribar a inquirir-me a mi... Ara que se n'ha anat una de les seues figures senyeres, el seu admirat "auelo" amb qui compartia tant de carreres, de futbol i d'històries de les que et deixen un somriure per boniques... Sé que es refarà perquè és com és i té a la vora uns pares extraordinàriament amatents. Però no puc evitar jo amb aquestes pensades el meu primer contacte seriós amb el fet de l'adéu per sempre, i m'esgarrife... Fou el del meu padrí, inesperat i esglaiador. Em marcà per a mal i pitjor. I ara, de nou, torne a espantar-me davant la solemnitat del buit que s'hi crea. Tan fondo que necessitem de cabassades de justificacions innecessàries per cobrir el pou, per justificar allò que l'estima i la natura barallen...

M'ha arribat molt aquesta mort per diversos motius. El primer és el personalment situacional; el del tant de temps preparant-me i resseguint l'adéu de la mare de la meua amiga Isabel, que ja havia arribat a pensar que la Parca es complaïa en la crueldat venint amb tardances i mandra; i la culpabilitzava moralment per concedir tant exagerat i allargat calvari a la interessada dolent i la dolgudíssima companyia. De sobte, i pels volts del dia que concita en el meu món tota classe de malvestats, el de santa Rita que tant em tem, me n'assabente d'aquesta gran novetat, tan certa: que se'n va perquè no té remei i, efectivament, que se n'ha anat... I això, capficat com estic per diverses expressions de dol que m'han arribat de diversos amics aquests dies, la memòria inevitable de l'adéu a la meua padrina i la preocupació per la immediata operació seriosa d'una familiar propera... I quan tot s'acumula en aquest final de curs caòtic, em revé l'altre motiu, el de la sinergia personal, i inevitable.

M'ha dolgut, i molt, per la bonhomia de qui se'n va. Home valent i emprenedor i sincer, i respectuós també, que amb mi ha usat sempre d'una amabilitat estremada i que lluny de qualsevol severitat, trobava del tot respectat i respectable, potser per la seua assertivitat mateixa...  Ara mateix fa un any que vaig asseure'm tranquil·lament per xerrar amb ell i comentàrem uns assumptes familiars realment greus. Les seues paraules sempre giraren, en la conversa aquesta com en totes les converses que tinguérem, sobre la possibilitat, l'intent i l'assoliment. Li estic molt agraït pel tracte i, ara, sobtat encara per l'adéu, provaré d'encaixar-lo amb la seguretat cordial que em transmetia.

És difícil parlar més de la Mort com jo ja parle. Més que res pel cansament que el dir adéu suposa. El mai més veure ni compartir infantil que s'encasta en cadascun dels sincers t'acompanye el sentiment, amb què acompanye. Perquè sempre que ho dic, hi ha sentiment, i el sentiment és cert. I, en allunyar-te un poc, veus que només queda això mateix, el compartir el sentiment mateis: ser a la vora més que no faces cap falta. He pogut corprovar que només la presència és suficient per qui pateix la pèrdua de manera més directa. Per això mateix seré hui present des del silenci i la dificultat que tinc de parlar-ne ara mateix que em lliges. 

La meua abraçada, doncs, als que em són meus, si em volen seu. 
I la meua companyia en aquesta nova solitud, jo que ja tant crec saber de soledat...

Antonio Sanchis Sanchis, que ens descanse en pau.




"que malgrat la boira, cal caminar..."

1 comentari:

manuel ruizfelipe ha dit...

Es una gran pérduda de un bon home i un bon company de curses. Descansa en Pau Toni.