.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dilluns, 29 de maig de 2017

I quina imatge...



Ontinyent, a dilluns vint-i-nou de maig de 2017.

M'agrada massa aquesta fotografia...
No, no l'he feta jo!, que estic a anys llum de la qualitat, tècnica, preciosisme i gust del senyor Juanjo Alcaide, que és qui me l'ha feta arribar, i molt amablement en demanar-li-la... Resulta que és una de les meravelles que el senyorhome aquest publica a l'Instagram aquell. Així, com qui no vol la cosa... Ha estat una sort fer-li cas i entrar en la xarxa aquesta de l'Instagram, xe...!, primer perquè puc admirar casos i coses d'aquestes (has vist la multiplicitat de llums? I les tantes textures que s'hi poden trobar, i els colors?), i segon perquè puc atrevir-me jo també a jugar sense ser cap gran ni petit fotògraf. Tinc ben clar que no ho sóc ni ho seré, que aprofite la xarxa més per fer joc amb els meus alumnes (acostumats al no-llegir més comodista) que no per lluir el què no sé... Les meues fotografies no tenen treball sinó casualitat, poc a poc hi aprendré, però mai no deixaran de ser casuals.

Aquesta foto em té subjugat... És d'aquelles que Juanjo fa per fer, perquè és addicte a la bellesa. Allí on no hi ha res, o sembla que res no hi ha, de sobte, ell sap treure i extreure tots immensos. Ho vaig saber, la seua màgia, fa ja set anys quan l'acompanyava per un Bocairent festiu amb creixences i, a la placeta de la Presó, ens trobàrem sobre el mur de pedra d'a Xaloc un trombó descansant. Mira..., va i el fotografia i en treu una magnífica instantània, per brillant, per senzilla, per corprenedora... Em té tan enamorat aquella foto...

Són imatges que no ningú voldrà, i que potser ningú tampoc no valorarà, tant de cable, tant de cable... Ell també ho pensava, i crec que en això del valorar el vaig sorprendre jo... En aquell temps en què un servidor feia calendaris i altres miratges d'aquells elegants, li vaig demanar alguna fotografia morocristiana per tal de fer de portada, de l'any dels Moriscos, si no m'equivoque... I trobe entre les tantes que, amb generor, va oferir-me, una d'una banderera i una ambaixadora d'Ontinyent, d'esquenes, amb un rar joc de braços i els llums de festes al davant... Va flipar quan li la vaig assenyalar. De portada més bonica mai no en tinguérem...

Aquesta foto la trobe espectacular, com tantíssimes de les que Juanjo va fer enguany a l'Agullent vicentí. M'inspira moltes coses, poesiètiques i no..., que em fa riure, i molt, la nostra degeneració tècnica amb això dels llums de festes, que lluny d'il·luminar, usen de les noves tecnologies per decorar amargament, que de boniques no solen tenir un res, i necessiten de focus potents a la vora, voreta, per assolir una funció que, abans, amb les arcades de bona bombeta sobrava...
Em quede, però i com no, amb la visió poètica. I m'alegra massa trobar inspiració, torbar-me, en aquestes imatges vistes per Juanjo. 

Ara mateix estem treballant en un etern projecte en què les seues imatges i la meua interpretació escrita van ensems... De ben segur que hi apareixerà la foto aquella del trombó... Com tot allò que té guardat i m'ensenyarà em deixe tan bocabadat, de ben segur que no hi haurà, ni les tindré, paraules...