.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 12 de maig de 2017

I en la baixada de la Mare de Déu de Gràcia


Biar, a dimecres 10 de maig de 2017.

Sempre m'han fet gràcia els programes de festes que anuncien que, després de la magna entrada dels exèrcits, queda temps per fer més actes encara, i forces... Quan em deien que al meu poble encara s'hi feia la retreta... Doncs bé, Biar és un dels llocs on l'acte que el públic té com a més sentit té lloc, justament, en acabar la desfilada triomfal. En un no res, ja tens les comparses desfilant carrer Major endavant, plaça del Raval, arc del Plàtan i enfilant la costera llarga i feixuga que du al santuari de la Mare de Déu de Gràcia.
I no van sols, que la imatge de la Porigoseta és pujada a ritme de bona cama perquè el temple no es quede amb cap imatge devocional mariana. A la patrona, se l'enduen per uns dies al poble...



I em toca pujar també a velocitat de bòlit la costera per poder fotografiar la Porigoseta... En ma vida he escoltat més llegendes seguides prendre carta de veracitat en totes les converses on em trobe. Que si la Mare de Déu té por als trons i la pugen per això. Que si les fogueres són per recordar els biaruts absents... Tota una plèiade de romanços preciosos assumits pel poble com a veritat conformadora de l'essència pròpia. Una meravella...

I després d'un retrat que sembla de temps pretèrits i catecismals, entre dins el temple...



La Mare de Déu de Gràcia ja es troba barrocament preparada per emprendre el camí, sobre el seu baiard, tot esperant que les comparses li reten honors a base de les consuetudinàries trabucades. Poc a poc aquell temple va despoblant-se i queda només una intimitat preciosa que arriba a poder tocar-se.




I barroc entre els barrocs, temps per a fer fotografia del senyó vicari d'Altea... No sé, em ve a la ment això que cal tenir amics a l'infern... he, he, he...


I de sobte comença l'intent catàrtic de glorificació patronal. Digne del pes cultural contrarreformista. Tot suma per a generar emoció i ausades que s'aconsegueix... Entre el silenci tallat per algun vitoreix i el vol feliç de la campanola, l'honor dels festers precedits per trabucades ja llunyanes i esparses. És el moment en què s'encenen les fogueres, alimares d'un passat d'honres d'aquestes que tan emotives em són, per la senzillesa mateixa amb què pregonen.





La primera foguera, la de la vora del temple, que escalfa el pas marià en la frescor d'aquesta nova nit, mentre a les serres comencen a encendre's les històrique flames...




  Poques són, molt poques... Aquell camí preciós que es veu cada dia des de cada classe enfilar-se cap a les penyes de llebeig entre pinars ben joves, i la tant esperada de l'Ave Maria... Allí lluny tot acabant amb la foscor amb el signe més sencill i més notori dels marians...


I de nou la historia de sempre: que abans se'n feien centenars i que l'efecte provocat pel tancament muntanyós d'aquesta ampla vallada afavoria que eixos centenars llumenaren de manera màgica el record de tothom...

...ara només queden les que es fan en llocs nets i segurs, on poden arribar amb seguretat els qui pugueren apagar qualsevol espurna que... Val, però si hi ha tanta unanimitat en l'abans, però..., per què no intentar refer-ho tot a tall de present? O és una postura enyoradissa cómoda, aquesta? Què no es pot lluitar contra l'hidra de caps desconeguts que és la burocràcia administrativa per... Deixa, deixa... Dins de la pèrdua podria trobar-se el mesperdre, encara... I així anem, i tota la nit, i tothom, de nou amb la mateixa cantinel·la recançosa: abans...

I ara, des del castell es dispara un espectacle pirotècnic digníssim per tal d'acompanyar la baixada... Algú em solta, amb una sornegueria remarcablement terrana, si és que la muntanya del castell no pot cremar-se així... Vinga, a donar idees per a que acaben prohibir-nos respirar, pirotècnicament vull dir...


En arribar al Raval, encara tinc temps per veure com els maseros treuen l'alt guió de la Mare de Déu, per preparar-ne la rebuda...



Que tot seguint, i entre himnes salmòdics i clams de goig, s'esdevé... I cama cap a l'església si és que volem tindre espai per poder alenar, que estarà a cormull...



I efectivament. Amb un excés odorífer de sàlvies al terra, que veig com provoca la necessitat d'antiestamínics entre alguns assistents, la Mare de Déu, amb el seu rebombori barroquista (fixa't només en la preciosor del trenat del cabell), és entrada i exalçada mentre la gent clama el "Biarenses". Jo, encara tinc al cap el vals Sarita amb què s'ha baixat a cor que vols la imatge per la imponent costera, i la meravella de les flames en la foscor...



I una vegada pujada a un d'aquells altars bellament vells i historiats, amb una mantell floral de mèrit. La gent, esgotada, comença a desfilar i el temple es buida... Jo, me'n vaig ple d'aprenentatges emotius i fabularis i estètics. Realment ha pagat la pena esperar tants anys per poder conéixer festa tan plena com curiosa...