.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dilluns, 15 de maig de 2017

"He quedado último y es lo que hay": altre que va com a gallina amb sabates...




Ontinyent, a dilluns 15 de maig de 2017, diada dels malfeiners.


Se'n va content pel treball realitzat, fill del seu temps com és. "He quedado último y es lo que hay". I en lloc de sonar la declaració post-fracàs (post-ridícul, post-humiliació, post...) a humilitat, a honradesa, professionalitat, fins i tot a cristiana conformitat, l'últim classificat de l'Eurovisió d'enguany, sona a adolescent d'un ara mateix que espanta: prepotent, consentit, exigidor... I en un alard de mercadotècnia controlada (que diguen que tenim encara humor...), fa autocrítica tuitèrica (banal, desmenjada, autodefensiva...) tot penjant de les xarxes la imatge d'un pollastre humanament calçat i que, marejat, no sap on va (com tot el referent a la cançó que ha interpretat ia imatge que ha oferit), en referència al ja famosíssim erro vocal amb què ensordí el món a la final eurovisiva. 

Seguiré el joc amb aquella cobleta que fa "En la vida m'he rist més que un dia collint tomates. Em vaig girar i vaig vore..." un destarotat adolescent pujat de manera sospitosa, i ni que el maten abaixa la cresta... No li vingué de nou que li caiguera el cel damunt. Elecció, cançó, vestidor, interpretació, tot era per deixar caure l'ou... Igual és que no sabia que casar-se no és sols portar el ram? Ara carregarà amb el mort i la caixa, capellà de missa i olla com s'ha mostrat, per més que ací les culpes caldria repartir-les, que hi ha qui cria fama i qui carda la llana... Però aqueix "y es lo que hay", l'inculpa més encara. Nosaltres som molt d'allò de treure els ulls amb una canya a qui parteix i s'enganya, però és que, anant-se'n d'una carta, l'home ha acabat fent allò que diuen fent anar el pollastre...

I en ell veig l'actitud de tants i tants joves que conec, i no tant joves... Ja deia que és fill del temps, un temps sense més vàlua que el postureig absolut, on tot són drets i no hi ha deures, d'exigències plenes i sense cap assumpció de responsabilitat dels erros propis. Els corruptes són tinguts a tall d'herois en voler fer tots la mateixa passada i no trobar càstig; i els referents màxims socials, amb un "losientomeheequivocadonovolveràaocurrir" dit de carrereta i amb veu de xiquet trapella, justifiquen les caceres d'elefants, la desviació de diners i les banyes matrimonials ensems... La feina ben feta?  Què és això ara mateix? Potser no l'ha feta bé ni tant sols qui cobra per avaluar-la. Potser al darrere hi ha interessos foscos comercials que no permeten fer altra cosa a no ser que sigues la televisió portuguesa, i per un cúmul de circumstàncies d'interessant estudi. Potser el que hi ha és només un acomplir l'expedient i participar perquè no es té cap voluntat per concursar realment... i guanyar i organitzar un sarau com aquest del festival de festivals més vist del món pels cacaus que costarà... Potser caldria fer neteja profunda, però, de què?, de tot...? Potser, l'anar fent, tirant de tòpic és el què resultarà de la facècia aquesta... Total, per a qui és i com li diuen... Però com a tots els àmbits socials aquest cúmul de circumstàncies han esdevingut el pa de cada dia, i són elles mateixes les que provoquen, mantenen i retroalimenten la mediocràcia actual...

Hui, en tornar a classe, em trobaré a tota hora amb actituds d'aquestes: joves (i no tan joves) irresponsables protegits per pares helicòpter que més que no protegir-los els escapcen en no deixar-los madurar. Faré el cor fort, quin remei!, i procuraré sobretot no caure jo mateix en aquesta banalització rutínica del tot que impera. És el què hi ha...


De nou Blasco Ibáñez. En cent anys no és millorat el món... "Arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana...!".