.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dissabte, 13 de maig de 2017

Entre els Espies i la Mahoma, quede perdut...




Biar, a dijous onze de maig de 2017.

M'assec en acabant el dia, i ja és ben entrat el dia de demà... Em vénen al cap moltes coses, massa potser pel poc temps que jo mateix em permet per embolicar totes les troques tot provant a treure un fil mínimament ressistent. 




Tinc tantes idees preconcebudes que canviar després d'haver conegut directament els Espies i la Mahoma, i, al mateix temps, estic tan cansat... Trobe, en llegir alguns posts d'aquest blog meu que tot em sembla diari de viatge, però de l'estil catàleg de preciositats. Em canse de llegir boniqueses i crec que l'esperit crític que sempre m'ha fet ser sensat amb mi mateix i les meues consideracions vitals, ha fugit i no me'l trobe. Aquest blog peca ara mateix d'un almivarat que m'espanta; perquè no és gens meu, perquè no em sent jo..! I si a mi ja em passa, com no embafaré qui em llija...? 




Potser és per l'autoobligació d'escriure. Potser perquè vaig dessistir d'escriure críticament sobre fets que no mereixen cap atenció per banals o banalitzats. Potser també perquè escric darrerament —i molt i massa— sobre llocs, fets i gents que m'estime, i si res hi ha que puguera comentar que puguera ser pres a tall d'ofensa, m'autocensure i me'l calle. Perquè ben cert estic que no ha millorat el món; que en moltes ocasions sembla que afirme que vivim a Xauxa...













Potser serà millor deixar aquesta mistela sense alcohol per al fet de la fotografia. Ella, és millor que siga la que reculla  instants amables, alumnes festivament distrets i retrats estèticament apanyats... La paraula, que deixe de ser crònica de societat amable per passar a racontar el què realment m'importa. En aquest cas, però, sí que vull deixar-me constància d'unes i d'altres, més que res per poder-les recordar més avant si se m'escau. I és que han sigut moltes les impressionants impressions que he rebut. Aquests dos actes festius biaruts de hui m'han impactat tant com m'han entretés...



Espies i Mahoma. Hiperexplicats a mena de cartró per a tapís barroc, d'una manera tan idealitzada que, després, en veure el resultat dels colors a la calidesa ornamental de la tela, te n'adones que el que cal fer és cremar realment el cartró original i posar-te a fer vindre a la gent per tal que visca a peu de carrer i plaça aquesta meravella festiva-simbòlica...



El primer que observe és que no es pot deslligar cap acte, ni tant sols els d'ahir, dels que van succeint-se ara a la plaça. El pas del temps i la atenció humana —i potser també la intenció—, ofereixen un conglomerat successiu d'actes aparentment inconexos però que expliquen tota una cosmovisió pròpia de béns i mals, de lluites absolutament visibles apreses i assumides pel poble, que fan feredat... Fets d'époques absolutament dispars conformen una trama i un ordim que fins i tot són acceptats pel llegendari local parahistòric com a explicació de com és Biar i els biaruts: el magnífic espectacle que ja és de per si tant bella plaça esdevé el lloc exacte on, a través d'una ambaixada morocristiana absolutament romàntica, farcida fins a l'exageració dels tòpics jocfloralescos de la pàtria, la fe i l'amor, la idea del Bé cristià i paracristià i la del Mal més amplament absolut, s'enfronten.



Els Espies, tan pujats per tants d'estudis, són la primera sorpresa. I ho són més en comprovar la minuciositat, el puntillisme, del protocolari propi de la festa. 
És cosa definitòria dels biaruts, com crec haver pogut observar, la seguida d'una mesura que es fa ritme: els actes són curts però els seus moments abundosos. M'explique. Se'm diu que els músics toquen moltíssim, potser és aquest dels pobles on més es podran cansar, però toquen a instants curts, fora del que és l'entrada, clar, i en el Ball dels Espies, que també resulta un miratge... Molts actes i molt breus. Molt disparar, però cada vegada que es dispara es fa curt; perquè s'hi dispara poc, però a molts lloc. Tants que bé es pot dir que es dispara molt...! Supose que em faig entendre... L'arribada de cada comparsa cristiana, amb els capitans, els acompanyants i les músiques, permet el començament ritual tingut sempre com "humorístic". 




És un dia de molta comicitat, se m'anunciava prèviament... Arriben els espies, comencen a medir l'espai quotidià amb armament exagerat, però no del tipus propi de les Festes de Folls d'aquestes mateixes contrades; almenys en el seu ús. 




I en intentar conquerir l'hiperpoblat castell de manera clarament bufonesca, una trabucada des de les almenes de xapa fa que fins i tot s'esglaie la Mare de la Mahoma, qui deixa anar els seus cànters abans plens de rates i ara d'uns hàmsters que acaben volant de mala manera i llastimosa, en caure al terra. 




Si seguiu les mirades del públic, sobre el verd de la persiana, veuràs el bot tan gran que va fer l'animalet...

El fet que la Mare de la Mahoma siga un home em diu molt de la meua teoria de la feminització per insult del nom del protagonista de la vesprada...




 Igual és cas que em pose "estupendo" de nou i em pose a actualitzar les meues cabòries de manera formal i seriosa... Ací només puc trobar el lloc per a la suggerència.



Tot passa de manera massa ràpida; en un clucar d'ulls ja tens a les comparses mores en tromba a la conquesta del castell... Per tant pocs minuts tanta literatura etnològica i etnogràfica? Tant d'estudi sobre cadascun dels personatges i els estris amb què fan el paper que els pertoca? I tant que ho mereixen, i tant! Però igual estem tenint una visió injústament astigmàtica (igual el telescopi és més aviat una carabassa...), i si els mateixos investigadors posaren l'ull (i el cor) sobre els Reis Pàixeros, Enfarinats i altres Folls de la contornada, omplirien enciclopèdies!



Trobe aquesta festa absolutament interessant, més que siga només pel fet històrico-enyoradís pels locals i l'atractiu còmic pels visitants. És el que té l'epidermis festiva de qui va i ve, però no s'entreté... El que guarden al darrere és immens de veritat...




Les Ambaixades van passant. Els presents, i ho sé pels comentaris que van arribant-me, es dediquen més a valorar els mèrits del nou Ambaixador Moro, que m'ha semblat molt més que correcte, que no a altra cosa. 


Jo em quede astorat amb el text; farcit del tot d'interesos diversos. Igual altiu que irrisori; igual pedant que elevat... 


"De rodíiilas señorantel sagraaaaarioooooo".


Això sí, les paraules d'atac del Moro i de defensa a ultrança de la religió del Cristià tenen efecte absolut, i voldré relacionar-les, amb el que després de l'escardussera doble disparada i la lluiteta vindrà: l'allau del ball dels Espies i l'entronització de la Mahoma.


"Mareeeeee!, açò acabarà hui pitjor que el Ball de Torrent pels cristians...!"



El Ball. Em mareja la melodia, però no per la insistència sinó per la traïció del meu cervell... 




Cada vegada que la sonen, que són infinites, el meu motor mental automàtic em remet i em du a cantar, ell solet, criminal, el Ball dels Cabets del meu poble i, clar..., continua la melodia! Sí, aprofita el silenci que es fa perquè les parelles puguen quedar-se quietes com en tota festa de carasses i mucarasses de Folls, per resseguir la melodia a la manera que he mamat a Ontinyent, i quan s'enceta de nou la versió biaruda és com si m'estallàs el cap... I cap cervesa a la vista per poder superar tant de trauma...!




El Ball, insistisc. Primer va això de la melodia, que queda d'allò més preciós tocada amb banda... La quantitat de balladores i balladors, i de totes les edats, m'espanta. 




Vejam... Si Biar té 3647 habitants (censats l'any 2016), i s'han repartit mil butlletes per marcar l'ordre, això vol dir que hi ha dos mil dansants (i no-sé-les-quantes bandes de música). Què hi balla..., un 55% de la població? Impressionant, no? Bé, ja sé que com a estadística no val, que hi trobe infiltrats del Camp de Mirra i de Beneixama, dels qui dansen per amor... Ja els retrauré quan toque el seu "nacionalisme" de poble quan me'l traguen a passejar, que no tardaran perquè els meus alumnes són com són...



M'impressiona també la disfressa... Excepte uns quants barrufets i algun especímen més (hi trobe un Quixot i un Panza entre altres delicadeses), sembla que tothom haja pres com a base del disfressar-se, la roba tradicional. 



No està gens malament. Admire del tot les robes riques del dèneu, però també les dels darrers vint. Hi ha gent que s'ha pres encara aquesta desfilada de manera seriosa, malgrat la seua intencionalitat còmica. 



Què queda en el Ball dels Espies de la nostra darrera processó votiva còmica històrica? Crec que no massa... 




L'estructura pròpia de l'acte, amb el paper versador de la Mahoma, impedeix la consideració processional paral·lela a l'estructura vella votiva on uns quants balladors, dits "de promesa", apareixien davant del tòtem per haver-ho promés a la Mare de Déu i com escarni públic i, a cada aturada de la música, s'hi giraven cap el gran ninot per fer-li burla, a tall d'enviats marians a ser ridiculitzats públicament en el gran escarni social (regeneratiu, això sí) que suposaven Mahoma i Espies ensems. 



Ara, pocs dansants (els més anyats i els qui són dansadors de moltes altres danses) fan passos reconeixibles. La major part de la gran gentada, però, només en simula uns quants i en acabar la passada es giren cap el davant tot vinclant-se amb la seua parella per quedar-se fent un "manequin challenge" d'allò més vintage... 




Els Espies, ballar-los, ha passat a ser una derivació de la tradició. Perdut absolutament el sentit votiu, passa a ser un tret propi distintiu que cal defendre quan, perdent-hi els origens, s'ha reconvertit la identitat. Caldrà donar-li, en part, la raó al Raimon...





I arriba la Mahoma.




El primer que em cal agrair és, a la gent que m'acompanya (i em cuida i em fa de pigall fervorós) que com em passa a mi, vulguen veure-ho tot (santa paciència) i estar a tots els llocs... I a fe que ho aconsegueixen. Que de la Plaça Major, em trobe en un dir Jesús a la Plaça del Raval, davant la Mahoma a punt d'eixir... 



Jo, que en veure-la m'he emocionat que és cosa de no creure (et creus que la més famosa ha estat la darrera que he conegut? Veritat que em passen coses molt estranyes?), 



ara em veig arrossegat per la marabunta de gents que s'agombolen al voltant del carro per anar escoltant i rient les facècies que la Veu de la Mahoma, va soltant... 



Ara entenc el perquè dels puros i dels tocs de corneta que mai ningú ni m'havia citat... Fins i tot, en veure com és d'important pel veïnat el protagonisme festiu "per herència", he acabat lligant caps. La forma de dur-la pel carrer i fins i tot l'enramada de xop que cobreix el carro, els he trobat explicació en el conjunt... Ella, la Mahoma, entra a casa... És l'esperit mateix del Mal que serà pujat al tron del castell només quan la Mare de Déu s'està ja dins de l'església, que pareix més castell que el castell... Guardada, protegida, mentre a plaça el Mal campa... Els seus propis medidors, els dansants multitudinaris, no fan més que oblidar el paper antic i sumar-se a eixe cor diabòlic que fa i desfà aquests dies. Mentre la Mahoma s'està a sobre el castell de festes, la Mare de Déu no eixirà i tot serà jardí d'infàmies... Mentre dominen els Moros, la disbauxa serà el pa de cada dia, tant que, abans, la cordada es feia aquesta mateixa nit tot convertint, literalment, la plaça en l'Infern mateix, i a sobre de tot i junt els coets més alts, l'única de les nostres Mahomes que no és mai abotada... 

De fet, la Mare de Déu no eixirà del seu cau-temple fins que els Cristians no guanyen la segona ambaixada i la Mahoma se l'enduguen a Villena (si és que no s'oblida el seu Ayuntamiento de contractar un camió...). Aleshores... —i em permetràs la pregunta-trampa—, qui és realment la "Porigoseta" ací? Val que el cel deixa els humans aclarir-se per la força de les armes i són els veïns Cristians qui tornen a l'statu quo la quotidianitat anual, però... I quins peròs més interessants d'estudiar?

El que queda de manera incolume és el sentit mateix. Mahoma, com a cap del Mal, té permis per mentir —i dir veritats ofenedores—. És el seu paper d'abans i d'ara, el dels Bans dels Folls, mesclar veres i menteres amb el permís que li atorga l'estat excepcional creat, el moment precís, i atrevir-se a ser la veu de tothom per dir allò que tothom calla. El fet serà catàrtic, demencialment catàrtic, perque, teòricament, tothom pot aparéixer en els versos mahomístics i el poble quedarà, així, confés dels pecats i teòricament absolt (ja veus, que fins i tot es podrà relacionar tot açò amb aquells esforços cristians èpics com ara el dels Pelegrins de les Useres, xe...). I sí, en ocasions són les acusacions públiques d'un light i d'un amanerat que adormen (que sembla que la marca Viagra ho patrocine tot plegat), però hi ha d'altres (amb tres avisos previs de trompetí, aclamats pel públic) arriben a ser feridors i injustos i, altres encara, retracten sense vergonya ni recança persones amb noms i cognoms amb una gràcia difícil d'acomparar. Allò que vaig escoltar en el tercer dels versos que li dedicaren al nou rector del poble, només pot acomparar-se a alguna de les lletanies més salvatges que vaig arribar a cantar quan vaig tindre l'honor de ser Amantat a Ibi i que, amb la legislació vigent, segurament podrien ser constitutives de delicte... Punyalada tal que, moralment, haurà fet sang només tinga una miqueta de vergonya i autoestima qui va quedar retratat davant d'un públic realment enfervorit, que recolzava una a una les paraules fines i engalipadores del "símbol del bàndol moro", i olé! 




I no era poca, la gent... Què no hi hauria més acompanyant la Mahoma que no la Mare de Déu? Em sembla que poden estar parells... Les devocions, com van... Jo mateix ho tinc ben clar... Després de veure'm seguint aquella simpàtica figura, vinga a moure els braços i el cap... 


Després d'haver vist com li llençaven els puros, com li donaven de menjar rotllos i, sobretot, com un alumne amb qui sempre faig tabola —però justament perquè el respecte moltíssim pel seu sentiment i creença, comença a sangrar pel nas del'emoció de trobar-se-la cara a cara..., no tinc més que sentir-me solidari amb qui combat la hipocresia social com vull fer-ho jo mateix... I per recordar que el meu nebot Aiden ha nascut el dia de la Mahoma, que ja és cosa..., vaig a buscar-li'n una de peluix perquè comence a entendre des de ben menut que el món és molt ample i preciós, i que ni el Bé ni el Mal estan definits dins la bellesa del viure'l.



De veritat. Quanta meravella junta en dues vesprades... Com dir res de dolent de tanta bellesa, tant d'absolut...