.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

divendres, 12 de maig de 2017

Entrant a Biar...




Biar, a dimecres deu de maig de 2017.

Sí que és una cosa d'aquelles de no creure, però et dic la meua veritat, les festes de Biar són les úniques de la contornada que mai no he visitat. I no serà per ganes, perquè conéixer-les, les conec ben conegudes... És clar. No hi ha altre poble pel simbolisme fester, el manteniment de formes velles i l'interés etnològic més alt que aquests morocristians biaruts, s'ha dit sempre. Bé que he aprés dels seus rituals a través del mestratge del professor Antonio Ariño, que dir que n'és un enamorat de tot açò és poca cosa... Però llegir, sempre es llig ficció. Viure-ho és absolutament meravellós, sobretot, i ací sí, si ho tens ben aprés havent llegit tot el què tant bé ha estat escrit.

Val a dir, però, que tot l'escrit es queda curt amb tal allau d'històries i falòrnies remesclades com pots trobar només en caminar per aquests carrers, en asseure't i veure passar la lletra feta carn; carn inquieta, necessitada de l'expansió que la festa li és. D'un alliberament catàrtic comunal que..., vaja, crec que repetiré sovint aquests dies la paraula aquesta, "catàrtic"...! Ací sembla tot, cada moment i cada gest, constituït per arribar al fondo de l'ànima de qui s'apropa... 

Tothom viu tot ací. I a pas de marxa de significança soldadesca, el pas, dic, comença l'entrada... Com que no dóna temps per tocar ara i vestir-se amb robes fantasioses en un no res; que hi ha qui fa mans i mànegues per repicar i desfilar pràcticament ensems... No t'estranyes, que trobaràs mil miratges...



A vore... Amb tanta i tanta cosa com es conta de Biar, i no mai sol citar-se l'entrada... És "normal "també. No deixa de ser un gratíssim i grandíssim espectacle; però davant els lluentons que trobarà el visitant a tall de fet únic, sobiranament definidor i diferencial, l'entrada passa com a fet de lluïment intern, estandarditzat en algunes maneres molt i massa comunes, per més que, poc a poc, van presentant-se i passen davant teu trets propis que només si mires, veuràs... I els veuràs com a preciosos.



Que eixa és una altra. Jo estic obligat a mirar i remirar, no siga que em deixe per aplaudir cap dels i les meues alumnes. N'apareixen tants, i tots tan agraïts com són amb mi, que no puc deixar el tamboret on m'assec per anar a berenar... Ni ganes!, que no se'm nota i em doldria no tindre l'oportunitat de manifestar-los la meua felicitació...



Mentrestant, a tirar de càmera i intentar copsar quantes més cares de felicitat millor, faltaria més. Què és la festa sinó? Tot un munt de símbols arcans només poden perpetuar-se i habitar entre nosaltres si comporten algun nivell de bonhomia i humor. I emoció també...



I clar... Hi ha també les emocions personals... Algú que jo sé no podia dir res en veure's desfilar al costat del seu fill, que sense saber com, ha crescut prou per acompanyar-te en la batalla... Realment, serà una sensació preciosa de veritat. Per ser això mateix: veritat.




Estèticament, hi ha molt de moment a recordar. No de bades el fet que cada comparsa tinga la pròpia capitania, familiar, val, però d'indiscutible voluntat de lluïment, enriqueix la desfilada, i de tant en tant sorprén encara...



Com no, la festa també és treball constant i tal..., així que en trobar gent estimada que se la treballa, toca aplaudir-la..., i fotografiar-la. Mari Enri, escolta: si pensaves que Plácido se n'havia anat per ahí de festota, és justament per poder fer-la possible, no malpenses. Veus, ací tens al teu home després d'haver espentat la carrosseta Torreta amunt, que és bona costera....

(Ei, senyor home..., creus que l'haurem convençut que no estaves de parranda?)



I jo, a la meua, fotografiant i anotant tot allò que m'atreu...


La consabuda riquesa de dissenys, teles, metalls, amb una certa harmonia interna que esdevé cadència...


I clar, si estic a Biar, no hi haurà cap company d'institut que participen en les seues festes si diuen que aquestes són les més populoses en percentatge, en festers en relació a la quantitat de veïns empadronats... Com t'ho passes de bé, Jordi...! I millor que pugues passar-ho, xe!



Però ara em ve el dubte dilèmic... Comencen a passar alumnes. Què faig... Publique les seues fotos per ací? Certament si ho faig serà més còmode, se les poden baixar només en passejar per ací mateix... Però com que hi ha alguns que han insistit en què no poden aparèixer i a mi se'm fa un rullol tant de sí per suposat i gràcies i tant de nooooooo, per favor, quina vergonya... Ja no sé com fer?

Xe, treuré només fotos de gent que sé del cert que sí, i ja veurem com duc a la feina el cabàs de fotografies que m'he espolsat hui. Unes huit-centes, i moltes d'elles trobe que visualitzables, he, he, he...



I quina gràcia i tendror entre els xiquets festers...



Iep, senyor home... No saps com vaig alegrar-me de trobar-te desfilant. Ara bé, pobret meu, que et toque sempre estar d'estudiant quan et trobe...



Hi ha gent que no saps com..., ai el món, que cal que de tot tinga... Sort que la xiqueta me'l recta...!


Ací no hi ha res a dir, "sigan circulando". A l'endemà d'aquest "retrato", aquest irresponsable intenta fer-me beure absenta. Com no va a tindre això que diu que té del color que diu que el té...


I passats els Estudiants (ostres, ara que ho veig, no està mal el verb que he usat al principi d'aquesta oració, més que res per la seua polisèmica raó, però només per alguns, dues esquadres, dels referents...), arriba un moment interessant, d'aquells que m'agradaven tant al meu poble quan era xicotet: les representacions del tòpic local a través de les carrosses monument, que si la font, que si l'arc... I és que els Maseros fan setanta anys i ho celebren de manera honrosa amb son passat...

El passat? El present? Tot és mescla i remescla, i copeo..., tu ja m'entens...!



La font de la plaça, centre neuràlgic de la festa i de tant de sentiment biarut, es desarrela per uns instants i fa la volta de l'entrada com a símbol elevat d'allò que cadascun dels veïns puga estimar-se...



I clar, l'orgull de l'anar obrint camí als qui et segueixen... És l'essència d'aquest art tan curiós nostre del cap d'esquadra...



I a cada cantó, una sorpresa que ens fa humans, perquè ho som, i som d'ara... Aquesta foto, dins d'uns anys, de ben segur que es revaloritza com a mostra de com i de quan som. El perquè, pot ser genial d'escoltar...



Tot plegat, i sense estridències, una ventada fresca de colors...


I d'història! Què quanta gent haurà tingut la sort de veure com funcionava un molí d'aigua? Doncs res, ací el tens representat en una de les carrosses d'aquest aniversari...


I encara no m'he refet de coses tan senzillament agradoses (la marxa cristiana amb què celebren el setanta-cinqué aniversari masero em sembla d'allò més bo, per afegir-ne alguna més), em quea clar que no poden haver uns si no hi ha els altres. En un no res, i et trobes en el bellíssim mig d'un mercat, potser persa i tot... Arriben els Moros...


Moros de té i pastes i encens i teles i gelosies...


Aquest senyor, intenta vendre'm una d'aquestes belles hurís en preu d'oferta per la festa. Em demana un camell, només.
Ai, senyor home, com va vosté d'errat amb el meu interés comercial... No em queden ja, de camells per mercar...


Em toca bocabadar-me amb alguna de les posades en escena...



I admirar-me del classicisme dels vestits per un costat, i la riquesa que ostenten per l'altre...


Hi ha rostres que transmeten tanta emoció, que l'emoció encomanen...


I ètnies estranyes, i fantasioses i ornamentals...


I mirades...

I una dignitat absoluta en l'anar anant...




Val, però per a numerets aquest dels Moros Vells...
Enguany, en l'institut, s'ha parlat moltíssim, s'han fet jornades i xerrades, i com no, s'han dedicat ensenyaments transversals, per fer entendre a l'alumnat la gangrena social que és el masclisme, les idees i els fets masclistes, tant els d'alta com els de baixa intensitat (ambdos feridors i lamentables). Que si la societat cossifica la dona i la fa esclava de topics ofegadors, escapçadors, denigrants...
Ho arribem a saber... Podríem haver acabat cadascun dels esforços igualadors i no discriminants amb la frase: "justament el contrari del què faran aquests en festes...!".

I encara ho anomenen "El descanso del guerrero".
Si ens queda, encara, per fer pedagogia...




Llum, i no fum, és el què ens cal...


Art...


Il·lusió... O no estaves il·lusionat, senyor home?


I somriures que fan or del gest...


I com s'ha fet de major el meu fillol?
Ivan, fes el favor de quedar-te així, que cada vegada que et trobe em sent més vell... xe!



Ep..., i com que no em sent ni sóc purista (a no ser que la cosa experimentada denigre algú o maltracte cap animal), trobe que els invents, si estan pensats i tenen gràcia, poden ser afegits d'interés en el fet fester... Heus ací una cap d'esquadra envoltada per tres ballarines que evolucionen al ritme de marxa mora amb que també avança la immediata esquadra. Les dansants, a tall d'arbres secs, acompanyen l'anar de les guerreres de manera sorprenent i, per a mi, aplaudible...




I aquesta és una de les imatges que més m'agraden de les que vaig treure... Diu taaaaaantes coses...!


Doncs bé. Passa l'entrada, relativament ràpida, sempre distreta... Perquè la nit encara no ha caigut i du secret. Ara serà quan, realment, comencen les meravelles...


1 comentari:

Enri Alonso ferrer ha dit...

o NANO aisina el sentiras mes jove JAJJA molt chules les fotos ya sabia yo que Placido no estaba de festa sino curran pero m'alegre de vore les fotos aisina yo tan be les tindre,i si IVAN ya es tot un home i si els anys passen volant y anem fense majors jajajajja.