.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dijous, 11 de maig de 2017

Doncs sí, a l'ermita de santa Anna...!



La Llosa de Ranes, a dimecres deu de maig de 2017.


Hem acompanyat la família d'Isabel en el soterrament de sa mare. No només a la missa sinó també al moment tan íntim de la cremació. Mentre els més propers seguien tots els tristos rituals finals, des del darrere d'aquella sala tan ampla, Jose i jo, amb respecte, ens miràvem tant de dolor... Feia anys, almenys sis, que no em trobava a Jose, l'he vist brillant com sempre, i envellit també. La vida, ja veus, no ens perdona certes coses... En eixir d'allí, s'han produït una concatenació de fets realment sorprenent, d'aquells que em demostren continuadament que les casualitats no existeixen!

Resulta que ens parem a contemplar una grandíssima foto de Sant Josep, Sant Feliu i els castells de Xàtiva (el major i el menor per qui no sàpia del meu ús del plural...). Se'ns apropa una de les amables persones responsables del tanatori xativí i ens diu que igual si passem a una sala vorera, ens agrada la fotografia que han penjat, que sembla que ens interessen aqueixes coses... I sí, una imatge enorme i primaveral d'aquella piràmide preciosa i admirable coronada per l'esglesiola gòtica de santa Anna... Ai, quina preciositat... Saps, Jose, que jo no he pujat mai? Com que no... No! I si lliges el llibre que Abel Soler va escriure sobre la romeria que s'hi fa cada primer de maig, veuràs que el pròleg és meu... Sí, tota una vergonya (però jo parlava de l'importància d'aquestes ermites de conquesta i les festes que se'ls associa..., i d'això sí que en sé un poquet...!). Doncs no passarà de hui que pugues dir aquestes coses. Au, avisem el pare d'Isabel i fem cama cap a l'ermita, em solta sorneguer.... Però si cal que estiga a Biar a les quatre! Però si m'he posat les sabates que em fan mal! Però... I en un no res, m'he trobat esbandint teranyines, amb aquestes dues estimabilíssimes persones, al caramull fantàstic d'aquell túmul... 

Anys, lustres, dècades que em porte diguent que a veure quan pujaré, en veure-la allí lluny, l'ermita, a qualsevol dels paisatges que et trobes venint de la Ribera i baixant de la Costera... A veure quan podré. A veure quan serà. A veure si faig un pensament... Així, ni el castell de la Barcella, ni el castell de Montesa, ni tanta cosa que sé bonica i propera... I de sobte i sense pensar-ho, que em trobe en balcó tan privil·legiat... Des d'on el rei en Jaume va pensar en conquerir tot allò que hi havia més enllà de la feral horta xativenca, l'Arguira que deien, la Diània que diuen ara que està de moda... Quin privilegi de visió, i de conversa. Cada poblet i partida, cada serrat i barrancada... Mentre els meus companys improvisats enfilaven la mirada cap a les planisses xuquerines fins perdre's cap a la boirosa València, jo, m'entretenia mirant els cims de la Safor, la meua Vall de la Terra Blanca, que s'endevinava rera l'estret de les Aigües. Tota la penya castellera de Xàtiva, la Serra Grossa, amb l'Alt de la Creu que em representava el meu poble i, enllà lluny, els límits castellans... La Mare Mariola i el Pare Benicadell han presidit el meu emotiu mirar, que s'hi veia el reconco de Biar, l'Aitana feliç... I llavors, he pensat de fer la foto més xula que em recorde... I ha estat una foto de noces...



Què vull dir amb això de les noces? Que el primer que he fet ha estat passar-li-la a Paco Muñoz, qui s'ha rist... És ací on s'hi celebra la boda del Penyal d'Ifac i l'Aitana, amb el testimoniatge del meu Montcabrer, el padrinatge de la Segària i el Maigmó i la festa plena feta a la Meditarrània sencera, que s'endevina en l'ombra que a l'horitzó fa la serra de les Agulles... Gloriós romanç i gloriosa terra que s'estén davant les mirades de qui se l'estima... 

I ara, la foto, te la faig arribar també a tu...

Hi tornaré prompte, perquè vaig descobrir en aquest lloc un punt de positivitat vital immens i necessari. Segur que voldries acompanyar-me...