.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dijous, 25 de maig de 2017

Corrent sense por, i amb l'ànima baldada...




Ontinyent, a vint-i-cinc de maig de 2017

El llibre m'arribà ahir mateix. Aquesta vesprada que he tingut per fi temps, m'he posat a llegir-lo. L'he devorat. Ara mateix acabe de tancar amb recança la tapa i, adolorit a l'ànima pel contingut i als ulls per la petitesa exagerada de la lletra, no puc estar-me'n de deixar dita alguna cosa a aquest dietari... No sóc jo d'escriure sobre les massa coses que llig, però aquesta obra m'ha deixat del tot baldat... I la cosa no començava gens bé, que es tracta del darrer dels punyeters "llibres obligatoris" destinats a fer odiar la lectura als nostres alumnes que em tocava llegir en aquest curs. Sincerament i entre nosaltres, m'ha tocat tragar-me, sobretot en els cursos de castellà, autèntiques animalades antiliteràries, frustrants i escapçadores de qualsevol imaginació adolescent... Ara, però, ha estat del tot diferent, i bé que ho agraisc, de totes, totes...

Altre aspecte que em frenava és la cosa de l'anunciat drama amb què anava a trobar-me de cara i amb presses... Des que he viscut abstret en la meua absurda tragicomèdia vital, i des d'abans encara, m'he negat a llegir històries que em pugueren dur a cap empatia catàrtica. I no és que m'haja tocat fer el cor fort per llegir, no. Aquest "Córrer sense por" de què et parle m'ha fet fort el cor a mesura que anava llegint la immensa història basada en la vida de l'atleta Samia Yusuf Omar, morta mentre provava d'arribar a les costes europees fugint d'una Somàlia dominada pel jihaidisme. No puc dir cap altra cosa més que no siga aconsellar-te' ferventment si és que t'abelleix llegir cosa bona. A més de tractar-se d'una història actualíssima que defineix perfectament com és en cert l'essència del nostre món global, és una gran denúncia. Giuseppe Catozzella ha aconseguit un fenomenal amplificador que encara cal que ressone més del que fins ara ha sonat. Perquè de desgràcia social que omple de mort la Mediterrània no té aturador i ens arrossegarà a tots d'una manera o d'altra, tard o d'hora... A més, la bellesa i sensibilitat amb que és escrita la novel·la, reforça encara més el missatge, amb un lirisme més vital que no posturejador, que arriba..., malgrat un bon cafís de posturejos políticament descomprometitzadors que en pitar-me als oïts han anat llastant-me en l'emoció i que també em cal anotar si vull ser-me sincer... 

Com a esquer publicitari, usa l'editorial de la lletra petita una frase de Roberto Saviano: "Tens la sensació que aquestes pàgines t'han canviat". I és cert; que no m'han canviat a mi ni res...!, note que no sóc el d'aquest migdia (ai las!) i que la meua sensibilització és diferent malgrat trobar-me ja bastant sensibilitzat amb allò de les veritats i les mentides de l'emigració i necessite, d'una manera o d'altra, implicar-me en l'ajut a qui de deveres puga necessitar del meu alé i la meua acollida; perquè, segurament, tindrà moltes més esperances i motius per viure que no jo, més que res perquè bé que ha demostrat que per ells lluita, fins a comprometre la mateixa vida.
No puc tancar el llibre després d'alçar-me del confort del meu sofà, deixar-lo a la prestatgeria i anar-me'n a l'altra comoditat del meu lleu llit. 
Ni perdre el temps amb les xorrades absolutes amb què per ací et distrec.

Alguna cosa s'ha trencat en mi ja quan Samia ha necessitat fugir d'una terra que no l'estimava...