.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Trobant-me a mi mateix enmig d'una Trobada de factura impecable amb una ànima que m'és ja molt extranya...




Ontinyent, a deu d'abril de 2017. Dilluns Sant.

A la fi, em caldrà agrair a la gent del Blogger ditxós que se m'haja desconjuntat la pàgineta ditxosa justament aquests dies. M'ha donat temps a calmar el meu si després de la decepció amb la que vaig tornar de la Trobada d'enguany; decepció o, millor, mal cos... A veure, caldrà que m'explique... De la Trobada poc de dolent podré dir, gens, res. I del poble de Fontanars dels Alforins? Mareee! menys encara!, que va ser un amfitrió excel·lent i digníssim... La cosa va més aviat per l'àmbit personal... Estic ja cansat dels discursos salvífics, animosament buits i topicistes, tot plàstic que envolta les relacions humanes de "cultureta" i el què suposen per a la nostra realitat irrealística; d'etiquetes, etiquetatges i etiquetadors; de salutacions de gent aficionada a llençar punyals, a assenyalar palletes en els ulls dels altres des del mateix eclipsi que la biga pròpia provoca, a saludar-te només quan merquen profit o en ocasions d'aquestes... Si t'esperaves una defensa a tota ultrança d'ítems identitaris, cap tipus de llepaculisme trobaràs en aquesta pàgina. Fins el punt que estic per dir-te que de tan cansat com estic, potser haja estat aquesta la darrera de les Trobades valldalbaidines a les que assistiré. 




Què vols que et diga? Color, ritme, alegria, treball, gent a la que m'alegre moltíssim de reveure, amb la que em plau conversar, amb la que una cervesa freda senta millor? Clar que sí, això potser ho tenen totes les Trobades, no? Aquesta alforinera, hereva digna de la que fa tants anys feu esclatar la comarca sencera per bonica, moguda i treballada, ha estat a l'alçada del que se suposa que cal que siga la Festa Major de la Vall. I insistiré en la felicitació a totes les persones i entitats que han fet possible la seua realització. Vaig disfrutar de valent passejant per tan ample carrer, tan plena plaça, de llegir versets sanchisguarnerians als balcons, de parlar amb les unes i els altres i de veure tan viva la "nostra" societat comarcana. Viva com poc reivindicativa també. Ara que tants atacs estem rebent i que se'ns abufeteja de valent per ser nosaltres, continua pensant bona part del nostre veïnat que tot està ja fet i que res més no és possible...




En una Vall de postureig, dins un País, ho he dit molt, instagramàtic, on sovint cal cridar allò de "cos a terra que vénen els nostres!", la complacència que trobe en unes converses i altres, en publicacions, en maneres de fer, m'esvera... Cert és també que vinc de primera fila de batalla i que aquest guerrer encara no ha fet el descans que li mereix l'activitat frenètica duta a terme fins aquest ara mateix, que m'ha tocat anar al metge perquè em recepte vitamines. Però per la moral, poques hi ha... És difícil d'explicar-me...



Un exemple em ve ara al cap. Quan em trobe amb gent bona, admirable, heus ací les meues primeres mestres egebériques, Antònia i Maribel..., tot és alegria perquè estem ací pel seu esforç.




Quan veus en canvi com ara la professió s'ha reconvertit en politiqueig constant (amb despatxos de direcció convertits en autèntiques oficines polítiques), en mercadeig sectari de prebendes, en cacera de llocs de treball, de beques, de punts traslladaticis...; en burocratització cansadora; capelletes; sous a final de mes i cama cap a casa... On queda la passió, la devoció, el treball constant, la preocupació per una escola d'arrel...? On són les Antònies i les Maribels que tant necessitem?
Mentrestant, s'hi pengen dites tradicionals dels balcons. Apedacem el tòpic, que també fa falta, però ignorem els possibles presents que ens duen a futurs inesperats...
Malgrat tot, i insistisc insistint, em cal felicitar les organitzacions que organitzen de vegades en condicions nefastes, perquè elles són les primeres que pateixen tota la desangelització que a mi em llasta. El seu voluntarisme i la conseqüent voluntat martirial, m'admiren. En el país dels carrerons blancs, on el profit de cadascú sempre anirà davant de qualsevol mena d'interés comú, aquesta gent em dona esperances. Tu espera, Sergi, que algun dia les coses canviaran, em dic..., porte dient-me-ho... M'enganye? Segurament, duc molts anys esperant. Massa. No veig, ai las, gaires canvis; ans al contrari, cada cop observe més cap amunt, empinadíssima, la costera que pugen aquells a qui estem succeïnt, i més feixuga de pujar és la que espera als ens vénen al darrere... La nostra?, si puguérem posar-nos les sabates de l'altre i provar a caminar-hi...


Si em dius desenganyat, et diré que tens raó, ho sóc; però només a mitges i perquè necessite un descans que no arriba, i perquè les batalles del cada dia són enormes i no es noten els efectes erosius més que quan t'atures i veus que cap dels camins factibles és aquell que voldries prendre... Pessimista? En absolut...; sóc molt optimista jo, i crec que en arromangar-nos serà que començarem la faena..., però com fa aquella dita postmoderna, seré optimista, però estic ben informat; ergo pessimista em diràs...



Trobar-se està bé. Trobar-se és meravellós sempre que no et gires i ja t'estiguen marmolant, traient la pell a tires, vaja.... L'essència del nosaltres mateixos s'hi troba en aqueix anar fent-nos a través del conreu en autodefensa de l'ego davant una mediocritat humana posseïdora  del coneixement justet per poder arribar a la nit amb garanties, i prou. Pares helicòpter de xiquets tontitzats, presses incorruptes i arrossegadores, relacions homínides whatsàppiques, quadriculament horari de l'esclavatge infantil en llur propi benefici o potser millor en el dels progenitors i... Són tants els pecats judeocristians heretats per la nostra sacietat falsament laica i despectivament sacralitzadora...

D'ací que em complaga escoltar-me el carrer ple de músiques nostrades, de clams i crits, i corregudes i converses, i llibres exposats, i tallers de profit en què es venera el treball divertit, cridaner, responsablement atrevit, recreador de possibilitats, basat en l'adés i confegidor de imaginatives mirades cap endavant... D'això, a cabassos a Fontanars dels Alforins. Però...

És de veritat que els polítics que duen la pancarta fan pel que diu la pancarta? Quans la duen sense haver-la llegit abans, perquè han arribat després de dinar plegats i... Com estava de fresquet l'herberet, no? Potser sí que sóc injust de mena.
Potser tinc massa ganes de tenir ganes, de fer i crear. I estic ben fart de veure'm i veure'ns sempre en la mateixa situació, aquella que ha fet dir a algunes escoles que Fontanars queda molt lluny i per això no vénen quan sí vénen pobles que encara queden més lluny, o que la nostra llengua ja està bé com està i només cal fer festa i no reivindicació... Tu ja m'entens!


Potser no és un bucle, ni cap cercle de vicis el tot plegat. Jo, em permet de veure-ho més aviat com si fos una espiral..., sempre pegant voltes al mateix nano però cada vegada més afonats en el fang de les oportunitats perdudes.


 Què algú es creu de veritat això de la diversitat? Vaig corprovar fefaentment que no. Però això és una altra història, i cal que la recomptem en una altra ocasió...

.........

 Sort que hi ha qui s'atreveix i retroba de l'ahir la bellesa que ara fa regolfar i ens apuja i acompanya al pas...


Sort que hi ha fites encara que per més que es moga el món i puge el fang que xafem, estan ací presents, visibles, mirant-nos a fit i explicant-nos com som, perquè el qui encara no queda massa clar... I el millor de tot, estaran quan passem de ser, de paréixer, de semblar...



Sort que queda la gent que va avant i la que la fa avançar més acompanyada, més ella mateixa...



 Sort que hi ha qui procura protegir els altres...



Sort que hi ha qui estira cap amunt els braços per protegir de la possible caiguda els qui, dins, proven d'elevar-se tot elevant els altres...



Sort que hi ha qui ajuda perquè els altres puguen avançar i, avançant un, l'avenç és de tots...



Sort que dins d'un mateix àmbit, hi ha tanta possibilitat de somiar truites...



Sort que hi ha qui troba on recolzar-se per fer el proper pas...



Sort que, encara insistisc, hi ha la bona gent, i preciosa...



Sort que un pas dóna pas a un altre per tirar amunt tot formant escala d'accés...



Sort que som uns i altres, i reconeixent-nos i fixant els nostres braços en els muscles dels altres, podem fer camí en qualsevol direcció...



Sort que encara indiquem hores diverses...



Sort que sabem ballar en el sentit contrari a les agulles del rellotge de la uniformitat social...



Sort que no ens fa falta massa parafernàlia solemnial per ser nosaltres...




Sort que som...


Ja ho diu Dani Miquel i la seua conlloga... La vida és alegria!








Sort que la misantropia no acaba d'arrelar-me a un terra de rebuig... L'albarissada que dóna peu a la vinya, l'oliva i el blat bé que m'agrada. I parlar la meua llengua. Sense més motiu ni manera, des de la mateixa passió de voler viure lliurement...

Si, malgrat l'escola, no fos per l'escola...

1 comentari:

Maribel ha dit...

Sergi, eres un GENI, enamorat de la nostra llengua i les nostres tradicions. No canvies mai. Malgrat tot...sempre endavant!!!
Ens fas molta falta. Una abraçada molt forta. T' estime. Una de les teves mestres.