.

.
"Roïnat el tronc, rebrots tendríssims cries. Si enllosassen la terra, brotaries/ per les mateixes juntes... I en pocs dies/ les lloses més pesants alçaries".

Martí Domínguez Barberà.
.


Falta ben pooooooooooooc....!

.

.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Trobada d'escriptors de la Vall a Fontanars: "Vi que véns de l'Alforí...!"


Fontanars dels Alforins, a dissabte u d'abril de 2017.

Puix senyor, he volgut començar aquesta croniqueta destartalada, més que res pel frenètic d'aquests dies, amb les paraules amb que mon tio Enrique Valera, llaurador de pro d'Ontinyent, ens feia brindar quan jo era xicotet, i que vaig dedicar a una estimada amiga, regina meua de l'Orient, quan anava a endrapar-me el segon dels vins de la cata ditxosa: 

"Vi que véns de l'Alforí!
Vi que baixes per la Costa!
Beu, Carmen, que no et costa...!"

La foto, però, és una conya cap a l'ànima de l'acte aquest... Volia publicar-la el Dijous Sant, però no me n'he pogut estar. Ausades la feina que ha tingut el senyor Josep Antoni Alfonso per acomboiar, quadrar agendes, confirmar, desconfirmar... En acabant, el vaig trobar ben feliç. Després d'un any de sequera, de nou es feia un aplec d'escriptores i d'escriptors valldalbaidins, i en el poble que acollirà la Trobada d'Escoles en Valencià, la festa gran de la comarca, el proper dissabte, que ja està ahi...




Un servidor, no havia acudit mai a una cosa d'aquestes. M'havien contat que existien. Des de les més sofisticades d'escriptors del puntot i d'una prepotència envermellidora als grans dinarots en què hom cantava les excel·lències del producte... Sincerament, que ho sóc de sincer, m'ha agradat moltíssim aquesta convocatòria i li l'agraïsc al senyor Pepe Toni... Ha estat una troballa senzillíssima, tranquil·la, afable i, fins i tot, afectuosa.
He pogut conéixer gent a la que he llegit sense tenir present ni els rostres ni el plaer de la seua companyia, retrobar a gent que m'estime molt i admirar, de nou en acció, a persones úniques, de les que tinc a un altar tan alt, o més, que el Benicadell... Ja ens veus a tots, caminant pel camí de la Sort, entre les terres alforineres que tant m'atrapen, camí de dissabte de matí fresc, però càlid del tot per l'acompanyament, ja et dic, senzill...



 Molt ben guiats i informats, hem anat a poc, pel forn del Mulero, antic teular, comentant que si la calç, que si les heretats (estructura econòmica i funcionament), bàrbares destruccions etnogràfiques per part de gent amb diners i ignorància, desacceleració econòmica, aeròdrom militar de finals de la darrera guerra, aturament popular del projecte poblicida del camp de golf... Ja veus, un batiborrillo gens banal però agradós, fet al pas d'anar anant més còmode per vies pecuàries amb unes vistes immenses cap a l'horitzó altiplànic...


Que ausades els horitzons que ens regala amb els ceps adormits però pentinats, a l'espera que comence el temps de la monda quan siga que el maig es faça present, si no abans...


Sempre m'ha agradat perdre'm caminant, o en bicicleta abans, pels viaranys que duen d'una banda a l'altra d'allò que, turísticament es ven com a "Terres dels Alforins" i els capitalins d'il·lustració barata defineixen com la "Toscana valenciana"... Com si pogués haver-hi altres bancalats com aquests, obrats per arbres esparsos, de tall vell, aromats ara mateix amb tants colors com la primavera refresca... I a cada pas un pou, i a cada cantó mostres de l'arrelament de l'humà a aquest espai que mutualment es vigoritzen...


I en arribar a Cals Pins, tan imponent per la forma com per la història, ací que tants segles contemplem com llavors es contemplava, passem a accedir-hi al celler visitable.


A cada racó, però, cal que notem que el primtemps es fa ja valdre aquest dia que obre l'abril fermós, i tota la literatura que li vulgueu posar. Què no és açò un trobament de gent lletraferida?


Feia ja lustres que no accedia jo a aquestes instal·lacions... Bona feina etnologitzadora ha fet l'empresa "Dominio Los Pinos", enològica ella, per adequar forma i fons d'aquesta casa que volen pairal, que és el que ven fora de les nostres fites, allà on la gent diuen que és més neta, pulcra i més coses positives i es creuen que el vi encara es fa en grans cossis de fang, ignorants feliços de les normatives que obliguen a recobrir-los amb pintura poxi...



Instagramable, el lloc ho és, i molt. Jo em quede, però, en el curset accelerat que se'ns ha impartit sobre vitivinicultura ecològica, coronada amb el tast de tres vinets d'aquells excel·lents de veritat, dels que et fan congraciar-te amb tantes coses... Ei, i sense formatges ni cuixots, que tot amaga de la puresa saborosa del brou alforiner... Fa cinquanta anys el fruit d'aquestes terres se n'anava a reomplir manxes i rioges... Qui t'ha vist, Alforí, i qui té el goig de retrobar-te ara...



"Posa vi, posa vi, posa vi" que nosaltres no tindrem absoluta vergonya de tastar-lo com cal, tot i apreciant les particularitats oligofrèniques, que diuen...

Has notat els tanins que...?



Si quan jo dic que és la reina...


En veritat, la qualitat l'hem trobada altíssima, així com la frescor. Hi ha qui ha jurat no estimar-se massa el blanc i haver quedat rendint pleitesia al brot aquest...



Hem aprés que el millor lloc de la casa per guardar el vi és sota el llit, i no es broma. Que no cal posar el vi a la nevera, no cal i no convé. Que les botelles, si no les mous, molt millor perquè així el solatge... Tanta cosa que no em cap a la memòria, que insisteix en voler recordar més les sensacions, la llum de l'espitllera, el cada element perfectament instal·lat de la decoració, la pols preciosa de cada botella anyada...


Ei, si vols passar una bona estona d'aprenentatge pràctic, ja saps on acudir. Però avisa'm i t'acompanye...


Les bótes, de roure francés o americà, la qual cosa no vol dir que siga gavatxo o ianqui, s'amunteguen en la foscor agermanadora d'una sala fresca...



... que comparteix espai amb dos carruatges d'aquells d'època veritables, joies que hem admirat per dalt i per baix... Tot anava sorprenent-nos, com si fossem xicalla animada a copsar tot el què entrara pels ulls, els oïts i el paladar...



La glorificació del vi.
Només faltà que un d'aquest aplegats ratlladors de paraules digués la seua sobre el tema...

Les postures, però, ja s'interpreten amb el llenguatge no verbal...



Jo? A la meua amb el lloc, el vi i la meua mania fotogràfica. 
Gràcies al meu desfici, ja tinc entreteniment amb la campana que hi ha, que més que l'existència d'un antic oratori, que l'hauria o l'hi haurà, m'indica més aviat una reconstrucció ben interessant de cara a un possible públic que troba un ambient adient per a la consideració del vi que allí el fabrica (i es ven), i que em sembla fantàstica com a valor psicològic afegit. Una campana de 1777, tan rebregada, concepcionista i bonaventurana? Dubte que estigués a la seua espadanya baixa i interna de temps...


Això sí que entra en la meua memòria adaptativa de significances. Definició de celler vell:




I com no, el solatge de la joia de la finca aquesta, un vi ecològic com pots s'hi poden trobar a la boleta del nostre món. Done fe notarial amb l'acta de la imatge i l'afirmació personal que les dues copes que em vaig engolir sense empapussaments excessius, em deixaren amb forces per tornar a peu, dinar a gust i contar la història que tenia preparada sobre el jove que instal·lava aires condicionats a València i, posant-ne un sense arnesos a una façana, cinqué pis, decidí immediatament que el seu era convertir el vi en la sang d'un Déu...



 Camina que caminaràs... Romeria agradosa, amb un punt de regust de fruits secs i albercocs de la galta roja, la que portàvem en tornar...


Allí al mig, el poble... Quina meravella de comarca que patim...



Ep! I a la taula al primer crit, que ens espera una cassola al forn ontinyentiníssima... I uns que se'n van perquè hi ha obligacions que els criden "pareeee!, pareeee!", i altres que apareixen pel Trajín a l'acte central de la trobada aquesta. I jo que me n'alegre perquè me'ls estime alamont.



 Sembla una foto institucional, eh?
Ah, i com que no hi ha llibre del repartiment, es procedeix al repartiment del llibre que Escola Valenciana presentà anit. Ja el tinc i prompte parlaré d'ell. Alce acta, que hui estic escrivà, que sí que apareix el meu text. Amén. No m'he de fiar de la premsa de proximitat, xe, que m'enduc cada batistot...!


El senyó Pepe Toni en la sobretaula, agraeix allò agraïble abans que aparega l'orújol i l'herbero i el senyó Espí i el senyó Olivares comencen a embadocar-nos amb ses històries. Jo no sabia que la gent d'Otos eren rabosetes, no dic que no sapigués que són rabosetes per la història famosa de la rabosa... És que resulta que són ells les raboses, xe... Parleu amb Olivares que em va muntar un xou mental...







I la foto oficial. Primera amb temporitzador que es fa amb la meua càmera. Segona en veritat perquè el senyor Alfonso va programar en dos segons la primera, i només apareixia ell que corrent. Al fons, el que queda de la casa del Delme. Davant, nosaltres, els aplegats.




I poc més. Com que m'esperaven a Biar, vos heu quedat sense escoltar la meua història del rector aquell... Temps hi haurà perquè quan es faça altra convocatòria, m'hi aboque! Ho he passat de categoria, xe! 
Ah, i a la setmana que ve, ens trobarem a l'Alforí tota la Vall, veritat. El poble està preciós, com el seu campanar de que tant hem parlat hui... S'està vestint de primavera per rebre'ns.
Gràcies per tot, bona gent. Vos seguiré llegint.