.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Senyora!, que té vosté inflamada la Magdala...!


Ontinyent, a dijous vint d'abril de 2017.

Sí. Assistisc a la presentació del llibre "Magdala" (Palerm), poesies diverses del senyor Sergi Torró. I això és mèrit tenint en compte que la sobretaula estava fent-la a casa de sant Paco Muñoz, qui havia tingut a bé convidar-me a una senyora cassola d'arròs amb abadejo al forn que... He arribat justet al trenet i/o metro que semblava "La Llibreria" d'Ontinyent tot resant perquè cap dels presents no patís de claustrofòbia i em trobe que havien retardat mitja hora la partida, i encara hi havia algú del Col·lectiu Sant Dimoni, animadors contraculturaloides de l'ocasió presentativa, amb una cervesa a la mà... En acabar tot plegat, qui s'ha fotut una bona cervesota he estat jo que mai no bec alcohols... La cosa aquesta terral, magdalenenca, bé que ho mereixia...





Confessaré ser seguidor de Sergi Torró des de la meua entrada a l'Institut del poble. Ell em guanya en pocs anys, els suficients per arribar a dedicar-li aquells atrevits versos de "Derribos Árias" a la professora de castellà que tant ens feia patir, i no suar massa ni gens... Justícia poètica primerenca que enlluernà el xiquet que jo era, escriptor llavors de versos amorosos al meu primer balostiable, d'aquells tan assaonats.... Entre els dibuixos en pegatines dels professors, convenientment caricaturitzats, i els poemes del senyoret Torró, vaig començar a espavil·lar-me i a provar a eixir del cercle del bulling immisericorde a què em sotmetien determinats personatges sinistres, però dretosos. Hi havia esperança de supervivència, i l'esperança estava en la lletra. Només calia esmolar la ploma i deixar-se anar...



I heus ací el cavaller cristià, i com a cristià, pecador, i com a pecador arrepentit, que ha viatjat a Magdala (Eivissa) i ara torna per contar-nos-ho en un llibre recontrapreciós, no apte per a aprenents de lector de poesia i que, sobretot, QUE MAI NO TE S'OCÒRREGA COMENÇAR PEL PRÒLEG.

La vetlada representada fou simpàtica i interessant. Jo m'ho vaig passar pipa observant primer i fotografiant després les gesticulacions de les mans dels interventors. Això sí que és vocalitzar i la resta són tonteries!

Obrí plaça Pep Alfonso a tall de mestre de cerimònies poc cerimoniós. Si et dic veritat, no recorde què va dir que no fos veritat. I qui té la veritat, se li atorga i santes pasqües, com a bons germans, que per això és president d'una confraria de Setmana Santa. Això sí, allò que digué li eixí de l'ànima, com a bon amic que se sap, se sent, del senyor Torró. Què dic amic! Germà!, exageracions confrarístiques d'aquelles que quan te n'adones que d'exageració ténen poc, admires més això que l'amistat sí que puga existir, a la fi. I que es venga cara...


Un rastell de paraules desèrtiques volien situar-nos al Magdala (Alep) precís, la del conte fet bíblia canònica. Jo, recordava aquella conferència que sant Àlvar Monferrer feu a l'Olleria tot parlant de les tres habitants més famoses d'aquell poblat palestí, Maria Magdalena les tres, i com es rigué quan a la fi, algú ens preguntà a ell i a mi (que presentava l'acte) què hi havia de veritat en aquelles històries d'àngels, dimonis i còdex lleonardians... Hi ha res no cert? Hi ha res cert? Hi ha res? Ni queda Magdala (Sinaí)... Però "mera" com ha eixit de fermós el germà PepeToni...



I en aquestes coses, com no, cal també que participe altre bon home (no càtar, de moment), el senyor Barranco, a qui agrairé efusivament i per molt de temps que hores més tard, enmig d'una festa gastronòmica aljamàtica inesperada, després que dos "ínclits" ontinyentins tingueren a bé rebaixar personalment, i laboral, a simple "festerola" a un servidor, m'animara amb el record als Herois de Suvla tot deixant-nos entonar en comandeta el Vals de Matilda ditxós...


Ostres...! I com oblidar la participació efectiva i efusiva el personatge més creatiu i iconoclasta de Bocairent sencer? El senyor Antoni Cabanes, amb aquella veu profunda que el fa actuar com a rapsode amb tanta solvència com passió hi posa, s'hi esmerçà en deixar constància del just i necessari del magdalenisme celest aquest...



  "Amplitud, sobreietat i lluminositat enmig de tanta
barraca
  Una casa amb espais amplis, sobris i lluminosos

                 Disciplina mental; Jugada mestra
                 Estèrils circumloquis

   Si no es fan trampes el joc és la manera més honrada 
de guanyar-se la vida
   Deu ser un reaccionari perquè quan era petit pensava
que Spencer Tracy era un reaccionari?

              Funeral celest: Travessar el bard

   Li encanten les esquiadores abans de fer el salt
cap a l'eslàlom
   Què bevien els bevedors de cinquanta anys als anys 
cinquanta?"



Per a dir tanta cosa, no hi havia espai suficient, ni temps tampoc. D'ací la música i l'apedaçat dels discursos, honrats tots ells, honradors. El llibre, Magdala (Tikdabra), s'ho mereix. Jo no l'he volgut acabar. Vaig començar pel pròleg i la cosa em va matar. Ja podia ser obert i encisador d'imatges i coherent en la bellesa de la bestiesa referida a cada plana que, en haver començat pel pròleg, m'he maleït. Però com deia aquell, el Quico Polaina (Paco Pantano), "no hay mal que por bien no venga", així jo, en tindre un temps necessàriament tranquil per enfilar la fi de "Magdala" (Etiòpia), seré ben feliç, perquè m'estava agradant sobremanera la forma de racontar del senyor Torró. I si és llegit per misser Cabanes..., quasi res, diu el paperet...!



"Rebentar gintònics sobre els caps de l'enemic
no és solució de res".

Ah, i ací teniu una foto meua entre el públic assistent a l'acte...



"La gent civilitzada ha de preocupar-se abans del que passa al món, i després del que passa al país: Càstigs infamants als infants de pares infames".



Amb un poc de sucre musical, la píndola poètica que ens dan no és que passe millor, no. És que t'amorraries al botellot per beure't tot el xarop d'un glop. Així em plau definir tot allò que tan estretament, tu ja m'entens, vam poder viure en aquesta presentació representada.

"L'Etna és com el fumeral d'una central nuclear
Sembla que hi ha dues eixides de gasos (O diguem
-ne reactors) Com a Cofrents; Però sembla que només
hi ha un cràter; El fum es barreja amb un núvol,
o el mateix fum provoca un núvol; hi abunden
aquells arbusts japonesos (Pudentes, estúpidament
diria o crec que en diuen), tan comuns als marges
de camins i carreteres de Tiny Town; És complicat,
tenir una continuïtat (I no trair les expectatives):
Resistir; En resta el coratge, l'ogull,  malgrat
impediments, valor: No n'hi ha prou; Sembla que
l'Etna fa fum; Fuma o fumeja; Però no fuma crac
L'àvi sí que en fuma, de crac; L'avi va deixar 
de fumar montecristos fa un temps que no sabria
determinar amb exactitud"



Magdala (la Vall de la Terra Blanxa), al cap i a la fi, menteix Sergi Torró, no està tan lluny de Catània ni tan prop com ell pensa a Bagdad. Magdala, si estirem pels ous com succeeix amb el senyor que es torça de dolor a la portada, és un barri desfet d'Ontinyent mateix. Allí on confluïen històricament la capella de Santa Maria Magdalena i la Casa del Públic, propietada i mantesa per la mateixa Sala ontinyentina (lloat sia Déu). I era d'allí on, de tant en tant en ocasions de solemnitat provada, sortien aquelles cançonelles, musiqueries dansades i crits i clams coitals que impedien celebrar convenientment Nostre Senyor i sos oficis a la plebania mateixa. Coses de regalls històrics que només passen a Tiny Town mateix...




I que no se t'ocòrrega llegir-te mai primer el pròleg. Els pròlegs aquestos són pel final exacte, quan ja t'has congraciat amb el tot plegat i vé el catedràtic de torn a desmuntar-te'l. Ací no passa exàctament açò, que el senyor Lluís Roda ho fa ben fet. Però aquest ben fet tan fet és una autèntica tesi analítica que t'escalfa les gónades fins el punt de fer-te perdre l'oremus si davant te'l lliges. Fes cas al meu foc amic, te'l mires després i et completa mancances, aclareix percaçaments i exhalta el senyor Torró que si s'ho arriba a creure, caldrà "crompar" uns ferros d'aquells amb què s'hi puja la nostra patrona única i canònica al seu cambril entre passades d'encensos varis...



Acabe amb aquesta foto del senyor Torró imitant un altre valencià il·lustre, Vicent Ferrer i Miquel, tot remerciant-li la benevolència que té amb aquest descregut de massa coses.
A tu, el què et dic és que ja tardes en adquirir un exemplar de Magdala. Serà un llibre important en la trajectòria del senyor Torró; ara mateix, jo ja el trobe imprescindible i això que no me l'he acabat de cruspir. "Magdala"(Baikonur), de Sergi Torró i editat pel Petit Editor.

I gràcies, senyor Torró, per haver acabat la seua intervenció presentatorial amb la lectura d'aquest fragment d'Evangeli magdaleniense... Va posar el punt exacte de bogeria emocional que requeria acte i obra. Em creuran desfilagarçat però sóc just. És potent i feral, com pertoca.

Vols saber de què va el llibre després de tant despotricar meu? Doncs fes com diu el senyó Sergi Torró: compra-te'l!