.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Q S D, el conte anyat sobre Sant Miquel d'Ontinyent





Fontanars dels Alforins, a dissabte primer d'abril de 2017.

Bon dia i bon abril.

Ara que ja se t'ha donat a conéixer el "secret" gens secret — d'on m'havia tret el logo de Can Carrasca, que utilitze des d'immemorial—, entendràs un poc més la meua passió santmiqueliana...

Per celebrar-ho, hui et penge un conte que vaig escriure pel Periòdic d'Ontinyent allà per l'any 2003. Es diu "Q S D" i era el segon de la sèrie de set que durant aquell estiu van anar publicant-se dins la sèrie "Fabulari d'Ontinyents"...



Q S D...

Sergi Gómez i Soler.

Fa no res, acompanyava dues amigues tot fent-los de guia per l’església preciosa de Sant Miquel d’Ontinyent.

Entràrem de bona vesprada, i poc a poc, se’ns feia de nit entre els rejolets lluents, els terribles pelats i clevills, la bellesa dels esgrafiats i l’obscuritat polsosa de l’oblit.

Una amiga, devota ella, escoltava seriosa les meues explicacions, l’altra, tafanereta i descreguda, no parava de punxar, no sense sorpresa pel que veïa. Aleshores, diu, això dels escrits de les parets no són inscripcions, que són invocacions! Depén del que tu consideres “invocar... “Home, què dius que posa ahí? Mare! Fa fredat i tot! I això? Omnes canim sine fine, Qui Sicut Deum... “Tots cantem sense cap fi: Qui com Déu? Miquel. Qui com Déu? Miquel. Qui com Déu? Miquel”... Si això no és una crida... Pot ser... Què no sabeu que sant Miquel ja ha estat ací? En persona?! Sí dona, en esperit que deixa plomes de fusta, com a Llíria...! I em va costar el tornar a explicar, per enèssima vegada, el conte:

“Això va anar i era, si fa no fa, el temps en què el nostre gran rei en Pere, el del Punyalet, el tercer del Casal de Barcelona, mantenia grans lluites i bregues amb Don Pedro el Justiciero de Castella, el Cruel pels qui el mataren traïdorament (que ja sabeu que la història l’escriu sempre qui guanya). Guerres dures i sagnants que duien el temor, el dol i la misèria als nostres països, tot ofegant en la tristor més gelada els territoris de frontera. La Vila murada d’Ontinyent bé que patí aquell dol com a fortalesa límit que era...

Per les terres que ens duien dia a dia el blat, ara venien ferits que entre nosaltres cercaven refugi. I creixia i creixia el nombre d’acollits, i els veïns es desvivien per atendre’ls el millor possible, per guarir-los si estava de Déu o soterrar-los si la mort els arravatava. Però sovint l’hospitalitat més voluntariosa es paga cara... Una epidèmia s’estengué pel terme, i la sempre veïna mort volgué senyorejar la Vila sencera. Era la primavera, diuen, de 1362 i el poble estava cada vegada més cansat i més ert...

Vet ací que, una nit, uns xiquets començaren a armar gresca vora la porta i la torre de l’Atxa, l’entrada primera i més alta del recinte. Vora el xaloc, unes llums al cel dansaven, i baixaven i es possaven sobre la pinada del fronter Tossalet, a l’altra banda del barranquet de sant Jaume que, desaiguant l’Almaig, feia de barbacana poderosa. Unes fogueretes sense llenya ni brasa, extranyes, descolorides per una mena de boireta, i que es movien a una i per igual sobre el negre nuvolat de tronada del cel. Cosa no mai vista, com si conformaren una figura il·luminada des de dins; però eren estels...; no cap foc ni pòlvora podien crear aquells efectes...

Novament altra nit, i els veïns no podien entendre el fenomen, esglaiats i neguitosos per les morts, per la pobresa del futur, per tanta cosa... Feien cabòries, si seria açò o allò, arrimats a la muralla la cinquena nit que la cosa es repetia; i els més atrevits les deixaven anar de ben grosses, acostumats ja a la meravella...

Novament un xiquet, un mellat dels qui descobriren aquells punts dansadors, digué la seua: I no serà Sant Miquel, que baixa per ajudar-nos? Dit i vist! Tots trobaven ja clara la relació. Eixes llums revingudes del cel eren la imatge certa del príncep de les milícies celestials que en mostra d’estima venia a socòrrer el poble i la gent!

Que no veus que eixa llum fa com si fora la llança?, ahí tens el casc, i ahí l’escut! Sí home, i les balances i tot trobaràs...! I en guipar el retruc, sense entendre la burla dels més assenyats, més d’un xiquet desobeí a l’endemà l’ordre de tancament de portals i va acodir amb por forta al Tossalet per veure si trobava algun plateret, o mesures de les de pesar ànimes...

En fer-se de dia, soterraren al Fossaret els darrers malalts difunts, i ja no n'hi hagueren més. La malatia havia fugit deixant el lloc en calma.

En ser de nit, tots s’acostaren a aquell mirador per tornar a contemplar l’espectacle. Però els llums no tornaren, ni hui ni demà...

Fetes les consultes convenients, s’acordà que allò era cosa sagrada, Sant Miquel ens havia fet el favor de la seua presència salutífera i havia tornat per acabar amb el drac diablesc de la pestilència. Ara només quedava el fer allí dalt una ermita, faltaria més; i aprofitarem que el poble va a expandir-se just per aquella zona i que els terrenys estan ja negociats... Res, i així tenim l’excusa també per fer un dia de festa, amb romeria si cal per captar tota la gent de fora possible i els seus diners. I muntarem un porrat i tot, que encara han de portar més guanys a la Vila aqueixes lluminàries... Algun voluntari per escriure una novena?

I l’ermita es quedà menuda en molt poc temps, però li costà de fer-se gran, que les cases ja l’estrenyiren des de ben prompte. Una capellania i en no res parròquia...”

I ara oblidada totalment, apuntà l’amiga valenta. No tant, que si comparem tants per cent d’assistència als oficis... I la història? Ja ni es recorda, vaig apuntar, però ha estat molt coneguda. 
Ja està, cridà aquella mentre l’altra es santiguava: un ovni, un ovni! Un ovni en el segle XIV! Segur que era un plat volador extraterrestre que baixava ací per explorar el territori! Al trobar tanta gent malalta potser es van compadir i van emetre ones electrotèrmiques i van fer que el virus morira i que tota aquella gent, tan atrassada tècnicament, pugués superar-se i... 

Fes el favor de mirar al sostre, les petxines de vora la volta-cimbori i calla! (li vaig soltar). Què veus? Entre la foscor, alguna cosa... Allí una mà que sosté uns llamps, allà uns estels, uns núvols de tronada, i allí? Què posa? Sota una muntanyeta menuda... “Tossalet”!. Això poden ser símbols esotèrics, una plasmació de realitats extrasensorials que prenen forma física per tal de....! Mut i vine! I l’altra amiga estremida de por; que el conte no ha acabat! Avançàrem fins arribar al cap de la nau, sota el cor. Veus què hi ha ací al sostre? Sí, un rogle amb un triangle central i tres lletres: Q, S i D... Això és el símbol de Sant Miquel, el “Qui Sicut Deus”, no? Sí senyoreta, però... t’has fixat que estan del revés? Saps que diu la contalla? Que ací estava l’altar de l’ermita, que ací s’aparegué Miquel, i que ací s’espera que torne; i en tornar, durà amb ell tanta llum que les pedres no faran ombra, i que en projectar-se cap el terra, aquest símbol es veurà com cal, sobre el sòl que... ara estem xafant nosaltres! 

Van cridar esglaiades, i acabàrem amb carrera la visita... 
Si no ho vols creure, ves-ho a veure!