.

.
"Señores guardias civiles:/ aquí pasó lo de siempre./ Han muerto cuatro romanos/ y cinco cartagineses."

Reyerta.
Federico García Lorca
.


.

.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nit de Silenci, patiré...



Ontinyent, a tretze d'abril de 2017. Dijous Sant.

Al meu poble, ja ha començat el Dejuni de les Campanes. Totes les torres tenen a punt ses trebanelles. Ja tenim al damunt el capvespre que ens durà al Silenci.

Serà una nit llarga i poc tranquil·la... No ho dic per les circumstàncies tan especials que envolten la meua confraria aquesta vegada, no... Ho dic per mi.

Fins ara, el Silenci m'havia estat estima i ràbia. L'he plorat plovent, l'he viscut atrafegat... Aquest és el quinzé any que el fem, i seguisc com a Macip. I el macipatge meu ha conegut moments no gens harmònics. Fa dos anys plorava la llunyania planetària de la persona que més havia estimat —i afig ací mateix el poema que aquell dolor m'inspirà—, l'any passat la seua mentida, o la veritat descoberta que mai no m'havia estimat... Enguany, esgotat mentalment, afronte la processó més bonica amb una grip que m'ha tingut gitat tot el dia i, ai las, un còlic nefrític en tota regla. Vaig ja dopat amb Nolotil. Veurem si rep notícies de la salut de la mare d'una vera amiga, que va apagant-se cap el nord mentre cap el sud està a punt de nàixer-me un altre nebodet. Veus els contrastos de la vida?

Doncs res, em sent preparat per obrir la Porta de les Dones, per acompanyar la Santa Dona Verònica i, sobretot, per, cada vegada que em giraré, veure'm a fit els ulls esporuguits de la Soledat. Ella em segueix; segur que així tindrà menys por del què trobarà al final del camí...