.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dilluns, 3 d’abril de 2017

L'"Ésser viu" de la Gent del Desert, mudat... i transmudat!


Ontinyent, a dissabte u d'abril de 2017.


A veure. 






Ara que, per fi, he pogut gaudir en directe, i quin directe, la Gent del Desert que és el meu poble, és que puc entendre bé això que el senyor Jesús Barranco deia al principi del concert. L'"Ésser viu" que presentaven és mutable. I tant que ho és, perquè no pot ser més diferent un disc gravat en directe fa prop de cinc mesos d'açò que ara hem gojat. Si aquell és digníssim i incitant, aquest ha estat vitalista, abassegador i tot, allò que diuen fondo, com el camí que du el grup... 




Fins el punt que ben bé podrien editar el concert i fer-lo passar en contraban caravànic com un "live" i el cd oficial per disc d'estudi primer i solemnial. Tant diferent ha sonat tot. No millor, enten-me, més colorista i, per què no atrevir-me, molt més sincer... Potser la culpa de tot la té el públic, que va xalar de valent. Potser la culpa és un valor afegit...



I això que la vetlada començava de mala manera, amb la notícia que el benvolgut Xavi Requena, "Requeneta", ha deixat de tocar les flautes i el vent se l'endú a altres projectes que tots esperem li vagen bé. I el vent de Llevant ha dut al desert l'art d'Ismael d'Otos i el seu almodí curull de tradicionalístics instruments. 


El resultat és un gir inesperat en la ventada que fa diferent tot. Potser més culpa encara... Un exemple que em deixà assegut i sense poder-me moure de la cadira, afonat jo també en tals abismals paisatges: el "Montserrat" ovidià, sonat amb tarota, això mateix i permet-me la facècia, destarota... Dic sensacional i em quede obligadament curt perquè no hi ha prou sensacions que reflectisquen...



Agraït estic per les paraules que el senyor Barranco feu de la meua persona, i el present blog també, quan després d'haver trencat foc amb un solo estellesià, començà la presentació del disc amb la cançó que resultà d'un poema meu en què féiem ametles... 



Em va resultar d'allò més emotiu, atés com estava jo d'afectable, a l'espera de sensacions boniques que he tingut escoltant l'obra aquesta tan reviva. Sense cap dubte, se'm van multiplicar i en el seu creixement, anave'n provocant-me de noves.



Això, mesclat amb la pressa que tenia per anar-me'n de soparot oficial i jo que no me'n volia anar fins que no sonaren el "Veig Ontinyent" mirenc, angelical, motivaren un estat de nervi inconscient per si no, per si no, que em feu neguitejar de valent. Sort que anava armat de càmera i això distreu de les inconsciències...



Xe. I que no podré destacar una cosa d'una altra? Tot em semblà delicadament enèrgic. Què diré? Que el "Massa matins" dylanià el sublimaren; que "La Senda dels Cinc Germans" em semblà molt distinta a la que jo havia recorregut; que jo també volia beure de l'"Aigua d'amor" direstraissenca; uf... és que...! Val, ho confesse, mitòman com em tinc, i punyeter del tot amb el tema simbòlic del "Vals de Matilda"..., 


com no anava a esperar en caneletes que el senyor Barranco s'enfilara el banjo i es posara a fer d'Eric Bogle rejovenit? Ja he descobert el perquè de la meua obsessió infantissa: una sèrie per a xiquets que m'atrapava i haver vist massa jove la pel·li "Gallipoli"... Ja veus com he acabat d'australianòfil. Només em faltava a mi aquesta gent... 



I l'altra no te la creuràs..., perquè no es creuen ni ells haver-la interpretada! La nadala preferida del tio Sergi Carrasca des de ben xicotet amb permís dels senyors Estop i Muñoz (semblen una empresa ) i la seua marinerenca bressola, l'"Ou, ou" de la plebania d'Oliva. Potser la més vella de les cançons epifàniques documentades (Roc Chabàs era molt Chabàs, i Roc). 


Res, que l'han arranjat per a un disc temàtic editat per la xupiguai Diputació de València (sempre que es parle d'ella en aquesta legislatura cal afegir l'adjectiu honorífic correcte) i l'han sumat a la caravana. Ella sola, de tan gran com la fan, necessita un camell per dur-la, i em conten que, per la nit, és capaç, tota sola, d'alçar en festa tot el caravanserrall...


M'ha agradat la transmutació física que succeeix amb el senyor Barranco quan s'abraça a la seua autoharp. És com si tot el món sencer se li esvaïra i un llumenal baixara des de les alçades il·luminant-lo de gaudi. Sembla que, assegut i tot, s'eleve més d'un pam de sobre l'escenari. Sort que per art ben acordada, el grup li fa costat i també s'eleva. Això fa que, en elevar-nos també els espectants aplaudidors, tothom sure per sobre del seu lloc i, així, es disimula un poc l'alçada a la que la cosa arriba...



Les meues felicitacions al senyor Ismael per l'aportació gens folcloritzant de sacs de gemecs, flaütes, whistlers, dolçaina (ara sí que abelleix ballar botant el "Joan el Guitarró", una cançó per cert que continua despistant-me, perque "mera" que Jesús Barranco i Maribel Crespo l'han feta canyera i guapa, però jo continue veient-me-la tan lenta i tristoia com a les versions tradicionals...). 



Felicitacions als senyors Miquel Barranco, Ivan Garcia "Léndel", Paco Rodríguez-Bronchú i Carlos Vecina... Heu estat tots d'allò millor.






I ara a seguir el viatge.
A saber quantes més bagatel·les precioses podran oferir-nos en tornar de la propera caravana que armen...
Necessitats estem d'aquest tipus d'alegries...