.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

diumenge, 9 d’abril de 2017

El dia dels Dolors, Biar bóta...



Biar, a set d'abril de 2017. Divendres de Dolors.

Això d'acabar l'institut i no tornar cap a casa, sovint és senyal de ventura. I ausades que n'he tinguda hui... La sèrie de coses que m'han arribat a passar són d'aquelles que no s'obliden, entre el dinar, el té amb llet a les cinc en lloc curiós i entre persones esplèndides, i l'arribada justeta al capdamunt del carrer Romero per al llençament de les bótes...

Abans, però, he tingut el temps suficient per entendre la festa... Mentre sota l'aixopluc del Plàtan ratllava intents de sonet impossible per falta de referent, escolte, de lluny, la cançoneta que els alumnes m'havien estat ensenyant sense gaire dificultat, no, però amb una dosi d'il·lusió d'aquella que t'atrapa cada vegada que la repetien. Els ulls, els brillaven. I quin mantra aquest... "Una bóta, bóta i mitja"... Però no penses... No es canta com tu i jo la podríem entonar en un principi... No!, que totes les "a" van accentuades!!! Collinsos, la rima com serà d'endiablada, que vull tancar el sonet amb el cant, tan graciós com és... "Una bóta, bóta i mitjà...!" I com que aquesta bóta du accent diacrític mentre no se'ns assegure el contrari...



I de sobte, m'apareixen dues còrrues de xiquetes i xiquets menudíssims, envoltats de l'estol corresponent de mares/pares reporters gràfics, i al capdavant les mestres, i tots entonant la cançonella... I me'ls veig arrossegant una corda en què duen nyugades diverses coses... A veure... Caixes de cartró per un costat, mobles vells al capdamunt, un manoll de brosta nyugada i ben nyugada i palmes de l'any passat, d'aquelles que al meu poble es cremen per fer la cèndra que comença la Quaresma..., interessant l'ús (jo sempre a la meua) que se li dóna a Biar per acabar-la...


La xicalla va avançant i jo m'hi sume a l'estol de corberes que els segueixen. Van camí de la Foguera dels Dolors, és allí on acabaran, durant tota la vesprada, tots els embalums que la gent anirà afegint i afegint... Bàsicament seran bótes arrossegades, branques descimalades de diversa procedència, nyugades i arrossegades, mobles vells i les palmes... I tot plegat, configurarà la foguera més ampla i llarga que he pogut observar d'entre les tradicionals... I enguany queda curta!, van dient-me veus que l'han coneguda en temps diuen que millors, potser perquè qualsevol passat ho fos. El present que jo veig és esplèndid...


La foguera, ja tinc ganes de veure-la encendre... Però primer cal arribar al Carrer del Romer, vora esquerra de l'església i encara amb molt poca gent.
Després s'ompliran les cruïlles, el capdavall i, sobretot, el capdamunt... Que els xiquets i les xiquetes de cinc anys diuen que seran els protagonistes... Bé, ja estem al Carrer del Romer, un dels tan empinats, sinó el que més, dels que duen al castell en el tan ben radiat urbanisme medieval biarut, exemple europeu del tema i tal... Què no tindrà Biar?! Per a mi, amb tanta tradició conservada com té (i la que li queda per recuperar) i la personalitat que emana, em té desconcertat, però en positiu!
Ara, anem a veure com llencen les botes carrer avall...!
Sí, que va de bo i no és cap ensarronada... Des de temps immemorials, conten que agafaven les bótes de sardines, quan les sardines no estaven en bóta, que se les havien cruspides durant la Quaresma les famílies que podien i les que no tant, i les llençaven escalinata avall per aquest mateix carrer. La fotografia preciosa amb que els Amics del Patrimoni de Biar i l'Ajuntament han anunciat aquesta edició així ho mostra de ben vell... Es perdé el costum però ha estat recuperat de l'any passat. Justet perquè un servidor quede al·lucinat...


A veure... Jo ja em faig la composició... Aquest és el carrer des de la seua meitat, la força i la velocitat que podien alcançar les bótes de fusta bona, amerades de tant d'oli i pesants, farien un joc de destresa impressionant, i amb un soroll més que remarcable, l'espectacle. Perfectament, per la llavors més irregular composició del terra, podrien desviar-se cap a les entrades de les cases... La destressa caldria unir-la a la sort... Tot fa ideal la candidatura d'aquest joc per a formar part d'aquells esports tradicionals que feien els jovenots gairebé adults com a pas social que tant s'hi donaven per aquestes valls mariolenques... Allò del llençament de barra, els salts de peus junts i, sobretot, les carreres... La que es podria muntar amb les bótes de la Mare de Déu dels Dolors...


Ara, però, el ritual de pas no és factible i la cosa queda més, de moment, en joc. Les bótes que s'hi llencen són poc pesades i estan novetes de trinca, regalades com són per una empresa de saladures... No pesen, no estan amarades i, sobretot, s'ha recomençat infantilitzant la festa. No ho trobe mala idea. Per més que saps que he dit tantes vegades que això és el final de qualsevol tradició ("mera" com han quedat els Carnestoltes on només s'hi celebren els escolars), quan la vols recuperar, la casa comença a fer-se pels fonaments... M'ho demostren diversos aspectes. El primer és que la xicalla està emocionada i participa a cor que vols. El divertiment de llençadors i mirons és alt, l'emoció arriba a fer-se present en entendre la facècia aquesta... I finalment, m'escolte un bon grapat de gent aconsellant que, l'any que ve, es permeta participar també gent d'altres edats, adults també, perquè tothom ho ha passat genia... Qui anava a dir que una tal animalada, en principi, acabe sent tan aplaudida només acabar-la... Les exigències per a l'any proprer pugen. Les espectatives, potser, també...


I res... Vull donar les gràcies a Joan Lluís per facilitar-me un raconet preciós per fer aquestes fotografies i moltíssimes més que reflecteixen rostres de content, de sorpresa, de massa coses positives... Ací en tens algunes. Si en vols més, para el cabàs... Però que no se t'ocòrrega posar-te al davant d'una bóta per aturar-la, que les velocitats que prenen... Jo a la meua, imaginant-me l'abans en què el terrabastall seria d'aquells considerables. Caldria incloure aquesta festa en el grup dels sorolls pasquals, però com a prèvia? Ja pots imaginar que et parle dels Rastres de Bocairent, els meus estimats Panderos Ontinyentins i la processó dels Xiulets d'Alcoi i tants altres exemples de Glòria... Més aviat s'apropa el seu so al d'unes trebanelles, batzoles o carrancs de campanar de la Setmana Santa... Ja ho veurem. De moment, és aquest soroll que obre el pas a totes aquestes celebracions.






Sembla ser el fat de la bota desardinada, rodar i rodar, a mena de pastís en un esquetx de dibuixos animats. Jo que estic més enllà que ací, em pose a recordar una certa pel·lícula de les més velles de les russes que té lloc a una escalinata famosa. Tota una matança, de bótes...




Veus? Hi ha qui s'ho passa millor que un xiquet... I no només és el llançador adult... Jo també m'entretinc fent fotos tan curioses i boniquetes com aquesta...



Les bótes que s'amuntonen i van frenant l'avenç de les que van llençant-se són, si no s'han fet ja malbé, rellençades pels adults atrevits que van posant-se pel mig del carrer facilitant la tasca dels nanos... Només així arribaran més a sota... Abans, a veure qui seria el valent que s'hi posaria per rebre...



Roda que rodaràs, al meu poble diuen que Albaida hi pararàs. Ací, arribem només al carrer que ens durà a l'església.... I ací baix, m'enduc una altra sorpresa...!


Jo que estic avesat als meus panderos i als rastres, als calderons que diuen en altres llocs del territori lingüístic, tinc massa curiositat per veure com es fa una bóta d'aquestes, amb botes... I mentre baixem me n'adone, i em ric de valent, que ha agafat bóta i mitja per tal d'ajudar...



 Els panderos són ferros nyugats a una corda que, en córrer amb certa velocitat, realitzen un soroll de mil dimonis, i erosionen les façanes també... Com s'ho faran ací per nyugar les fustes d'una corda i arrossegar-les sense que es partisquen i, les ja partides, s'esmicolen... Ah, que s'usa una fusta com a patí i així es transporta... Xe, tenia raó Joan Antoni... Si açò serà una versió magnífica, per real i actual, de l'"Estoreta Velleta" que generava les Falles de València... Relacionat està, i directament, que lluny de la publicitat primaveral que li afegí la soterrada televisió valenciana i la molt prèvia catolitzitació de la festa com a Josefínica, les Falles només eren una festa més de transgressió quaresmal. Aquella a la meitat, aquesta a la fi. La cançoneta de València tampoc no és que siga molt lluïda amb allò del "comú número u" amb què acaba... Al seu temps era una versió de clam de carrer dels treballadors d'algun ofici tipus esmolador, que encara queden, o el de l'arrop i talladetes que de tant en tant encara escolte per sota de casa i que tant m'agrada... Ací, el que es canta és "una bóta, bóta i mitja...!".


Perquè a veure... Les bótes, les acabem de llençar... Però el fet de la sinonímia permet dir "bóta" també als manolls enormes que déiem... Tot s'arrossegava a la foguera, tot és "bóta"...
I mentrestant xerre amb l'antic company Óscar, a qui m'alegre molt de retrobar, vaig disfrutant fente fotos... Cada vegada que passe vora el campanar me'n recorde com si fos ahir de quan vaig pujar allà dalt les meues Trebanelles a l'esquena... No, si jo a Biar he arribat a fer un munt de coses interessants abans d'imaginar que acabaria ensenyant... castellà!


I de sobte comence a preocupar-me...


Cada vegada s'afigen més xiquets a la rècua i al cant... Però molts d'ells aparéixen amb xubasquers... Ai, serà deveres que tothom d'aquesta edat enceta vora la foguera una batalla d'aigua que riu-te tu e les santcristofòliques que per ahi s'hi troben? Caldrà amagar la càmera no siga que m'enduga un altre disgust...?



Doncs sí. Hi ha batalla i amb bon armament! I com que el gat escaldat de l'aigua freda fuig, caldrà que prenga mesures cotundents. Lluny dels qui batallen amb el líquid element! Amaga't, Sergi, pel que més vulgues...!


Esplèndida massa la que s'agombola en eixe espai tan bonic vora el qual s'enfila el camí de la Mare de Déu... Serà una foguera de veritat èpica... I desaprofitada del tot, que ni pot saltar-se ni s'hi pot fer cap torrada... Una ofrena a la bellesa podrem dir... Perquè serà bella...!



I la vesprada que va passant i el sol que va acotxant-se... No paren de vindre bótes arrossegades per la cançó primer i els xiquets després, que les duen amb tal alegria, i proven de llençar-hi els desiguals components. Tot plegat fa que no hi haja moment avorrit... Esquiva els batalladors, escolta les històries que et conten del passat i atén el present tan repreciós dels teus alumnes...



El tema de l'aigua m'atreu... Serà aquesta la primera banyada que conec del cicle anual a casa nostra? Perquè les enfarinades carnestoltenques tenen el seu què, però aquesta transgressió? Senyal del bon temps que s'apropa? Em conten que abans s'hi llançaven  poalades i tot, i a dins del poble... Ara, però, som més sofisticats... No cregues, com que als "xinos" només hi ha xubasquers rosa i blau...



I a mi, segueix admirant-me l'esforç i la dedicació que es posa en les coses estimables...


Fins i tot n'arriben de monumentals i divertides. Ai les bótes!



Au, per a qui no crega que l'armament balístic aiguater no ha avançat a nivells preocupants...


I em diuen que faça la volta a la foguera, que m'hi puc trobar de tot... I sí, dues butaques i un llit de mèrit que m'hi trobe. M'assegure que s'han arribat a cremar autèntiques preciositats del tot recuperables... Tant que un veí interessat en protegir antiguitats va arribar a treure-hi perquè no s'hi cremaren unes portes del XVIII, fa uns anys...


Carros i tot que s'hi llençaven antigament. Sovint quan la foguera ja estava encesa per tal de fer més gran encara la gresca...

I va fent-se l'hora i vaig prenent posicions...



Serem sincers... Més que res per fugir de l'aigua...


I no direu, estimades alumnes, estimats alumnes, que no vos he tret guapots... Si per fora ho sou, per dins, no cal dir res. Als rostres vos ho podem veure... Genials!



I en arribar els bombers... Quina cridòria! Ja es pot cremar la foguera!!!!
Des de la nostra talaia privilegiada, els dos Pablos i un servidor ens fem creus en veure com els bombers peguen foc a la immensa pira... Això mateix, pirats ens quedem, quina bomba sí...



Bocabadats amb la perícia i l'atreviment. Gràcies a aquesta seguretat, però, aconseguim disfrutar d'un espectacle realment sorprenent per corprenedor... Quin goig estètic que es desprén d'aquesta enorme i insòlita crema...


M'agradaria tant que pogueres viure tanta bellesa, perquè el moment és intensament bell, inenarrable podria dir si no fos perquè jo xarre i xarre pels dits... Sincerament, per repetir una i altra vegada... I que parle amb gent de Biar de tota la vida i no coneguen la festa? Si és d'allò més estimable!



D'images del castell "cremant-se", les que vulgues... I totes boniques, totes....
Mai no he trobat una manera més bella d'encetar la Setmana Santa...



I una excel·lent companyia ací i allí, arreu... Moltes gràcies a tots per la vostra bonhomia. Gràcies als qui feu l'esforç de mantindre viva aquesta impressionant forma de vida que diem "tradició" i espere que arribeu a entendre com quede d'impactat. Les coses que maniobreu són d'aquelles boniques de veritat, perquè arriben d'una arrel fonda que és esponerosa del tot. Teniu la gran responsabilitat de mantenir-la bledana i forta, perquè el món mereix tanta bellesa per la bellesa, el tan bonic de la més estricta senzillesa, la de la bona voluntat.
Si ja amb el Rei Pàixero he fruit de valent i hui quede enamorat... Com acabaré jo quan arriben les Festes?!

Per això, una vegada acabat, vos regale el sonet...




Carrer Romero, Biar...

A qui vist de senzillesa tradicions, i les passeja...

Vesprada dels Dolors tardquaresmal.
El temps del poc i escaig me’l nyiga abril
i el llença costa avall armant, ans, tal
terrabastall pasqual, amb tant barril
com va quedant asclat; fustam mortal
que justifica fams d’un temps febril
deixat com a record saladural
que fuig cama que vols, perdut tot fil

I en ròssega coral raima sencera
és nus, manoll gastat que ús trepitjà
amuntonant passats a la foguera
per fer-ne extrem d’allò que hom rebutjà.
Mentre el jovent l’antic bé reverbera
clamant “una bóta, bóta i mitja!”.

Sergi Gómez i Soler
Biar, Divendres de Dolors

7 d’abril de 2017