.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dijous, 13 d’abril de 2017

Carrerejant per Alzira...


Alzira, a 12 d'abril de 2017. Dimecres Sant.

Arribe a la ciutat dels guals més tard que cap altre Dimecres Sant. M'he entretingut a plaer i ara em tocara recollir tot el rellent de la nit, que es promet més humida que no fresca...

Aparcar, com sempre, on algú perdé la vergonya, la qual cosa afig més caminada a la ja llarga camejada que m'espera cada any que procure no perdre'm tan superb espectacle, els dossers, les instal·lacions dramàtiques en què les confraries dipositen les seues figures processionals amb què competeixen en esplendor premiable i, després de tot això, en generació de sinèrgies catàrtiques de bellesa i tal...



I per suposat que abelleix passejar per una ciutat tan caòticament entranyable. Entre carrerons inaclaribles i un tràfec que fa feredat les velocitats que arriba a prendre, encara hi ha grups d'amics, famílies, solitaris com jo, que s'entesten en prendre al passeig la ciutat, barallant-se amb els plànols que hom edita o, com jo, guiant-se per la intuïció, després de tants anys...


Enguany, però, he pecat d'innocent primerenc per no recordar la rosada matinera que cobreix sempre aquest acte. Què ha passat? Doncs que m'ha pujat el nivell de la capuana que ja duia de casa i res, que m'he temut empitjorar si és que pillava cap cua... Perquè el què desfà dels dossers d'Alzira pels qui de fora venim no és la distància a recórrer, que en conéixer els cantons i les placetes, es fa, ja ho he dit, agradós el passeig. El que mata és el fer cua... Jo ho he tingut clar des del bell principi. Si cal fer cua, que siga per veure la Soledat...


I clar, ací ha vingut el meu daltabaix casolà, que en dur tres quarts de plantó, va i se'm presenta el jurat en ple, i m'ha tocat esperar vint minuts més... Home, em diuen, hi ha un paper a l'entrada que diu enguany a quina hora arriba el jurat! Sí senyor, responc el més pacient possible; m'ha costat una hora i cinc minuts arribar a poder llegir-lo...



Però paga la pena pel final de tan simbòlic com tecnològic dosser. Trobar-te a la Soledat flotant sobre l'aigua, pal·li i ciris inclosos, és tot un goig. Quin treball multidisciplinar que s'han espolsat...



A mi, però, continuen atraient-me més les plantes baixes adornades per les que passes sense recança, t'atures a observar, fas unes fotografies com a record, i segueixes avançant per trobar-te'n un altra... M'agrada molt la força de la senzillesa d'una copa solemnial que refulgeix sobre la foscor entre trossos de pa i fangs casolans curills del vi d'un sopar que només pot ser dit sant.


I m'agrada carrerejar, i veure com la gent encara ix de casa per gaudir d'estètiques llacrimoses i ideologitzants que queden sempre en segon termini pel comú del general, atret justament per les flors, els domasos, els jocs de llums i tot el partit que els seus conveïns han sabut treure de cada pas.


I en acostar-se la fi de la visita, que ja és tard, cal esperar que passe el multitudinari Via Crucis de molt de bombo i paraules alliçonadores en allò moral pels seguidors que van i tornen, fent vida...


I encara queda temps per, tornant al bell principi, recrear-se en escenes dutes a paratges locals amb vistes a un simbolisme efectista.


Entrem en els dies foscos, amb el bon peu del trepitjar els carrers alzirencs, amb la mala sort de no saber si demà m'alçaré amb calentura gripal... Dijous Sant.